Connecta amb nosaltres

Cultura

Teatres del Paral·lel, una tragicomèdia

Des de la seva estrena a Barcelona, l’espectacle ‘Nada es imposible’ del Mago Pop ha batut rècords de vendes i ha generat una reactivació de la zona

Publicat

on

S’acosta el Nadal, històricament la millor època de l’any per a les sales de teatre que durant els mesos de desembre i gener aconsegueixen gairebé el 30% de la recaptació total de la temporada, segons Adetca. L’any passat, més de 300.000 espectadors van omplir els teatres de Barcelona en temporada alta, generant 16 milions d’euros per al sector. El moment d’auge teatral arrenca ara al Paral·lel amb algunes bones notícies, com l’època daurada que viu el Teatre Victòria des que el Mago Pop el va comprar, però també amb situacions menys dolces, com la ruïna d’un dels espais històrics de l’avinguda, el Teatre Apolo, que resta tancat fins a nou avís. Entre l’esplendor de l’un i el declivi de l’altre, la resta de teatres de l’artèria es mantenen en una línia estable o bé lluiten per sobreviure entre deutes i futures rehabilitacions.

El Victòria del Mago Pop

És el mag de moda i, per a alguns, la persona que ha revifat l’avinguda més artística de la ciutat. El Mago Pop omple cada dia les 1.200 localitats del Teatre Victòria des que, el passat mes de setembre va estrenar Nada es imposible, amb un èxit aclaparador i amb la presència de personatges de la talla d’Arnold Schwarzenegger. L’il·lusionista més taquiller del món segons la revista Forbes va comprar el teatre el febrer d’enguany amb l’objectiu que “el Paral·lel torni a ser el que va ser o que brilli amb més força”, explicava en una entrevista. No sabem si el Paral·lel enlluernarà, però alguns restauradors de la zona asseguren que des que el mag ocupa el teatre han estat testimonis d’una important reactivació al Paral·lel: “Jo he augmentat les vendes en un 50% just quan estava a punt tocar fons”, diu Paco Pàmies, que regenta el mític bar Loco Loco Paralelo. Nada es imposible estarà en cartellera fins al juny i moltes de les sessions ja han exhaurit les localitats.

L’Apolo, tancat i endeutat 

Des del passat mes de maig, l’Apolo no ha tornat a aixecar la persiana. L’últim gestor de la sala, el grup Ethika Global, va deixar el teatre en una situació dramàtica i més de 200 persones, entre artistes, personal tècnic i treballadors, han denunciat públicament l’empresa per impagament. Lita Claver La Maña, una de les afectades a qui se li deuen més de 90.000 euros, diu que en aquests moments, el cas s’està portant per la via penal: “No vam fer judici perquè Ethika Global va reconèixer el deute, però no han pagat. Són uns pocavergonyes”, lamenta l’artista. El seu és només un dels molts casos d’artistes que s’han querellat amb el grup, com el músic Pep Sala, el dissenyador Jordi Dalmau i qui va ser l’últim director artístic de la sala, Ricard Reguant. El Teatre Apolo és propietat d’un inversor israelià i, segons fonts de ZONASEC, hi ha algunes persones interessades a llogar-lo, però no han fet el pas perquè la sala requereix una reforma important i sobretot per la mala imatge amb què se l’associa a causa d’aquesta mala gestió.

BARTS i Condal, en bona forma

La sala BARTS, antic Teatre Español i posterior Artèria Paral·lel, es consolida com un espai d’oferta cultural variada, entre els concerts d’artistes de renom internacional i els espectacles de format comercial. Destaca la bona acollida de propostes com Miedo, d’Albert Pla o El petit príncep, que el pròxim 5 de desembre estrena la sisena temporada. Pel que fa al Condal, després de l’ensopegada de la temporada anterior amb el projecte Onyric, que no va aconseguir l’èxit esperat, enguany ha anat a carta segura programant a l’infal·lible Joan Pera en el moment àlgid de la temporada. El pare de la núvia estarà en cartellera fins al febrer.

Sense notícies del Molino

El mític cabaret del Paral·lel va estar tancat durant 13 anys fins que el 2010 va reobrir i, a partir d’aquell moment, han mantingut una programació d’espectacles més o menys estable. A mitjans del 2016 s’anunciava que l’edifici es posava a la venda per 20 milions d’euros. Es va especular aleshores sobre la possibilitat que l’Ajuntament el comprés, però des del consistori van descartar-ho per l’elevat preu de l’edifici. Tot i que no s’han alçat noves veus sobre la venda i aquest mitjà no ha aconseguit posar-se en contacte amb la propietat per confirmar-ho o desmentir-ho, sembla que el Molino tampoc passa pel seu millor moment. Actualment no tenen espectacles programats i les seves xarxes socials resten inactives des d’abans de l’estiu.

