Connecta amb nosaltres

Societat

BROADWAY AL PARAL·LEL

Publicat

on

Anna Pruna / El teatre Apolo estrena temporada amb nou director i la intenció de retornar la llum a l’avinguda més teatral de la ciutat. L’etapa que enceta el teatre  estarà marcada per una programació d’entreteniment i un nou estil que s’inspira en els grans teatres de Londres i Nova York.

Des que obrí les seves portes l’any 1904, el teatre Apolo –un dels més antics de la ciutat– ha passat per diverses mans. Els primers de tenir-ne la propietat van ser els germans Soriano, Joan Socias i Joan Mestres Calvet. En aquella època s’hi programava Revista, Sarsuela i Music Hall. El 1946 entre les seves parets va tenir lloc la primera representació teatral en català autoritzada de la postguerra i a mitjans dels anys 50 el va adquirir l’empresari madrileny Matías Colsada, que va convertir la sala en tot un referent de la Revista. Els 50 i 60 van ser els anys de més apogeu del teatre, amb les actuacions de les noves artistes del moment: Lina Morgan, Concha Velasco o Tania Doris. Elles eren Las alegres chicas de Colsada i van portar l’alegria i l’aldarull a una avinguda del Paral·lel plena de vida. El 4 d’abril de 1990 s’hi representà l’última funció abans que el teatre fos enderrocat.

L'antic Teatre Apolo poc abans de ser enderrocat. Any 1989 / Barcelofília

L’antic Teatre Apolo poc abans de ser enderrocat. Any 1989 / Barcelofília

Es va construir aleshores un nou edifici amb l’hotel Tryp Apolo i als baixos un remodelat teatre Apolo, amb l’aspecte que conserva avui en dia. El nou local va obrir les seves portes el 1993 i va seguir sent propietat de Colsada i els seus hereus fins fa pocs dies, quan ha estat adquirit per un grup inversor internacional que prefereix mantenir-se en l’anonimat. De la gestió del teatre se n’encarrega a partir d’ara Ehika Global Entertainment, una nova línia de negoci que pertany a Ethika Global Group –especialitzat en diferents sectors de negoci.

Teatre a totes hores

El director Ricard Reguant estarà al capdavant del teatre en aquesta nova etapa i assegura que vol treure el màxim rendiment possible a les mil butaques de l’Apolo. Tenen intenció d’obrir “com més hores millor” i fer tot tipus d’espectacles per atraure la major varietat i quantitat de públic possible: “Volem fer coses als matins entre setmana per a les escoles, a la tarda fer una oferta pels jubilats amb un tipus d’espectacle orientat a ells, sessions golfes divendres i dissabte a les 23.30 h i infantils el cap de setmana al matí, a més de concerts dilluns i dimarts a partir del febrer.” Pel que fa a l’estil del teatre, gestora i director estan d’acord en que volen recuperar “el glamur del teatre a Barcelona”. Per exemple, les estrenes es faran imitant l’estil internacional, amb catifa vermella. També s’apostarà pels grans formats i, de cara a l’any vinent, es farà una nova cara a l’edifici amb una façana que “il·lumini el Paral·lel”. Reguant assegura que “aquestes parafernàlies a l’estil de Broawday són molt interessants de cara a atraure públic no habitual al teatre, perquè els omple de curiositat” i si alguna cosa vol el nou director és això, atraure el públic: “Farem el que calgui per convèncer la gent que el teatre és cultura, cultura de l’entreteniment, i perquè redescobreixin una fórmula social molt bona que ha anat desapareixent”, explica. Amb respecte a la competència que poden suposar la resta de teatres de la zona, el nou director justifica que “aquestes sales fan una oferta per a un tipus de públic però nosaltres intentarem captar com més públic millor amb una oferta molt amplia”.

Façana de l'Apolo. 1904 / Barcelofília

Façana de l’Apolo. 1904 / Barcelofília

Programació misteriosa

La nova temporada arrenca amb un plat fort: els mítics 10 negritos d’Agatha Christie –que enguany celebra 75 anys de la seva estrena– reformulada com Y no quedarà ninguno amb autoria del dramaturg Gianluca Ramazzoti y del propi Reguant, que també portarà la batuta. L’obra compta amb el beneplàcit de l’agència oficial d’Agatha Christie, tot i que la mateixa autora va prohibir que l’obra es representés per la seva cruesa i violència.

