Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Júlia i Isabel Costa: “Hem de fer que la gent s’estimi el barri i s’hi trobi bé”

Són dones, mestres i poblesequines amb pedigrí, de tota la vida. La Júlia Costa Coderch (Barcelona, 1948) i la Isabel Costa Renart (Barcelona, 1959) són les pregoneres de la Festa Major d’enguany, un pregó que, per primera vegada, serà a dues veus. La Júlia és mestra jubilada, poeta i escriptora i col·labora amb diversos col·lectius del barri. La Isabel és la directora de l’Escola Poble-sec i ha crescut als carrers i les places del Poble-sec. Totes dues veuen el barri des d’una òptica optimista i il·lusionant i, tot i que no neguen els problemes que hi ha, defugen de l’alarmisme i volen remarcar les coses maques del barri, del seu barri.

Publicat

on

La primera pregunta és inevitable. Compartiu cognom, però no sou família. Quina relació teniu?
Isabel: Que tinguem el mateix cognom és casualitat! Ens coneixem de fa molts anys, perquè totes dues treballàvem com a mestres al barri de Can Serra de l’Hospitalet.
Júlia: Era finals dels anys 80. Treballàvem a escoles diferents però a la meva no hi havia menjador i anàvem a dinar a l’escola on treballava la Isabel. Allà va començar la nostra relació.

A més de compartir la vessant pedagògica, totes dues sou poblesequines de tota la vida. 
J: Jo vaig néixer al Poble-sec, al carrer Blasco de Garay, i hi he viscut sempre a excepció de dos anys quan em vaig casar.
I: Jo vaig néixer a la zona de la França Xica, al carrer Vallhonrat. Al casar-me també vaig marxar un temps però després hi vaig tornar, al meu marit i a mi ens encanta el Poble-sec!

Com va ser la vostra infantesa i joventut al barri?
J: Totes dues anàvem a l’escola del Sortidor, tot i que no vam coincidir els mateixos anys. Recordo que, quan era jove, anàvem als centres parroquials que hi havia aleshores, com el de Sant Salvador, que tenia un casal i fèiem excursions.
I: Jo recordo fer vida de barri, jugar al carrer, trobar-me a la plaça de Santa Madrona amb les amigues i voltar de plaça en plaça.

Tota una vida al Poble-sec. Heu viscut tota la transformació de la zona…
J: Hi he viscut sempre i alguna vegada he pensat en marxar perquè, per exemple, els anys 80 van ser uns anys molt dolents, hi havia molta droga pel carrer, encara no havia arribat el boom migratori i a les escoles gairebé no hi havia criatures, va ser una època una mica fosca. Crec que precisament amb l’arribada de migrants es va refer tot això.

Molta gent no pensa així.
J i I : La gent té molts prejudicis amb els nouvinguts. S’ha de mirar que la gent s’estimi el barri i s’hi trobi bé, i organitzar activitats en què hi pugui participar tothom. Diuen que hi ha un problema de seguretat però nosaltres no el percebem, o no més que a altres llocs. Hi ha gent molt alarmista i gent que diu que el barri ha canviat molt, com si abans fos una meravella… Diuen que abans es podia jugar al carrer i després veuen un grup de nens magrebins jugant a la plaça i es posen nerviosos.

Què és el millor del barri? 
J: Jo no el tinc idealitzat ni soc d’aquelles persones que sempre s’estan queixant. Té coses molt bones, és un barri exemplar per a la integració, hi ha vingut molta gent però sempre s’han anat integrant. A més és un barri molt cèntric, pots anar a la platja a peu, al centre, a la muntanya… I, a més, hi ha una vida associativa molt important.
I: A mi m’agrada perquè és el meu barri i sempre m’hi he trobat molt a gust. M’agrada la relació amb els veïns, sortir al carrer i trobar-me gent que conec… Aquesta relació tan veïnal fa que sigui com un poble.

Com vau rebre la notícia de ser les pregoneres de la Festa Major?
I: Jo vaig rebre un correu d’una mare de l’escola, l’Alba, que em deia que havien pensat en mi com a pregonera. Vaig contestar que em feia il·lusió però que estava segura que hi havia persones molt més idònies que jo.
J: Normalment es proposava a persones vinculades amb el món de les arts o a cares més conegudes. A mi m’havien presentat alguna vegada com a candidata però també hi ha molta gent que no em coneix. I suposo que aquest any no es posaven d’acord amb qui triar, així que ens ho han proposat a les dues. I estem encantades!