I el Teatre Arnau?

L’últim teatre de barraca que queda a la ciutat va tancar les seves portes l’any 2000 a causa d’un avançat estat de deteriorament. El 2010, la pressió veïnal va fer que l’Ajuntament comprés l’edifici per 2 milions d’euros a una església evangèlica xinesa. Després de diversos moviments reivindicatius, l’any 2016 es va aconseguir que el teatre, tot i ser de titularitat pública, es gestioni de manera comunitària i dos anys més tard va néixer l’Arnau Itinerant, un projecte comunitari format per entitats i veïns del Raval, Sant Antoni i Poble-sec, que actualment dona vida al teatre amb una programació que fusiona arts escèniques, memòria i comunitat. Aquesta programació es realitza a diversos espais dels barris mentre té lloc la rehabilitació de l’Arnau. Pel que fa a la reforma de l’edifici, el teatre està en mans d’un equip d’arquitectes escollit per concurs públic i recentment s’ha presentat el pla bàsic, que proposa mantenir l’essència de l’antic teatre. L’estudi Harquitectes treballa actualment en el projecte executiu i encara no han concretat les dates d’inici de les obres. No obstant això, l’Arnau Itinerant ja es materialitza en espectacles a peu de carrer –com sintítulo de la companyia La Danesa, que es va estrenar a l’octure– i en projectes com Creuem el Paral·lel, un programa de cultura de proximitat que reivindica el paper de les arts minoritzades i les arts vives en la memòria del Paral·lel a través de diverses accions.

Cultura

Literatura eròtica en català

Idil·lis: Una nova passa en la normalització del gènere eròtic en la nostra llengua

Publicat

on

Tot i que les escenes eròtiques estan presents en la literatura catalana des dels seus inicis –només cal recordar alguns passatges del Tirant lo Blanc (1490), de Joanot Martorell–, no és menys cert que la literatura eròtica en català no és pas el gènere més conreat. Potser tot és deu una qüestió de vergonya o de pudor per part dels lectors i dels escriptors, però el cert és que Joan Fuster, ja al 1978, ens instava a “salvar el patrimoni eròtic” i alertava de la mediocritat eròtica de la nostra narrativa.

Pas a pas, gràcies a les col·leccions de narrativa eròtica de diverses editorials (Tusquets, La Magrana, El Llamp, entre d’altres), semblava que la cosa millorava i que la literatura eròtica en català revifava –com si s’hagués pres una pindoleta màgica de color blau–, però, ai las!, al final només era trempera matinera…

Avui, gràcies a la col·lecció Idil·lis d’Edicions de la Ela Geminada, sembla que podem estar davant d’un canvi històric i que el gènere eròtic gaudeixi de l’espai que li pertoca a casa nostra, en tant que part essencial de la cultura i l’expressió literària catalanes. Idil·lis, de la mà de Laia Regincós i Alba Padrós i amb l’elegant imatge gràfica de la dissenyadora Ariadna Miró ha estrenat una nova època que esperem que sigui ben fructífera.

Si us crida l’atenció i voleu saber com sona la narrativa eròtica, Idil·lis ja ha publicat quatre títols: Delta de Venus, d’Anaïs Nin; Obres púbiques, de Manuel de Pedrolo; Nou animal d’Ella Baxter i la col·lecció de relats Lluenta, de Marta R. Gustems. I demà, qui sap… potser podrem tornar a llegir Henry Miller en català o gaudir d’una reedició de El sol de la tarda, de Robert Saladrigas?

Continua llegint

Cultura

‘Pops’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del perill dels bars de tapes…

Publicat

on

Per

El periodista ens acaba d’anomenar “els valents de la mar”. Jo la veritat no me’n sento de valent. Si faig el que faig és per un interès propi, no per un bé comú. Perquè a mi la comunitat ja fa temps que me la porta fluixa. A la barca som set, quatre dones i tres homes; supervivents. El gran atac em va agafar a casa, m’havia agafat festa aquell dia. Ja feia un parell de setmanes que a la ràdio informaven d’albiraments estranys des de la platja de la Barceloneta. Els científics donaven explicacions vagues, poc convincents, com sempre que es troben amb un esdeveniment que no acaben d’entendre. I llavors, va passar allò que era impensable que passés. La revenja dels maleïts pops.

