Connecta amb nosaltres

Cultura

L’activisme artístic que vol fer obrir els ulls

L’Associació Teatral Mousiké treballa amb projectes culturals destinats a sensibilitzar la societat respecte a diverses temàtiques

Publicat

on

Mousiké significa l’art de les muses en grec. A l’antiga Grècia, aquest concepte englobava, sense distinció, diferents arts com la poesia, la música i la posada en escena. Mousiké és també el nom d’una associació cultural que va néixer el 1999 de la mà de l’actriu, filòloga i crítica literària Susanna Barranco. Aquesta artista tot terreny del Poble-sec va decidir emprendre un projecte que, amb els anys, s’ha anat desenvolupant fins a convertir-se en el que és ara: un vehicle per promoure la reflexió sobre diverses problemàtiques socials.

L’associació és només una branca del gran arbre que és L’espai La Barranco, que engloba la companyia Susanna Barranco, la productora Barranco Films i la productora de teatre infantil Maquineta. De fet, Mousiké parteix dels documentals que neixen de Barranco Films i genera un espai de debat al voltant de les temàtiques que toquen els diferents treballs audiovisuals.

La vessant pedagògica de l’associació

L’any 2008, Barranco Films estrena el seu primer documental, Ferides, que tractava sobre la violència de gènere. És a partir d’aquest punt quan es comença a desenvolupar la part social de Mousike: “Crec en l’artifici de l’art per l’art i penso que la bellesa, per si mateixa, és transformadora”, explica la creadora d’aquesta associació. Mousiké compta amb una seu al Passeig de Montjuïc, 74 però la seva acció activista es duu a terme a través de debats, cinefòrums i xerrades a universitats, instituts, centres cívics o museus: “Ens dirigim a tot tipus de públic perquè reflexionem sobre temes universals i molt socials, com la diversitat funcional, la violència de gènere, el dret a la identitat, el racisme, la homofòbia…”.

Totes aquestes temàtiques es treballen a partir dels documentals que produeix La Barranco Films. A més, acompanyen les sessions d’una feina pedagògica als instituts, amb dossiers i eines per als alumnes i els professors, per tal que vagin més enllà. I perquè no es tracti només d’un discurs teòric, des de Mousiké “explotem la nostra vessant de teatre, de manera que treballem amb el cos amb exercicis per reflexionar des de diversos llocs”, afegeix Susanna Barranco, qui també creu que “és necessari que els que tenim un altaveu, el fem servir per fer un crit d’alarma i canviar la mirada cap al món que ens envolta”.

Cultura

Combatre els nous feixismes

Marcia Tiburi: “Les persones ja no tenien vergonya de dir que eren racistes”

Publicat

on

Les periodistes Jordina Arnau (La Selva del Camp, 1991) i Alba Sidera (Girona, 1979), acaben de publicar una Guia pràctica contra l’extrema dreta que intenta explicar-nos com podem entendre i combatre els nous feixismes d’arreu del món (Pagès Editors). Aquestes dues membres del Grup de Periodistes Ramon Barnils, però, ens adverteixen que no disposem de cap fórmula màgica que ens permeti derrotar l’extrema dreta en un tancar i obrir d’ulls; no obstant, amb aquesta guia pretenen ajudar-nos a fer el primer pas per a combatre-la, conèixer-la.

En aquest llibre hi trobem tot un reguitzell d’entrevistes que ens ajuden a fer-nos una bona composició de lloc d’on som realment. Aquestes intervencions, a més, estan flanquejades per un magnífic pròleg d’Alba Sidera que, de la mà de la supervivent dels camps de concentració Liliana Segre, ens transportarà per vuitanta anys de la història d’Itàlia, un país amb una “transició del feixisme a la democràcia [que] no va ser tan modèlica com pot semblar des de fora”, i un epíleg del periodista valencià Miquel Ramos.

En les intervencions d’aquesta guia hi trobem les mirades de vuit persones especialitzades en extrema dreta: des de la filòsofa Marcia Tiburi, que va haver de fugir de Brasil per les amenaces de mort dels feixistes, fins a Olga Rodríguez, una de les fundadores de ElDiario.es, que ens recordarà que la “impunitat del franquisme explica moltes coses sociològicament i encara ho contamina absolutament tot”.

Per últim, voldria destacar l’exhaustiu repàs que fa Jordi Borràs, un dels màxims experts en extrema dreta de casa nostra, de la història i la situació d’aquest moviment a Catalunya, i més concretament la part en què Borràs explica com la Catalunya franquista de finals dels seixanta va esdevenir un dels centres propagandístics neonazis més importants del món.