Cap al desembre s’estrenarà un gran musical de creació pròpia del qual només sabem que tindrà a la cantant Gisela com a cap de cartell. I la programació seguirà amb un espectacle que suposarà “el comiat dels escenaris d’una gran artista del music hall català”, explica Reguant, qui afegeix que “quan sapigueu qui és us farà molta il·lusió veure que retorna als escenaris encara que sigui per acomiadar-se”. Amb tot aquest aura de misteri al voltant de la programació, des del grup gestor garanteixen que estarà “marcada per la qualitat, la realització de produccions pròpies i les estrenes d’obres d’èxit mundial”.

Ricard Reguant

El nou director del teatre Apolo va néixer a Barcelona l’any 1953 i està considerat com un dels principals artífex del renaixement del gènere musical com a espectacle teatral de masses. Va ser el primer realitzador de programes a tv3 i des dels 80 ha estat vinculat al món de l’espectacle, dirigint més de 50 obres entre les quals destaquen Torna-la a tocar, Sam; Chicago; Germans de sang o Grease. Reguant coneix be el Paral·lel: anteriorment ha treballat al Victoria, al Condal i fins i tot a l’Arnau i el Talia en el seu moment.

Interior del teatre Apolo. Compta amb gairebé 1000 butaques / Teatre Apolo

Interior del teatre Apolo. Compta amb gairebé 1000 butaques / Teatre Apolo

Canvis també a la sala Apolo

La sala de festes Apolo també afrontarà millores que van dirigides, especialment, a millorar la relació amb el veïnat de la zona i a ampliar l’oferta artística del complex. La sala de ball mantindrà la mateixa estètica que té actualment però millorarà –ja estan començant les reformes– serveis com els banys, les barres, els accessos, les taquilles i, sobretot, el hall d’entrada: “Ara el hall serà molt més ampli per poder acollir el màxim número de persones a dins i així disminuir les molèsties de l’entorn”, explica el director de la sala Apolo, Alberto Guijarro. Els canvis afectaran també a la Sala 2, que s’ampliarà i millorarà els seus serveis i, com a principal novetat, es crearà un tercer espai que serà “l’espai de la creació. El punt on conflueixen l’art visual i la música”, segons Guijarro. Aquest tercer espai acollirà un estudi de gravació, un de realització de vídeo i serà un punt de trobada de canals creatius, de reflexió i de formació. Un espai on s’hi faran xerrades, conferències, debats… Un altre dels projectes que tenen en ment és el de tenir una emissora de ràdio dins de l’espai de creació “per donar veu a tot el que es fa a l’Apolo i crear programes de tendències i nous moviments que vagin sorgint”. Però Guijarro insisteix en que la principal millora serà en la insonorització dels espais per millorar la relació amb el veïnat. El 2018 la sala celebra el seu 75º aniversari i durant tot l’any prepararan activitats especials per a la celebració d’aquest espai emblemàtic que a dia d’avui és l’única sala de ball que va néixer com a tal i no és un teatre ni un cinema reformat.

Societat

Estudiar, estudiar i estudiar

Tots tres viuen a un carrer de distància; una proximitat que asseguren que no els farà perdre el contacte i que els ajudarà a donar-se suport en les seves noves etapes vitals

Publicat

on

Són un grup del barri. Amics d’aquells que et pots trobar a qualsevol terrassa, banc o cantonada del Poble-sec. Veïns anònims, en definitiva. De fet, la fotografia de la dreta que acompanya a aquestes paraules serviria fins i tot per omplir prestatges d’algun arxiu històric d’aquí a unes quantes dècades. Un record? Tampoc és l’objectiu. La meta d’aquest reportatge és analitzar quines són les incerteses que viuen els joves del barri i com encaren el seu futur. Un futur que tot just comencen a treballar-se durant aquest mes.

