Connecta amb nosaltres

Entitats

Elisabeth Velo: “Ajuntar nens i nenes en una aula no implica educar en la igualtat”

Publicat

on

Entrevista a Elisabeth Velo, autora de la tesi Gènere i Treball al Poble-sec (1960 – 1975)

Velo davant el Jacint Verdaguer, escola de moltes de les dones entrevistades / Jordi Molina

Velo davant el Jacint Verdaguer, escola de moltes de les dones entrevistades / J.Molina

@molina_jordi / L’Elisabeth Velo (Barcelona, 1984), doctora en Dret Públic, acaba de presentar una tesi sobre les dones que van viure i treballar al Poble-sec durant el franquisme. Convençuda feminista, lamenta que, en matèria d’igualtat, encara restin engrunes de l’antic règim. El seu estudi, que ha rebut la qualificació d’excel·lent cum laude, rescata de l’oblit les dones que van lluitar en silenci.

Acabada la tesi i havent entrevistat 30 dones poblesequines, què destacaries?
M’he inspirat en la meva àvia, vaig parlar molt amb ella i també amb la meva mare. Conèixer a fons la historia de la meva família ha estat entranyable. De la mateixa manera que haver conegut les històries de tantes dones que no coneixia, que em van obrir els seus cors i em van explicar coses que encara ara se’m posa la pell de gallina.

Tot i la importància del moviment feminista, en la teva tesi expliques que no va ser del tot permeable en les dones entrevistades.
Cal tenir present el context d’aquella època. Les dones que podien estudiar i acostar-se als llibres feministes eren unes poques privilegiades, i de classe benestant. Una dona del Poble-sec prou feina tenia per superar els reptes quotidians del dia a dia. Moltes de dones que he entrevistat, sense estar polititzades, possiblement tenien unes pràctiques més feministes, inclús, que moltes intel·lectuals.

Creus que les hem oblidat?
I tant! Si a l’escola ja no t’ensenyen qui va ser Clara Campoamor, o d’altres dones que van fer coses per la humanitat o per la societat, com t’havien d’explicar que feien les nostres àvies? És una qüestió de discriminació de gènere, i també de classe.

Hem avançat prou en matèria d’igualtat?
Segons les últimes dades de l’IDESCAT, les dones dediquem cada dia dues hores més que els homes a les feines domèstiques. I la joventut torna a tenir conductes masclistes: cada cop són més les noies que veuen amb normalitat que les seves parelles les controlin. La manca d’igualtat és deu, en part, a la inexistència d’una coeducació.

Què vols dir?
Ajuntar nens i nenes en una mateixa aula, no vol dir, necessàriament, educar en la igualtat; o en el respecte i la cultura de la pau. Sense anar més lluny, a Sabadell i a Granollers s’han obert centres d’oci on vesteixen a les nenes de princeses. Tornem als rols de gènere de sempre. Educar en la igualtat hauria de ser una qüestió transversal, de programa i no una qüestió per abordar, només, a l’hora de tutoria. Els discursos sobre igualtat a les aules cal traduir-los en dinàmiques pràctiques, com ara acostar assignatures com la tecnologia o l’educació física a les nenes, per posar un exemple.

En un context de crisi, les dones són, també, les més perjudicades.
En temps de crisi els sectors més vulnerables sempre pateixen les conseqüències. Si es retalla en dependència, qui sol tornar a la llar per fer-se càrrec de les persones grans? Les dones. I quan no hi han guarderies públiques, qui cuida dels fills? Les dones, també. Les polítiques que s’han fet són de pedaços. Seguim patint moltes morts per violència de gènere, i la bretxa salarial, actualment, és d’un 24%.

Tot i que hi ha hagut uns governs més sensibles que d’altres…
El govern de Zapatero ha estat, en aquest àmbit, el més progressista. Va impulsar la Llei contra la Violència de Gènere o la Llei de Igualtat, a banda de crear un Ministeri específic. Ara, amb el govern del PP, hem retrocedit un quants anys enrere.

L'autora presenta la seva tesi davant dels veïns i veïnes del Poble-sec, al CC El Sortidor / J.Molina

La doctora, Elisabeth Velo, en l’acte de presentació de la seva tesi davant dels veïns i veïnes del Poble-sec, al CC El Sortidor / J.Molina

Lleis que us interpel·len directament, com la de l’avortament, no tenen en compte la veu de les dones…
I no només això: intenten imposar-nos una determinada moral, en aquest cas religiosa. Prohibint el dret a l’avortament no aconseguim que les dones deixin d’avortar, sinó que les dones, sobretot les de classes populars, avortin posant en risc la seva salut.

Què pot aportar una dona que no aportin els homes en els carrers de responsabilitat.
El fet de pensar més en nosaltres. És molt necessari, per exemple, rebaixar la testosterona de la política. Aportar sensibilitat, pau i humanitat. De fet una de les primeres fornades de les feministes a la Primera Guerra Mundial eren les Feministes per la Pau. Fa uns mesos, tothom va criticar molt l’abraçada de David Fernàndez i Artur Mas en la jornada del 9N. Doncs com va dir en David en aquella ocasió: hem de feminitzar la política.

Veiem, però, que inclús dones com ara Rita Barberà, Esperanza Aguirre o Angela Merkel exerceixen el poder des d’una perspectiva masculina.
Copien el model de conducta de duresa masculina. De la mateixa forma que Obama actua com un blanc, tot i ser negre. Sembla que hagin de demostrar que són el doble de dures que un home. No es tracta de posar dones per quotes sense cap reflexió prèvia; igual que no tot està arreglat amb un president negre. Als Estats Units, encara avui, la població afroamericana pobra pateix assassinats de policies blancs.

Des del teu punt de vista, el Poble-sec en aquella època estava més desconnectat de Barcelona que actualment? Com ha evolucionat el barri?
Abans al barri vivia gent de tota la vida; les joguines es compraven a la Mercè, i els cabells es tallaven a la perruqueria del carrer Concòrdia… Tothom es coneixia, de fet moltes de les dones que he entrevistat eren amigues de la meva àvia i de la meva mare. Tot era un barri molt compacte, amb xarxes de suport mutu espontànies. Ara, en canvi, la gent està més connectada amb Barcelona i menys amb els seus veïns del barri. El Poble-sec de tota la vida s’està perdent i més que es perdrà arran del Pla Paral·lel, que ens està fent molt mal.

Com valores la reforma?
La Rambla s’ha saturat, per tant han fet una tub d’escapament a l’avinguda del Paral·lel. Ara ens ha tocat estar de moda a nosaltres, i el carrer Blai és l’exemple més paradigmàtic. Moltes terrasses, cada cop més turistes espontanis, i molèsties per als veïns. Tot plegat no estaria ni bé ni malament, si no fos perquè estan pujant els preus dels pisos, i poc a poc s’està fent fora del barri a als seus veïns. El que més em preocupa es que, a causa del turisme, els veïns i veïnes estiguem perdent la ciutat.

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.