Continua llegint

Cultura

‘Lo Chil’: empresari, humorista i bona persona

Publicat

on

Un dels molts personatges populars del Paral·lel va ser Pepe Gil (Josep Gil Alufré), valencià, empresari, conegut com lo Chil. Els llibres de Badenas recullen anècdotes d’ell i a les hemeroteques es poden trobar referències, sobretot dels anys 70, quan encara hi havia gent que el recordava. La seva popularitat estava relacionada amb els seus textos als cartells de promoció i els seus comentaris espontanis. En una ocasió va anunciar un Gran Programa Zoológico, amb les sarsueles: La caza del osoLa gatita blanca i El perro chico. Una vegada una vedette va sortir a escena més tapada del compte, cosa que va provocar protestes del públic, i va calmar el públic dient: ‘‘Les ruego un poco de paciencia y cultura que la señorita artista aquí presente… ya enseñará’’.

Quan es va estrenar El príncipe bohemio va anunciar: ‘‘Genial partitura del maestro Millán. Todos los números son mejores…’’ Amb un tenor nou va encarregar cartells que deien: ‘‘Debut, con Marina, del tenor… que tras mucho estudiar ya se la sabe’’. Va ser l’autor de la famosa frase: ‘‘el éxito ha sorprendido a la pròpia empresa’’. Un altre cartell molt popular va ser el que deia: ‘‘Por fin, lo que todo el mundo esperaba. Hoy, despedida de…’’ Lo Chil mereixeria una biografia i una antologia dels textos d’aquells cartells tan imaginatius. Va morir el 1923, La Vanguardia se’n va fer ressò amb una nota que feia referència a la seva tasca empresarial: ‘‘Su vida pintoresca estaba plagada de anécdotas que se hicieron populares y que demuestran que había en él un formidable humorista y un hombre sano de corazón. Ha muerto sin dejar un enemigo’’.

Continua llegint

Cultura

Estiu

L’escriptor del barri, Isaac Cortés (guanyador del XIII Certament literari Francesc Candel en categoria de conte curt adult) ens ha enviat un conte sobre l’estiu i les ganes de fugir…

Publicat

on

Per

Flaires l’estiu. Si poguessis l’abraçaries per no deixar-lo anar mai més i sentir aquella treva innòcua que t’embrunia la pell sota la fuetada del sol. Et deixes caure al pou de la nostàlgia per veure’t de nena, al final del curs escolar, just quan tancaves els llibres de text que t’havien castigat durant l’hivern i t’alliberaves de la custòdia de les obligacions, dels deures. Ara camines ferma, agafada al tracaleig d’una maleta. Per un moment la culpa et pessiga com la fiblada d’una vespa, però suportes el dolor, com ho has fet aquests darrers anys. Gires el cap per mirar enrere i acomiadar-te del Poble-sec. Des del Paral·lel, sembla que el barri s’enrinxoli cap a Montjuïc. Trobaràs a faltar el seu alè vespertí, els racons adormits, les places vives, el desordre dels carrers alzinats i, fins i tot, la fatiga dels seus edificis corcats. Aixeques un braç, el taxi s’atura als teus peus. Dius la paraula aeroport amb un convenciment fictici. No pots evitar fitar per la finestra fins que les tres xemeneies et corresponen la mirada, veus com s’allunyen rabent i notes el pessigolleig d’una llàgrima que et cau galta avall. Et poses les ulleres de sol i mires de gaudir del trajecte. Pagues amb targeta i t’acomiades del taxista, agraeixes que no t’hagi donat conversa. La terminal és força plena, et sents desorientada i busques la zona per facturar l’equipatge. Has escollit Costa Rica aquest matí, quan en Joan ha marxat amb el Pau per dur-lo al campament d’estiu, encara que fa massa temps que vols escapar-te. O tu o ells, has pensat. Perquè no podràs amb un altre final d’estiu, ni amb una altra tardor, ni amb un altre hivern. No, no podràs amb un altre cicle rutinari en el qual la vida et passi davant dels ulls com un pla seqüència inacabable, asfixiant. El que vols és fer reposar la memòria, manyegar-la fins a esprémer-la tant com puguis i recordar qui ets. Buscaràs la nena que jugava els estius. La que saltava fogueres a cada revetlla de Sant Joan. La que no tenia por de viure. Així, podràs transformar cada preocupació que t’ha amarat d’ansietat aquests darrers anys en anècdotes reversibles.

Ja tens la maleta viatjant a la cinta transportadora i la targeta d’embarcament a les mans. Passar el control policial és molest; un últim escull. Tens un seient al costat del passadís. Et cordes el cinturó. Anuncien un petit retard a través de la megafonia de l’avió i et sona el mòbil. És en Joan. Contestes amb la mateixa inèrcia amb què heu conviscut darrerament. Et diu que el Pau ha marxat content i que si compra alguna cosa per sopar, et proposa una vetllada romàntica, tots dos sols. Tu li dius que sí, que compri el que vulgui. Quan penges actives el mode avió. Penses en la nota que has deixat sobre la taula del menjador, saps que no entendrà res, que no n’hi haurà prou, però ara mateix t’és igual, perquè has decidit salvar-te i abraçar l’estiu.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021