Dues dones com a pregoneres. Voleu fer alguna mena de reivindicació feminista? Us sentiu implicades en aquesta lluita?
I: Jo personalment hi crec i a l’escola estem treballant moltíssim el tema dels estereotips, però amb la diferència cultural de moltes famílies, a vegades és difícil.
J: El feminisme està molt present i hi ha hagut una rebrotada important. Jo ara em fixo en coses que abans no m’hi fixava, com temes de paritat. Penso, per exemple, que l’escola primària s’ha feminitzat molt i hi ha més dones que homes, però quan fan un debat als mitjans, gairebé sempre són els homes els que parlen com a “experts”. M’agrada parlar d’aquestes coses als blocs que escric.

Júlia, parla’ns d’aquests blocs. Quin contingut hi trobem?
La panxa del bou parlo de tot una mica i també tinc Un balcó al Poble-sec, on explico coses del barri relacionades sobretot amb les xerrades del CERHISEC, que és un centre d’història local on col·laboro. Fem activitats relacionades amb la història del barri i cada mes fem una xerrada a la biblioteca dedicada a un tema concret, com un personatge, un fet o un establiment.

Isabel, com a directora de l’Escola Poble-sec, has viscut de prop la polèmica al voltant de la construcció d’un equipament a la muntanya, a La Satalia. Quin futur augures?
L’any passat vaig anar a totes les reunions que es van fer, l’escola i les famílies vam signar manifestos per demanar que no es fes. Necessitem muntanya, no necessitem ciment i creiem que hi ha altres espais al barri que es podrien aprofitar. Ara sembla que tot això està aturat, no sabem què passarà i no ens han dit res.

Per acabar, ens expliqueu una mica com serà el pregó?
I/J: Creiem que hauria de ser un pregó dialogat, perquè som persones diferents però tenim moltes coses en comú. Volem parlar del 150è aniversari i reivindicar les escoles del barri, ja que el món de l’educació és el que més ens uneix. Intentarem no allargar-nos molt i ho farem el millor possible.

Entrevistes

“Estem en un punt crític pel que fa a la recuperació del Teatre Arnau”

Andrés Martínez de la Riva (Santiago de Compostela, 1983) i Lucia Zandigiacomi (Treviso, 1982) formen part de Raons, una cooperativa que promou processos participatius perquè la ciutadania intervingui en el disseny urbanístic de les ciutats. Amb seu al carrer Concòrdia, aquesta entitat té diversos fronts oberts al barri, des de la recuperació del Teatre Arnau fins a la creació d’espais segurs en context de pandèmia. Parlem amb ells sobre alguns dels temes calents en matèria d’espai públic i, mentre ho fem, ens adonem de la importància que les ciutats es transformin per adaptar-se a les noves realitats.

Publicat

on

En primer lloc, expliqueu-nos què és Raons i què hi feu?
Raons és una cooperativa formada per 8 persones sòcies. Estem al Poble-sec des de fa 8 anys i fem processos participatius vinculats a arquitectura, urbanisme i desenvolupament de polítiques públiques. Resumim la nostra feina amb tres paraules: persones, espais i processos. Treballem amb persones, mitjançant processos i per a la transformació dels seus espais.

Per què és important la participació ciutadana en la construcció o reformulació dels espais públics?
Els espais públics de les nostres ciutats s’han de millorar. I fer-ho sense les persones que els utilitzen en el seu dia a dia, seria un error. Sense la implicació de la ciutadania no podem crear espais diversos, inclusius i de salut comunitària. A més, qualsevol procés de reflexió conjunta també és un procés pedagògic que fomenta la convivència en aquells espais.

Quin vincle teniu amb el Poble-sec més enllà de tenir-hi el local?
Tenim una línia de serveis per a la reflexió conjunta i transformació dels espais de treball. Al barri, vam acompanyar l’entitat Marabal en un reenfocament de l’organització i també vam oferir suport tècnic en la creació de La Base. A alguns veïns els hem fet projectes i tenim la vocació de d’ajudar a les persones del barri en allò que sabem: arquitectura, temes tècnics o temes de participació.

