Connecta amb nosaltres

Història

1976 | La nova denominació del Col·legi Sant Pere Claver

 Des dels seus inicis, com a escola del pare Artigues, sempre ha fet una tasca social important al Poble-sec.

Publicat

on

En la zona del nostre barri més propera al port, les Hortes de Sant Bertran, al carrer de Vila i Vilà, el 1945 es va crear la parròquia de Sant Pere Claver, llavors una de les zones socialment més deprimides del Poble-sec, amb força mancances d’alimentació, educació, sanitat i habitatge. El 1948, el pare jesuïta Lluís Artigues es va fer càrrec de la nova parròquia, i immediatament va mirar d’aconseguir recursos per poder iniciar una millora de les condicions, sovint infrahumanes, en què vivien bona part del veïns de la zona i de les zones properes, barraques de Montjuïc i Raval principalment. Així, el 1945 es va obrir l’Escola per a nens, i el 1955 el centre Stella Matutina per a nenes, on no sols es feien tasques docents, sinó també formació professional; i el 1960 foren reconeguts com a filials de l’Institut Ausiàs March. El 1967, les escoles de la parròquia passaren a tenir la denominació de Sant Pere Claver.

El 1950 es va crear l’Obre de la Mare, per atendre les dones amb problemes; el 1954 es va obrir l’Hospital de Sant Pere Claver; i el 1960 es va construir l’actual església del carrer de Palaudàries.

Misèria a la Terra Negra 

Des del punt de vista del moment actual, ens és difícil percebre la gravetat real de la manca d’infraestructures d’aquella zona del Poble-sec, en plena Barcelona de postguerra. A causa dels dipòsits de carbó de les centrals tèrmiques d’electricitat i del port, el nom popular era la Terra Negra. I és que, a més d’aquesta negror, al voltant dels dipòsits, magatzems i descampats en una zona poc habitada, hi varen créixer la prostitució, la marginació i la delinqüència, i es va consolidar un terrible segon valor metafòric per a aquest malnom. El fet és que la conflictivitat i misèria de la zona en els anys quaranta fou a poc a poc apaivagada i reconduïda gràcies a la tasca social generada al voltant de Sant Pere Claver, sota la direcció de Lluís Artigues i dels posteriors successors, com el pare Joan Rovira. De la nova denominació del Col·legi Sant Pere Claver, ara fa 50 anys.

Història

La Foixarda: el nom no fa la cosa

A molts barris de la ciutat hi ha força noms de lloc que provenen d’antics propietaris de terrenys i masies de la zona

Publicat

on

La Foixarda

L’afició a patinar va ser important durant un temps, els patins no eren molt cars i en podies llogar. Ens deixaven patinar, fins i tot, al pati de l’escola de les Monges del Sortidor. Durant la meva adolescència, situada a principis dels anys seixanta del segle passat, amb d’altres amigues, pujàvem sovint a la Foixarda. L’indret em semblava aleshores llunyà i romàntic. A la pista podíem conèixer noiets de la nostra edat que ens donaven la mà per patinar plegats, cosa molt emocionant quan tens tretze o catorze anys. No tenia ni idea de què venia el nom del lloc i, en aquells anys, em preocupava de forma relativa la història del passat.

Més endavant vaig donar per fet que el nom feia referència a una bonica planta de flors blaves, encara que no l’hagués vist mai per allà. Fa uns dies vaig llegir al diari un escrit en el qual s’explicava que el nom venia de la família Foixart, propietària de les pedreres d’aquell indret. L’explicació em sembla molt adient i versemblant, ja que era habitual feminitzar els cognoms en casos semblants. Els descendents del senyor Foixart han fet una sol·licitud a l’Ajuntament per tal que rectifiqui el nomenclàtor. El nomenclàtor de carrers és un document imprescindible, amb inevitables errades i mancances, cosa que no és estranya ja que sovint els noms dels indrets no resulten gens clars i han anat canviant amb el pas del temps.