Tots tres no es coneixen fruit de la casualitat. L’Escola Anna Ravell és el nexe d’unió entre el Martí Martorell, la Paula Lancharro i el Màrius Sin. Han crescut tota la seva vida junts i si bé actualment són íntims amics, també confessen que l’origen de la seva amistat més intensa es remunta a fa tres anys, just quan feien quart de l’ESO. En aquestes darreres setmanes, però, coincideixen a assenyalar que se’ls ha obert una nova etapa vital: la universitat. Un espai on no només es formaran, sinó on també trepitjaran l’accelerador de la vida.

Crítics amb el sistema

Què n’esperen d’aquests quatre anys que els hi queden per endavant? Potser Lancharro és qui té les expectatives més altes. En el seu cas assegura que des de fa anys tenia clar dedicar-se a l’educació, però que no ha sigut fins al darrer curs que ha descobert que la seva veritable vocació “són els nens petits”. “El que sé segur és que vull aprendre alguna cosa per poder innovar en el món educatiu”, avança. En aquest sentit, la seva intencionalitat resulta absolutament justificada: “Crec que l’actual sistema educatiu s’adapta només a la norma; hi ha molts nens que sigui amb trastorn o amb dèficit d’atenció mai s’adaptaran; un nen no és ximple perquè no entengui les matemàtiques… Potser necessita que s’ho expliquin d’una altra manera”, sintetitza.

En canvi, Sin ha optat per encarar el seu futur cap al Periodisme i el món del Dret, tot i que no amb la mateixa seguretat que la seva companya. “Des de petit que m’ha agradat molt la lectura i sí que m’havia plantejat fer periodisme, però la veritat sigui dita, fins al final he anat sempre molt perdut”. Quin va ser el tret que el va fer decidir-se? “Al final de Segon de Batxillerat estava entre el periodisme i la comunicació audiovisual, perquè em semblaven carreres entretingudes i amb un futur laboral complicat, però almenys no avorrit”. Una dinàmica d’incerteses que també ha experimentat Martorell, tot i que en el seu cas ja en primera persona: “Diria que no sóc el més perdut de la classe, però em van dir que si volia fer Economia havia de tenir cursades les matemàtiques del científic. Jo només havia fet les del social i com és natural ja ho vaig començar a passar malament”.

Treballar i estudiar?

El que anys enrere era habitual, ara amb el pla Bolonya alguns estudiants veuen impossible poder-se combinar les assignatures (de presència obligatòria) amb alguna feina per poder pagar la matrícula. De fet, el primer que denuncia l’organització dels horaris es Sin, que ha d’anar matí i tarda a dues facultats diferents de la mateixa universitat (als Campus de la Ciutadella i el Poblenou): “Els meus horaris són els pitjors de tot el grup dels meus amics”. Mentre que l’única estona que té per sortir de la facultat és per agafar el tramvia, Lancharro aprofita els migdies per fer de monitora de menjador a la mateixa Anna Ravell. “Així em puc pagar les meves coses sense haver de dependre de la família”, explica.

Tot i això, tots tres opinen que són la generació més afortunada de les seves respectives famílies. “Si miro enrere, trobo que hem sigut els que més sort hem tingut; el meu pare sí que va poder estudiar, mentre que ma mare va haver de treballar des de ben jove”, exposa el futur periodista. I tot i que són conscients dels avantatges que té poder estudiar, també saben que d’un dia per l’altra el privilegi podria acabar: “Si bé els meus avis directament no van poder estudiar, el meu pare no va poder acabar la carrera perquè també va haver de treballar”, resumeix Martorel.

Objectiu: no perdre l’amistat

Que la universitat suposi obrir-se a noves relacions personals és una obvietat. Ara, enfrontar-se a aquesta situació des d’un bon principi no és senzill d’encarar. Tot va lligat a la personalitat de cadascú. En aquesta línia, Martorell admet que tindrà dificultats per poder conèixer a noves persones com a conseqüència de la seva timidesa. Si més no, assegura que tampoc es voldrà tancar en banda. Tot al contrari que Lancharro, qui ja ha començat amb l’estil de vida cafeter per conèixer a les noves companyes de magisteri.