El 2015 vàreu impulsar el procés participatiu per a la planificació integral del Paral·lel. Els extrems mai es van arribar a reformar. Com està la qüestió?
Aquell any les obres ja havien començat i l’entitat que hi tenia més veu (de forma crítica per com s’havia fet el procés) era Som Paral·lel. Nosaltres vam conduir el procés participatiu el 2015, implicant persones dels tres barris que toquen al Paral·lel. Arran d’aquest procés, es van extreure línies estratègiques sobre quin nou Paral·lel es volia per part del veïnat: es va parlar de cultura comunitària i es va reconèixer el Paral·lel com un punt de trobada entre els barris. Això va desembocar en la mesura de govern El Paral·lel, un carrer per als seus barris on es recollia l’enfocament de proximitat que es vol donar al comerç a partir d’ara, i es va definir el pla d’usos. Llavors, en una reunió col·lectiva, es va decidir aturar les obres dels extrems de l’avinguda perquè no hi havia un consens per continuar-les i gran part del veïnat no compartia les idees previstes. De moment, està tot aturat i amb la situació actual no hi ha previsió de reactivar les obres, però sí que s’està acabant el recol·lector de Vila i Vilà perquè el Paral·lel deixi d’inundar-se.

Parlant de cultura comunitària, també esteu implicats en la recuperació del Teatre Arnau. Com avança el projecte arquitectònic?
Aquest any estem en un punt crític pel que fa a la recuperació del Teatre Arnau perquè tenim un projecte cultural que funciona –que és el Teatre Arnau Itinerant–, tenim un projecte arquitectònic que està redactat i llest per construir, però no tenim diners. S’ha tret del pressupost d’enguany, i segurament dels propers, la partida prevista per al Teatre Arnau. Fa gairebé 20 anys que tenim un teatre pràcticament en runes i ara hi ha un xup xup de projectes culturals i comunitaris, però un dels objectius d’aquests era que fossin acollits en un espai. No podem deixar que passi molt de temps perquè, sinó, tota aquesta xarxa que hem construït s’anirà desafectant. Des de l’assemblea del Teatre Arnau, de la qual formem part amb moltes entitats dels barris, començarem a exigir que s’incorpori aquesta partida al pressupost perquè no podem permetre’ns perdre aquest projecte arquitectònic i cultural.

D’altra banda, heu participat en la ideació d’itineraris segurs a l’espai públic. Què ens podeu explicar sobre això?
Hem acompanyat la creació d’itineraris segurs en la fase de desconfinament, quan es va detectar la necessitat de comptar amb més metres quadrats per mantenir la distància social entre les persones. Es van fer tancaments de carrers, es van retirar cotxes d’algunes voreres i vam acompanyar les Taules d’Espai Públic perquè les entitats detectessin quins eren els carrers principals que calia reformular. També hem aplicat indicadors de l’urbanisme de gènere en la creació d’aquests itineraris, valorant les connexions del veïnat amb els equipaments de proximitat.

No ens oblidem de la col·lecció de cromos del Poble-sec que heu creat. Hi seguiu treballant?
Sí, ho estem fent amb l’alumnat de l’Escola Poble-sec i la Jacint Verdaguer i aquest any hem desenvolupat una col·lecció que es diu Descobrim el Poble-sec, que té més a veure amb la part de la muntanya.

Una muntanya de Montjuïc que ha estat molt concorreguda en temps de desconfinament.
Amb el desconfinament hem après més a pujar a la muntanya i els infants se l’han fet més seva. Això és una línia molt interessant per seguir-hi treballant. No es tracta de què el Poble-sec pugi a la muntanya, sinó que la muntanya baixi a Poble-sec; intentar renaturalitzar el barri, on hi ha manca de zones verdes. Els espais públics com les places tenen una pressió molt important de persones, perquè som moltes persones i hi ha molt poc espai.

Un altre dels vostres eixos de treball són les escoles, quina mena de projectes hi promoveu? 
Protegim Escoles és un programa de petits processos de participació amb les comunitats educatives per millorar els seus entorns. Al Poble-sec, estem treballant amb sis centres escolars per recuperar espais, una necessitat que la pandèmia ha posat en evidència. També detectem la necessitat de generar espais comunitaris fora de les escoles, de retirar els aparcaments just davant de les escoles i convertir-los en espais de trobada i de joc, amb elements lúdics que els nens puguin utilitzar. Volem fomentar aquesta mena de reflexions al voltant dels centres escolars.