A molts barris de la ciutat hi ha força noms de lloc que provenen d’antics propietaris de terrenys i masies de la zona. L’Ajuntament, quan l’indret s’anava urbanitzant, reconvertia alguns d’aquests noms en els de famosos i coneguts. El meu carrer és diu avui Elkano però en plànols i guies del passat ve mencionat com carrer d’en Cano, que devia ser algun propietari dels terrenys pels quals es va traçar el carrer.

Continua llegint

Història

Troben un refugi antiaeri al carrer Radas

Publicat

on

Refugi Guerra Civil Radas

Durant les obres de millora del carrer Radas s’han trobat les restes de l’entrada d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil que es va començar a construir i del qual no es tenia constància documental. Els primers esglaons que donen accés al refugi es troben tallats per una canonada de gas natural que es va instal·lar l’any 1998. Els motius que justifiquen el fet que aquest refugi no hagi estat documentat, segons Francesc Jimémez, gerent del Districte de Sants-Montjuïc “és perquè mai es va acabar fent servir”.

També diu que una veïna del carrer Radas comenta que no es va completar la seva construcció perquè “hi havia una mina d’aigua molt propera que inundava permanentment el refugi”. No s’ha pogut entrar al refugi perquè està reomplert d’argila. Fins ara s’havien documentat dos refugis al carrer Concòrdia, el número 529 i 234. El fet que totes les obres que es fan al districte estiguin supervisades per arqueòlegs ha destapat aquesta nova estructura, ubicada davant el número 22 del carrer Radas, que no correspon a cap dels dos refugis fins ara documentats. El que sí s’ha verificat, és que el refugi en qüestió disposava d’una galeria de ventilació a uns 15 metres de l’accés localitzat.

Continua llegint

Història

El 20 de maig de 1963 entra en servei el transbordador aeri del port, inactiu des de la guerra

S’havia posat en marxa l’any 1931

Publicat

on

Inicialment havia estat un projecte de 1926, liderat per l’arquitecte Carles Buigas, destinat a unir la Barceloneta –torre de Sant Sebastià– i el port –torre de Jaume I, al moll de Barcelona– amb l’hotel de Miramar i tot el nou entorn de la muntanya de Montjuïc, creat amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Però el problemes de finançament el varen anar postposant, fins que, després de dos anys de treballs de construcció, entrà en servei el 12 de setembre de 1931.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, l’aeri va deixar de funcionar i el cable transportador fou retirat. Els motius evidents foren que el port era un dels objectius més importants dels bombardejos, tant marítims com aeris. I, a més, les dues torres varen passar a tenir una funció de vigilància i defensa, que no estava pas prevista en els projectes inicials dels enginyers. En acabar la guerra, les dues torres del transbordador restaren com un mut monument arquitectònic del passat, com a mostra d’uns millors temps pretèrits.


Instal·lacions restaurades

L’any 1958, la societat Teleféricos de Barcelona, SA es va fer càrrec de les instal·lacions i, després de dos anys de treballs de restauració de les torres, de tots els mecanismes i dels tres entorns de les bases, el 20 de maig de 1963, posà en servei les cabines del nou transbordador, tot mantenint i respectant la imatge del projecte inicial d’abans de la contesa. Des de llavors fins al moment present, només ha deixat d’estar en servei entre 1995 i 1996, quan s’hi van fer importants treballs d’actualització i manteniment de les estructures.

Dades tècniques
Algunes dades tècniques de l’equipament: recorregut de 1300 metres, uns 650 metres cada recorregut; la torre de Sant Sebastià té 70 metres d’altura; la de Jaume I, 101 metres; i l’estació de Miramar es troba a 57 metres sobre el nivell del mar. Com a curiositat històrica podem explicar l’anècdota que l’11 de setembre de 1944, un grup de militants del Front Nacional de Catalunya van penjar una bandera estelada a la vora de la torre de Sant Sebastià, que el cos de bombers de la ciutat va haver d’enretirar. De la recuperació del transbordador del port a Montjuïc, un equipament espectacular i molt freqüentat per visitants i locals, ara fa 55 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.