Connecta amb nosaltres

Cultura

Pedrolo per partida doble

Navona se suma a l’Any Pedrolo amb la recuperació de ‘Perquè ha mort una noia’ i ‘Pas de ratlla’

Publicat

on

Manuel de Pedrolo

Pere Sureda sol parlar de “llegat” quan explica la tasca que realitza a l’editorial Navona, ja que els seus propietaris, en morir el juny de 2015, la hi deixaren en herència. I, des de llavors, l’equip que Sureda capitaneja està exercint una magnífica tasca a l’hora de combinar les reedicions de clàssics amb la promoció de noves veus (publicant, fins i tot, novel·les gràfiques com ara La ciudad de cristal, de Paul Auster). D’aquesta manera, a Navona hi podem trobar obres de E. M. Forster, John Donne, Faulkner, Tolstói, Conrad i de… Manuel de Pedrolo.

En motiu de l’Any Pedrolo, l’editorial Navona s’hi ha volgut sumar amb la publicació de dos títols de l’autor segarrenc: Perquè ha mort una noia (escrita el 1958 i, després de les topades de l’editorial Nova Terra amb la censura franquista, publicada el 1976) i Paso en falso (la traducció al castellà de Pas de ratlla, una obra de finals dels cinquanta que no va ser publicada tampoc fins a la dècada dels setanta, de la mà de la comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga).

Si Perquè ha mort una noia és un retrat històric i desesperançat que aconsegueix dibuixar-nos, a través d’una Barcelona ben negra, com tot el que s’havia aconseguit durant la República se’n va en orris amb la guerra civil i la posterior dictadura franquista, amb Paso en falso ens trobem amb una obra farcida d’ingredients propis de la novel·la negra: una mort que no se sap si ha estat un assassinat o no, un xantatge, etc. No obstant, si haguéssim de descriure aquesta obra, hauríem de parlar d’un text d’intriga psicològica que retrata amb cruesa un entorn de sordidesa econòmica i moral. Dues veritables joies editades amb la cura habitual de la que sempre ha fet bandera Navona

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Cultura

L’Arnau Itinerant estrena ‘Parrhesia. Espectacle autocensurat’

El Mercat de les Flors acull un espectacle comunitari protagonitzat pel veïnat del Paral·lel i l’exposició ‘Xarlatanes’

Publicat

on

L’Arnau Itinerant és un projecte que neix per donar resposta a la necessitat d’habitar el teatre Arnau abans que aquest existeixi, mentre té lloc la rehabilitació de l’espai. Els pròxims 15 i 16 de desembre, per tancar el primer any de treball, s’estrena Parrhesia. Espectacle autocensurat, una obra de teatre comunitària coordinada per Art&Coop i que té com a protagonistes els veïns del Raval, Poble-sec i Sant Antoni: un total 40 persones implicades en tot el procés creatiu i la producció.

A l’Antiga Grècia, parrhesia significava “dir-ho tot”, “parlar lliurement”. A partir d’aquest concepte, l’obra vol explorar el concepte de la llibertat d’expressió i fer un recorregut per la història de la censura, al mateix temps que reivindica les memòries del teatre Arnau i del Paral·lel. L’espectacle, que es representarà a la sala gran del Mercat de les Flors, és fruit de la construcció col·lectiva i neix amb la voluntat de fomentar la convivència en la diversitat, connectar els tres barris que uneix l’Arnau i apostar per la democràcia cultural, ja que “la comunitat ocupa l’escenari com a creadora d’un relat, superant el rol d’espectadora al qual se sol veure relegada”, expliquen des de l’Arnau Itinerant.

Una exposició performativa 

En paral·lel a l’espectacle, el vestíbul del Mercat de les Flors acollirà els mateixos 15 i 16 de desembre l’exposició Xarlatanes, transmissions i memòries al voltant del Paral·lel. La mostra forma part del projecte Relats de l’Arnau, una xarxa de memòries d’un teatre de barraca, coordinat per la cooperativa Laberint Cultura i que ha servit per recollir testimonis orals, escrits i objectes aportats pel veïnat del Raval, Poble-sec i Sant Antoni. En tot el procés de recollida s’ha posat èmfasi en la diversitat de relats que conformen la memòria del Teatre Arnau i el Paral·lel, “una diversitat possible gràcies a la transmissió oral, que esdevé una eina davant la censura tàcita amagada en el relat únic de la memòria de la ciutat i els seus barris”, expliquen els organitzadors de la mostra.