Continua llegint

Entrevistes

Aura Roig: “L’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum”

“Per bruixa i metzinera” resava una frase guixada en la sentència de mort d’una bruixa del segle XVI. Durant aquell temps i fins ben entrat el segle XVIII, més de 400 bruixes van ser executades a Catalunya. Avui ja no en queden, de bruixes, o com a mínim no es deixen veure, però sí que existeixen les metzineres i no han deixat d’existir els prejudicis. Les metzineres de qui avui parlem són dones supervivents, dones i persones de gènere no binari que consumeixen drogues i que fan pinya al Raval. L’Aura Roig (Palma de Mallorca, 1981) és impulsora d’una cooperativa que ofereix aixopluc a aquestes persones, les acompanya i vetlla perquè els seus drets, avui menystinguts, es posin sobre la taula.

Publicat

on

Explica’ns la teva història i la teva motivació per impulsar el col·lectiu Metzineres.
Vaig marxar de Barcelona el 2011. Feia poc que havia defensat la meva tesina Les dones consumidores d’heroïna. Una experiència de consum no problematitzada i estava treballant en una sala de consum supervisat de Barcelona, quan em va sorgir l’oportunitat d’anar a treballar a Vancouver (Canadà). Allà vaig aprendre el significat del “Res sobre nosaltres, sense nosaltres”, en tots els recursos i serveis en què vaig treballar, les persones que n’eren participants també eren protagonistes pel que fa al disseny, implementació, monitoratge i avaluació. Amb això, el que havien aconseguit no era sols obrir la primera i única sala legal de consum supervisat de Nord Amèrica, sinó  portar la reducció de danys a la resta de recursos i serveis adreçats a persones supervivents a múltiples situacions de vulnerabilitat: sensellarisme, malestars emocionals i mentals, empresonament, desestructuració familiar, treball sexual, sexe per supervivència, entre d’altres. El consum de drogues no era, per tant, una barrera d’accés a serveis essencials, ni abandonar el consum una condició per a la recuperació. Persones que usaven drogues lideraven horts, treballaven a un banc, es responsabilitzaven d’una cafeteria i portaven una empresa de missatgeria en bicicleta, per donar només alguns exemples.

D’allà vaig anar a parar a Colòmbia, primer com a assessora en reducció de danys, però després m’hi vaig quedar per dissenyar, implementar i avaluar els primers programes del país adreçats a persones que s’injecten drogues. Un gran repte, en un país on no es tenia pràcticament cap experiència en aquest camp, on la reducció de danys encara és considerada en molts àmbits com apologia al consum i els recursos que s’hi destinen són molt limitats i amb poca continuïtat. Torno a Barcelona el 2016 on, per encàrrec d’Àmbit Prevenció i el CEEISCAT,  realitzo un estudi sobre dones que s’injecten drogues, usuàries dels recursos de reducció de danys de la ciutat. A partir d’aquí creem la XADUD-Xarxa de Dones que s’Injecten Drogues. Berenem juntes cada dimarts des d’aleshores. Allà descobrim que el sol fet de disposar d’un espai autogestionat de solidaritat i suport mutu, on reforçar la connexió entre nosaltres, ja resulta d’allò més terapèutic. És durant aquestes tardes que, encara ara, anem imaginant Metzineres i donant-li forma.