Normalment, em dutxo amb un transistor d’aquests que tenen l’antena retràctil. Crec que escoltava un programa d’entrevistes quan: ‘‘Tallem la comunicació per informar que uns pops gegantins estan ocupant la platja’’. La platja, van dir! Il·lusos. Primer van ocupar la platja, sí, però desprès van creuar la costa, la carretera i, seguidament, es van dedicar a arrasar tots els restaurants de la Barceloneta, una venjança en tota regla. No contents amb això, van abraçar edificis sencers amb els seus tentacles per fer-ne runa, que engolien i escopien contra els bars de tapes. Estava clar que qui tenia en el menú pop a la gallega, popets arrebossats o qualsevol varietat de cefalòpode a la carta, llepava. Òbviament, els regents dels bars i restaurants eren devorats. Després, penjaven els seus esquelets dels semàfors més alts, a mode d’advertència. Està clar que en el carrer Blai i va haver una escabetxina de les que fan història. I aquí entro jo. Un dels valents de la mar, com ha dit el periodista. En realitat em dedico a la restauració. Regento un bar de tapes fantàstiques al carrer Blai. Especialitat? Ja us ho podeu imaginar: pop. Diria que faig les millors croquetes de pop de Barcelona. Bé. El cas és que van entrar al meu local i van endrapar-se el meu encarregat i el cambrer. Per sort, van marxar sense enrunar el local.

La qüestió és que, ara mateix, la humanitat està amenaçada per aquestes criatures que semblaven tan afables. Qui no recorda el meravellós documental Lo que el pulpo me enseñó. Jo el vaig veure i, no tinc clar si el “pulpo” em va ensenyar alguna cosa. Però sí que tinc clar que els maleïts pops ens van enganyar a tots amb una campanya de màrqueting molt ben orquestrada. Culpa de Netflix, és clar. Bé, que m’enrotllo. La cosa és que ara, “els valents de la mar”, naveguem per a pactar un període de pau. Duem amb nosaltres una bandera blanca ben grossa i unes bosses de roba molt ecològiques, on es pot llegir: no mengem pops. Jo aspiro a poder negociar amb ells, d’estranquis. I és que encara tinc estoc de tentacles al congelador. No crec que passi res per servir unes darreres tapetes, però per si de cas…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Però si això és el Paradís!

La gran transformació de París vista des d’uns grans magatzems

Publicat

on

No és pas la meva intenció la de descobrir-vos qui fou Émile Zola (1840 – 1902), un dels més grans escriptors de tots els temps. Estic segur que la immensa majoria de vosaltres sabreu que fou un narrador que va voler descriure tota la societat i fer-ho des d’una perspectiva el més objectiva possible i partir d’una visió determinista d’uns personatges que sobreviuen com poden en uns escenaris marginals.

Entre la producció d’aquest escriptor m’agradaria destacar dues novel·les que em tenen el cor robat: Thérèse Raquin (1867), que podem llegir en una magnífica traducció de Lluís Maria Todó per a Edicions de 1984, i La taverna (1877), una novel·la que ens recorda que el París del luxe i l’excés no és més que l’altra cara de la moneda d’un París molt més fosc, el de la gana i la misèria dels més humils. Si no l’heu llegida, us aconsello la versió catalana que n’ha fet Carles Llorach-Freixes per a Adesiara.

Avui, però, us vull parlar d’una altra novel·la de Zola:  El Paradís de les Dames (1883), que podem considerar com la més optimista de l’autor i que ha estat publicada recentment a Viena Edicions amb traducció de Josep Maria Pinto.

En aquesta obra, Zola ens narra la inauguració d’uns grans magatzems que tindran tant d’èxit que capgiraran, fins i tot, l’urbanisme de la capital francesa. Imagino que a hores d’ara ja haureu descobert que aquesta novel·la va servir de base per a una sèrie de televisió italiana que podem veure cada tarda a TV3: El paradís de les senyores. Doncs sí, les peripècies dels Guarnieri, els Amato, els Bergamini, els Conti, els Cattaneo i les Venus són, de fet, una revisió ambientada al Milà dels anys cinquanta i seixanta del segle passat de la novel·la de Zola.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024