“Crec que no tindré cap problema a l’hora de conèixer gent nova; al final si he d’estar quatre anys amb aquelles persones, fins i tot m’atreviria a dir que potser amb les que he començat ara no seran amb les que acabaré el grau”, admet la jove estudiant. Tot i això, l’amistat que tenen entre ells sembla estar gairebé bunqueritzada. I no per la relació tan estreta que tenen (que també), sinó per la proximitat. Tots tres viuen gairebé al mateix carrer del Poble-sec. “Només pel fet de baixar a comprar el pa ja tens un munt de possibilitats de trobar-nos”, justifiquen.

Quedar-se al barri?

Per a les famílies la possibilitat de continuar residint al Poble-sec sovint resulta complicada. Alts preus, escassos lloguers, pressió turística… Tot i això, resulta interessant saber com els estudiants encaren els 10 propers anys. Es veuen al barri? A l’àrea metropolitana? A l’estranger? Si bé asseguren que per ara aquest fet encara els hi queda massa lluny, també és cert que algun cop els hi ha passat pel cap aquesta circumstància.

“La meva vida d’aquí a 10 anys no estarà establerta al Poble-sec; és un barri que m’agrada i on he crescut, però a nivell econòmic viure-hi tant aquí com a Barcelona és molt car”, resol la futura mestra d’infantil i primària. “A més, ho tenim tot enfocat al turisme pel que fa als bars i als pisos; són pels turistes…”, afegeix. Quina alternativa veu a aquest problema? Controlar el turisme: “A mi no m’importa que el meu barri sigui turístic, de fet em sembla fins i tot enriquidor, però potser caldria regular-lo; ara parlem del Poble-sec, però ja hem vist què ha passat a la Barceloneta”, adverteix Lancharro.

Sobre aquesta qüestió, Sin considera que “tothom veu molt fàcil regular el turisme, però trobo que ha de ser molt complicat”. Tant ell com Martorell asseguren no haver-se plantejat l’interrogant d’haver de marxar del territori d’aquí a uns anys, però d’entrada els seus punts de vista difereixen. Mentre que al primer no li importaria haver de marxar a una zona més cèntrica, el futur economista veu el seu futur vinculat al barri sí o sí: “D’aquí no vull marxar”.

Resulta rellevant el fet que no contemplin haver de marxar a l’estranger, però en el cas de la jove no li sembla un handicap aquesta opció: “A mi no m’importaria marxar; no m’agrada tancar-me portes”. “A més, una temporada per provar sempre és positiu, i si no va bé sempre pots tornar”.

Continua llegint

Societat

Contra ‘la Barcelona que no funciona’

Part del veïnat del litoral es manifesta per reclamar mesures urgents per pal·liar problemes com l’incivisme, la brutícia i la inseguretat

Publicat

on

La plaça Sant Jaume es va omplir el dissabte 15 de setembre amb un miler de persones, segons els organitzadors, que es van mobilitzar al crit de ‘‘Barcelona no funciona’’ procedents de diversos barris del litoral, entre ells la Barceloneta, el Raval, el Poble-sec, la Ribera, el Poblenou, el Front Marítim i Nou Barris. “Vam convocar la manifestació amb l’objectiu de denunciar que tenim una ciutat incívica, insegura i molt deixada en termes de neteja i manca de manteniment de parcs i carrers”, explica Sergi Gázquez, de la Unió d’Associacions de Veïns del Poble-sec, una de les entitats que van secundar la protesta. Tot i que la manifestació estava organitzada i encapçalada per associacions i entitats veïnals, alguns representants polítics de partits com Ciutadans, el PDeCAT i ERC, van comparèixer per donar suport als manifestants.