Qui són les Metzineres?
Metzineres és una cooperativa sense ànim de lucre que desplega entorns d’aixopluc per a dones i persones de gènere no binari que, sobrevivint a múltiples situacions de vulnerabilitat i violència, usen drogues. Alhora que procurem cobrir necessitats bàsiques, organitzem una nodrida agenda d’activitats creatives, formatives, ocupacionals, culturals i participem de tots aquells esdeveniments culturals i d’oci que ens engresquen. Com a veïnes del Raval, ens impliquem en totes aquelles iniciatives adreçades a lluitar pels nostres drets i els de la comunitat, sempre treballant contra l’estigma, a partir de planejaments propis del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Des de quan existeix aquest col·lectiu, quina és la seva raó de ser?
Com a projecte vam iniciar el 2017, però com  a cooperativa ens acabem de constituir. Ho fem per donar resposta a situacions molt complexes que es trobaven en total desemparament institucional. Per una banda, els serveis adreçats a persones que usen drogues són molt androcèntrics i masculinitzats i tenen poc presents les seves necessitats i interessos específics, a més de dificultats de garantir la seva seguretat. Per altra banda, els que van adreçats a atendre les dones i persones de gènere no binari, solen excloure  de manera explícita o implícita les que usen drogues. El mateix passa amb els recursos pel sensellarisme o els malestars del salut mental. Sorgim en plena polèmica pels pisos de consum, o mal anomenats narcopisos, aportant una resposta efectiva a les complexes situacions de les dones que en són usuàries.

Quanta gent forma part de Metzineres? Quin seria el perfil?
Actualment som més de 260 dones i persones de gènere no binari.  Dins la plantilla, hi ha les que tenen formació acadèmica i experiència professional conjuntament amb les que aporten el seu coneixement experiencial. Convivim amb situacions de sensellarisme, malestars de salut mental, treball sexual, sexe transaccional, experiències migratòries, problemes relacionats amb l’ús de drogues, empresonament, entre d’altres. Però el que tenim totes en comú és que sobrevivim a violències masclistes.

Crida l’atenció que parleu d”usar drogues” i no de “drogar-se”. Per què així?
El concepte que procurem evitar és el de drogodependència o drogodependents, perquè considerem que el primer situa les drogues en el centre del problema, obviant que l’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum: trauma, pobresa, desigualtat, exclusió, aïllament, solitud, violència. La recuperació del benestar no necessàriament comença o passa per deixar de consumir. El segon, drogodependent, perquè identifica la persona per si usa o no substàncies i no des de la seva complexitat. A més, totes usem drogues, el que canvia és on les compro, com i amb qui les utilitzo, si puc pagar-les, si sé el que porten i en tinc informació verídica. El problema, per tant, no són les drogues, sinó unes polítiques prohibicionistes,  basades en una guerra contra les drogues fallida, que tal com reconeixen Nacions Unides, continua comportant unes conseqüències negatives “imprevisibles”.

Les dones que usen drogues, tenen a la seva disposició recursos segurs al Raval?
El que es troben és que els recursos adreçats a les persones que usen drogues estan marcadament masculinitzats. Elles representen al voltant d’un 15% del total de la població atesa, sovint són lluny d’aplicar una perspectiva de gènere i tenir presents les seves necessitats i interessos específics així com la seva heterogeneïtat i no sempre representen espais segurs per elles. Els recursos i serveis adreçats a les dones, sovint exclouen les que usen drogues, de fet és un dels principals motius d’expulsió dels recursos d’acollida. Tot això encara és més greu entre les dones trans i persones que gènere no binari, que per, no ser-hi, no apareixen ni a les dades.

Parlem de dones invisibilitzades. A quines situacions s’enfronten en el dia a dia?
Les membres de Metzineres fan front a múltiples i simultànies situacions d’exclusió. Per donar-te algunes dades, actualment s’hi han vinculat unes 260 dones de les quals al voltant d’un 50% viuen al carrer i al voltant d’un 80% són sensellar perquè, tot i tenir un sostre sobre el cap, no disposen d’un espai segur. Aproximadament un 40% té experiència migratòria i un percentatge similar tenen un diagnòstic en salut mental, un 20% s’identifica com LGTBIQ+. Totes elles sobreviuen a múltiples situacions de violència, estan sobrerepresentades pel que fa a violència durant la infantesa i l’adolescència, pateixen maltractament per part de les seves parelles, per part de l’entorn proper i per part de desconeguts. Les situacions de la violència institucional, especialment per part de serveis socials i sanitàries són constants, així com els derivats de la criminalització. L’estigma que recau sobre elles és una constant.

Dieu que feu activisme, no assistencialisme. Ens ho expliqueu?
No cobrim necessitats, plegades fem efectius els nostres drets, cadascuna des dels seus coneixements. Cada una és experta en la seva pròpia realitat, per això caminem plegades per aconseguir autonomia i autogestió. Autodefensa feminista basada en el suport mutu i  la solidaritat per la millora del benestar físic, emocional i psicològic nostres i de les nostres comunitats.

