Connecta amb nosaltres

Entitats

Jordi Évole: “El periodisme local és el que pateix més pressions”

Publicat

on

Entrevista a Jordi Évole, periodista i conductor del programa Salvados

Evole_pag7_web

Jordi Évole reivindica la independència dels mitjans locals / Jordi Molina

 

@molina_jordi / Jordi Évole (Cornellà de Llobregat, 1974), un dels periodistes més guardonats del país, té els seus inicis en una petita televisió local de Viladecans. Conversem amb l’artífex de Salvados sobre la necessitat d’estendre un periodisme independent a cada racó del territori.

Diuen que ets un periodista camuflat d’humorista. És així?
M’agraden les barreges. El mateix Salvados ha és una suma de moltes influències. Algunes del món de l’humor, sobretot arran de la meva etapa amb l’Andreu Buenafuente; i d’altres del món del periodisme o el documental. Al final, aquesta barreja, fa que surti una cosa més o menys nova. Totes les etiquetes que m’han posat, si sóc més o menys periodista o humorista, em venen grans. Per això he hagut de fer-me el vestit a mida.

A Salvados t’has vestit de periodista, fins al punt de rebre múltiples reconeixements. Pots parlar de tot o topes amb pressions?
Nosaltres fem un programa que sovint no agrada als nostres directius, ni als anunciants de La Sexta. Però hem d’aprofitar la força que tenim, per la gent que ens mira, per explorar on són aquests límits. Fins ara hem pogut publicar tot allò que volíem encara que no fos del gust dels nostres caps. A vegades les pressions són el símptoma de que les coses s’estan fent bé. L’èxit de Salvados ens dóna llibertat i força.

Quin diagnòstic fas de l’ofici?
El periodisme viu una mena d’esquizofrènia. Per una banda és un moment d’or per fer periodisme, amb un interès enorme per part de la ciutadania. Però en canvi tenim uns mitjans en una situació molt delicada, amb pèrdues, crèdits, deutes… I això fa que moltes vegades manin més els creditors que els editors.

Els teus orígens, abans de ser el Follonero, es remunten al periodisme local…
El periodisme de proximitat és una gran escola. En el meu cas ho ha estat. Segurament supleix moltes de les carències que tenen les facultats de periodisme. Ara bé, molta gent ignora que el periodisme local és el que pateix més pressions. El poder o els grups de pressió estan més a prop, i això, en ocasions, provoca censura.

Pressions, censures i, a vegades, amenaces…
Els que hem mamat ràdio, premsa, o tele local les hem vist de tots colors. Cap regidor, ni grup empresarial o col·lectius de qualsevol mena poden pressionar els professionals. A mi m’han arribat a preguntar perquè he obert un informatiu amb un mort en un atracament. Que això dóna mala imatge del municipi, em deien. No estem per donar ni bona ni mala imatge, estem per explicar què passa.

Hi ha municipis on els mateixos equips de govern editen els seus mitjans locals…
És una anomalia enorme que es facin butlletins municipals finançats i redactats pels ajuntaments. Més que diaris semblen llibres d’On està Wally, amb la diferència que Wally és l’alcalde, que apareix en el 70% de les fotos d’aquell butlletí. Això no es pot considerar periodisme, és propaganda. Cada barri o població hauria de tenir el seu mitjà independent.

Fins a qui punt et condiciona la mirada el fet d’haver crescut a Cornellà?
Som la suma de moltes influències. Per mi ha estat una riquesa haver nascut a Cornellà, un indret amb una enorme barreja. La meva mare és granadina i el meu pare extremeny. Sempre m’ha agradat més la barreja que la puresa. M’agradava anar a la bodega de sota a casa, on tots eren del Madrid, i defensar el Barça. La cultura de barri influeix molt. I, en concret, la cultura de barri de Cornellà ajuda a ser més espavilat. El més semblant que conec a una pàtria és Cornellà.

De nen erets fan del jugador del Barça, Allan Simonsen, i la teva posició preferida era l’extrem esquerra. Políticament com et defineixes?
No ho sé… Depèn del tema. No crec que ningú es posi les mans al cap si dic que sempre he votat a l’esquerra. Però també sóc una persona molt de buscar el consens.

Tenir una opció ideològica marcada t’invalida per fer un bon periodisme?
No crec en l’objectivitat. Tots venim de casa amb una motxilla carregada de prejudicis i influències, d’una ideologia. El que sí que crec és en l’honestedat. En permetre que la realitat ens sorprengui i incorporar les reflexions amb les que no hi estiguem d’acord.

Quan un periodista s’enfronta a un personatge amb qui pot tenir certa afinitat ideològica, pot caure en l’amiguisme. Et passa?
No t’ho sabria dir. També penso que, de vegades, podem caure en l’error de ser més crítics del que realment caldria amb algú de qui es pugui sospitar afinitat. Potser m’ha passat. Això t’ho haurien de respondre els espectadors.

Com vius el procés sobiranista?
No sóc molt de separacions. Estic a favor del dret a decidir, però a decidir-ho tot. No només la qüestió territorial. A mi m’hagués agradat opinar si volia que un Govern fes retallades en sanitat o educació. Penso que a Espanya governarà qui tingui la valentia de posar les urnes a Catalunya. Però en aquests moments a Espanya fan falta polítics amb valentia.

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.