En aquest sentit, els organitzadors de la protesta han explicat que la manifestació no era apolítica perquè “en definitiva, estem demanant solucions polítiques als problemes que tenim” però sí que pretenia ser apartidista: “Nosaltres no vam convidar a cap partit polític. Quan vam arribar a la plaça Sant Jaume i vam trobar que hi havia polítics atenent als mitjans, se’ls va demanar que s’enretiressin perquè no era el seu dia”, afegeixen. Pel que fa a la reacció del govern municipal, els convocants de l’anomenat tsunami veïnal expliquen que, de moment, no han rebut cap tipus de feedback, “però sembla ser que s’està preparant una reunió tant amb l’alcaldessa com amb els regidors de tots els districtes que ens hem unit a la convocatòria”, diuen. Una reunió que encara no té data establerta.

‘No en el nostre nom’

Tot i que la mobilització va reunir diversos col·lectius dels barris del litoral, també va haver-hi entitats que van preferir desmarcar-se de la convocatòria, a través d’un comunicat titulat ‘No en el nostre nom’. En són un exemple el Sindicat de Barri del Poble-sec, l’Ateneu La Base, Acció Raval o El Lokal del Raval, els quals expliquen que no pretenien fer un boicot a l’acció però lamenten que, malgrat que la manifestació era veïnal, els partits de l’oposició la van assumir com a pròpia: “Ens sembla legítima però havia de quedar molt clar qui la convocava, ja que no era tot el barri sinó una part”, diuen des d’El Lokal.

Les entitats que no van sumar-se a la protesta argumenten que “es feia menció a una part del malestar i de les causes. Es responsabilitzava molt a l’Ajuntament directament i no a la resta d’organismes. Nosaltres entenem que Generalitat, policia i sistema judicial tenen molt a veure amb això i responsabilitzar només l’Ajuntament és una forma d’atacar a uns i salvar als altres”. També afegeixen que la convocatòria no esmentava el problema dels desnonaments, un assumpte que ells consideren una emergència. “Coincidim en coses i discrepem en d’altres. Nosaltres creiem que aquest debat s’ha de fer obertament i no es pot solucionar agafant una part pel tot”, conclouen.

Continua llegint

Societat

El parc de Montjuïc té nou responsable

Xavier Martín ocupa el càrrec de nova creació

Publicat

on

Montjuïc

Fa un any no existia la figura del responsable del parc de Montjuïc ja que, com ell mateix explica, “és un càrrec tècnic de nova creació per part del Districte de Sants-Montjuïc”. La principal missió és la coordinació de tots els serveis municipals que intervenen a la muntanya (BSM, Parcs i Jardins, Institut Barcelona Esports, Institut de Cultura de Barcelona…) i “treballar pel desenvolupament del Pla General Metropolità de la muntanya de Montjuïc (aprovat el 2014) i la seva concreció en el futur Pla d’Actuació del Parc Montjuïc”, indica Xavier Martín, la persona que ocupa aquest càrrec. 

Temes calents 

Martín diu que un dels principals problemes de la muntanya és “trobar el punt d’equilibri entre els usos culturals, turístics, lúdics i esportius i evitar situacions de col·lapse de la mobilitat i reduir les molèsties de soroll que generen al veïnat”. L’objectiu passa per coordinar tots els operadors implicats, escoltar els veïns i reduir el nombre d’actes que generen més afectacions. Per exemple, amb el Poble Espanyol, s’ha establert un acord per reduir el nombre de concerts.

Procés participatiu encara obert

El responsable del parc afegeix que la majoria de les entitats vinculades a la muntanya són membres del Consell del Parc de Montjuïc, l’òrgan municipal de participació que les engloba a totes i el canal obert de debat sobre el futur de la muntanya. Assegura que aquestes entitats tenen fil directe amb ell per tractar tot tipus de temes.

Pel que fa a la construcció del macro-edifici a la zona de la Satalia, Martín diu que aquesta zona “va quedar desafectada urbanísticament amb el PGM 2014 i, per tant, queda fora de l’àmbit de la muntanya de Montjuïc, tot i que és clarament fronterera” i afegeix que “el debat sobre el futur equipament de la Satalia i les reivindicacions al respecte de la Plataforma Salvem Montjuïc estan sent escoltades en el procés participatiu de debat del Pla d’Equipaments del Poble-sec que encara és obert per part del Districte”.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.