Qui us ajuda a finançar aquest projecte? Com se sosté?
Això encara és un gran repte. No tenim garantida la continuïtat i la sostenibilitat. De moment ha estat un puzle de subvencions de l’Ajuntament de Barcelona, però sobretot de la Generalitat de Catalunya i donacions d’entitats filantròpiques com Open Society Foundations .

Des de fa sis mesos, el nostre espai del Raval ha passat a ser considerat un Servei Integral Especialitzat, de  la Subdirecció General de Lluita contra la Violència Masclista de la Generalitat gràcies, també, al suport de l’Associació Episteme. Investigación e Intervención Social, que ens fa de paraigües organitzatiu. Això ens dona uns mesos de tranquil·litat tot i que encara estem en una situació molt precària.

Ara formeu part de la programació de l’Arnau Itinerant amb MetziRàdio. Com va sorgir la idea?
Amb Arnau Itinerant se’ns obre la possibilitat d’experimentar amb l’eina de la ràdio per mostrar moltes de les capacitats artístiques de les dones: teatre, música, poesia troben el seu espai en els nostres programes, sempre amb un rerefons que busca mostrar que es tracta de dones i persones de gènere no binari creatives, resilients, poderoses, solidàries, divertides… heterogènies.

Metziràdio és una finestra a aquesta realitat que, sovint, pot incomodar. Què n’espereu, de les persones que l’escolten?
Esperem trencar l’estigma i els estereotips, donant a conèixer les seves vivències en primera persona. Un espai de transmissió de coneixements on també es visibilitzen les seves capacitats artístiques i creatives, alhora que reinvindiquen els seus drets. És també un lloc de trobada comunitària des d’on es creen llaços i aliances amb altres col·lectius i persones de l’enriquidor entramat veïnal del Raval.

Més enllà de la vostra participació en el Teatre Arnau, quins altres projectes teniu previstos per aquest 2021?
Idees i projectes no ens en falten. La nostra prioritat ara és poder incorporar més dones participants en el nostre equip de treball. I arribar a totes aquelles dones que continuen sense vincular-se o adherir-se a espais d’acompanyament. Veiem molt necessari desplegar entorns productius i d’habitatge que puguin dotar de seguretat i autonomia les dones, així com seguir treballant per alternatives de tractament. Sempre des de la perspectiva del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Continua llegint

Entrevistes

Irene Solà i Hatim Azahri: “Aquí hi vivim molts joves, però realment no fem vida al barri”

Al Poble-sec hi viuen més de 7000 joves d’entre 15 i 29 anys. Però, on es reuneixen aquests joves? Tenen espais de trobada o un lloc on obtenir orientació laboral o acadèmica? Ara, una associació impulsada per Irene Solà (Barcelona, 1997) i Hatim Azahri (Nador, Marroc, 1998), entre altres, vol reivindicar els drets dels joves en un barri sense prou espais de dinamització juvenil. Parlem amb ells sobre les seves propostes i les seves preocupacions, sobre el seu present i el seu avenir perquè, com ells mateixos diuen, la qualitat de vida dels joves d’avui determinarà la dels adults del futur.

Publicat

on

Expliqueu-nos qui sou i quina relació teniu amb el barri…
Hatim: Jo vaig arribar al Poble-sec als dos anys i hi he viscut sempre. Vaig estudiar a l’escola Jacint Verdaguer i a la XXV Olimpíada. Faig la vida aquí, treballo a l’associació 12@16 i a Tarda Jove i formo part de l’Atlètic la Palma, un equip de futbol sala del barri.
Irene: Jo visc entre Gràcia i Poble-sec. Aquí hi tinc gran part de la meva família i hi passo molt temps. El meu vincle més estret va començar quan, als 20 anys, vaig fer pràctiques al Casal Concòrdia com a educadora social i vaig començar a conèixer més gent, entre ells el Hatim.

Com va sorgir la idea de fundar l’associació Joves Units del Poble-sec?
H: Abans de l’associació, un grup de joves del barri teníem en marxa dos projectes: Desafío Barcelona, on organitzàvem tornejos i esdeveniments per 12@16 i Tarda Jove. I l’altre projecte és Win or Lose, un equip de futbol sala d’amics. Passat un temps vam decidir unificar aquests dos projectes i crear l’associació. Ara som 8 joves i ens agradaria que s’hi sumés més gent.