El nom de l’exposició és un homenatge als “xarlatans”, venedors ambulants que s’instal·laven al voltant del Paral·lel. Posant el nom de “xarlatanes”, en femení, es busca evidenciar la invisibilització dels relats de les dones, tant a l’espai públic com a la historiografia oficial del Paral·lel. Des de l’Arnau Itinerant expliquen que l’exposició serà, a més, un lloc de trobada on compartir impressions, ja que es farà a partir d’una performance col·laborativa.

Continua llegint

Cultura

El ‘Maig del 68’ s’acostava…

Sembra Llibres reedita ‘M’enterro en els fonaments’, retrat de la Barcelona dels 60s

Publicat

on

Sembra Llibres és un projecte editorial col·laboratiu nascut a València que va triar aquest nom amb la intenció de no defugir els reptes que ens han tocat viure. A més, demostren, amb l’edició de cadascun dels seus llibres, la seva voluntat de bastir un catàleg ple de compromís social i polític, i amb la publicació del clàssic de Manuel de Pedrolo, M’enterro en els fonaments ho han tornat a complir amb escreix.

La novel·la, escrita el 1962, va veure la llum el 1967 i retrata la difícil situació de la Barcelona dels anys seixanta a través d’un cas ben curiós: un metge descobreix unes estranyes fotografies a l’habitació del seu fill de dinou anys. Moltes d’elles són d’un fort caràcter sexual però, la que li crida més l’atenció és la d’un home mort. A partir d’aquest moment, el pare iniciarà una llarga investigació que el portarà a descobrir que el seu fill universitari està involucrat en la lluita contra la dictadura franquista.

M’enterro en els fonaments és una clara mostra dels retrats de la societat barcelonina que sorgien de la ploma de Manuel de Pedrolo. En aquesta audaç novel·la negra, ben amarada d’elements polítics i construïda a partir de les dues veus protagonistes que dialoguen a través de capítols alterns, hi trobem un reflex ben viu de la societat dels anys seixanta: enfrontament generacional i ideològic, existencialisme, compromís polític, llibertat sexual, pensament crític… De fet, si haguéssim de descriure la novel·la de Pedrolo amb una sola frase diríem que és un retrat de totes les ideologies, pulsions i mirades que acabarien esclatant en allò que coneixem com Maig del 68. Ah, i pels amants del cinema, Josep Maria Forn en va fer una adaptació (que va tenir molts problemes amb la censura espanyola) titulada La respuesta.

Continua llegint

Cultura

Gimeno i Navarro i el teatre popular

Publicat

on

Josep Gimeno i Navarro (Barcelona, 1901-1955) va ser dramaturg, poeta, pintor i futbolista, de jove. Va començar escrivint en castellà però es va passar al català. Va estrenar obres de contingut social amb les quals va tenir un cert èxit. La primera va ser una obra que té relació amb el barri, Barraques de Montjuïc, estrenada el 1936. Els protagonistes són un matrimoni de vidus. Claudi té un fill de divuit anys d’un anterior matrimoni i Aurèlia una filla adolescent de quinze anys. Claudi és un home corrupte, ha traït els companys de feina en una vaga al port, es mou per diners i té la intenció de prostituir la seva fillastra. Aurèlia és una bona dona desgraciada, que s’hi ha casat amb l’esperança de tenir un suport afectiu i econòmic. La davallada de la família els ha portat a viure en una barraca de Montjuïc, el Montjuïc d’abans de la guerra, solitari i marginal, no el Montjuïc popular i multitudinari, tot i que barraquista, dels anys 50 i 60.

El fill és a punt de perdre l’esperança però un amic l’ajudarà a fugir a Amèrica. S’emportarà la mare i la filla d’Aurèlia, de qui s’ha enamorat. Abans, però, haurà mort el seu pare, Claudi. L’obra va tenir bon acolliment pel fet de reflectir un problema laboral molt proper a la gent. Aurèlia i el seu fill recorden quan vivien al Poble-sec, abans de caure en la misèria absoluta i mencionen carrers com ara el de Rades.

A l’obra hi surt un personatge que dona una nota costumista, un valencià, Cacauet, que viu a una barraca, tot sol, i que està conformat amb la seva sort de venedor de cacauets. L’obra la va estrenar la companyia de Maria Vila i Pius Daví. Paquita Ferrándiz, germana del dibuixant i mare de l’actriu Maife Gil, debutava com actriu adulta fent el paper de Fina, la filla de Claudi, un personatge que tenia la seva mateixa edat, quinze anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.