A més de proposar activitats esportives, reivindiqueu un espai per al jovent.
H: Sí. Ja fa temps que hem detectat la necessitat al barri d’equipaments dignes adreçats als joves i serveis juvenils. Anant a altres barris, com el Raval o el Port de la Marina, hem vist els serveis que ofereixen i aquí hi ha aquesta mancança.
I: Existeix el 12@16, però és fins als 16 anys. Després, què passa? Molts dels joves, quan deixen d’anar-hi, no només perden un centre perquè els ajudin en els estudis sinó que també perden un centre neuràlgic de reunió.

Quines necessitats hauria de cobrir aquest espai que reclameu?
H: Necessitem un punt de reunió on es puguin trobar els joves i també on se’ls pugui orientar tant acadèmicament com laboralment. Des del Districte diuen que tenim el Punt d’Informació Juvenil del Paral·lel, però nosaltres no el considerem del barri perquè realment és del Raval. Cal un espai perquè el 12@16 són poc més de 100 metres quadrats i hi ha més de 180 inscripcions. I Tarda Jove és una sala al Centre Cívic El Sortidor compartida amb altres col·lectius. No tenim serveis de qualitat i això fa que els joves marxin. Com és possible que hi hagi tants joves i que no es vegin pels carrers del Poble-sec?
I: Cal tenir en compte les característiques de cada barri. Els joves estem vivint aquí, però realment no fem vida al barri. Volem reintroduir la gent jove que viu al barri perquè s’hi vinculi d’alguna manera.

Us heu reunit amb l’alcaldessa per explicar-li la situació. Com va ser aquesta trobada?
H: Una companya de l’associació i jo vam participar en un projecte al Raval que organitzava entrevistes amb persones referents de la ciutat i així va ser com vam poder conèixer l’alcaldessa i li vam exposar el problema que tenim al barri. Ella és una persona molt flexible, però ens va parlar de la falta d’espais. Això ho vam comentar també amb el regidor Marc Serra i li vam presentar uns documents per mostrar-li que sí que hi ha espais i que no fa falta crear-ne de nous ni construir res. El Pla de Barris injectarà 11,5 milions al barri i reclamem que una part d’aquests diners es destinin al col·lectiu dels joves.

De quins espais parlem?
I: La Casa de la Premsa és una de les opcions, o el Palau d’Esports, però ja no només per a nosaltres; és un espai gegant que està buit des de fa molts anys. També vam proposar diferents locals, i baixos d’edificis que estan buits i que es poden aprofitar.
H: Nosaltres, de fet, formem part de la plataforma de la Casa de la Premsa i també estem adherits a la Coordinadora d’Entitats.

Observeu al barri una criminalització del jovent, especialment d’alguns col·lectius?
H: Això és un problema derivat dels pocs serveis adreçats als joves. Tots passem per la primària i la secundària, però hi ha un moment en què el sistema t’abandona, que és quan ja no hi ha serveis per a tu. Els joves que es poden considerar conflictius, són joves que no han tingut l’oportunitat de ser orientats. Quan et trobes abandonat busques el recurs fàcil.
I: Aquí també hi ha un problema relacionat amb els joves sense referents familiars, que als 18 anys s’han d’espavilar per sí sols en una societat en què això està totalment fora de lloc. Ara, a més, és tot molt més car i els joves no tenen recursos per fer front a la vida sense ajuda.

Per la situació que hi ha ara a Barcelona i al barri, us imagineu vivint aquí en un futur?
I: Jo ara mateix no podria viure al barri si hagués de pagar un lloguer. La gentrificació està fent que només puguin viure aquí les persones amb alt nivell adquisitiu. La resta ha de marxar, és igual si hi han viscut tota la vida o si acaben d’arribar.
H: Aquesta pregunta l’he fet jo mateix al meu entorn i, excepte les persones que els seus pares han comprat el pis, la resta no es plantegen quedar-se aquí. Consideren que el barri té uns preus de lloguer molt alts i els pisos tenen unes condicions que no van d’acord amb la quantitat que pagues.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.