Connecta amb nosaltres

Cultura

Teatres del Paral·lel, una tragicomèdia

Des de la seva estrena a Barcelona, l’espectacle ‘Nada es imposible’ del Mago Pop ha batut rècords de vendes i ha generat una reactivació de la zona

Publicat

on

S’acosta el Nadal, històricament la millor època de l’any per a les sales de teatre que durant els mesos de desembre i gener aconsegueixen gairebé el 30% de la recaptació total de la temporada, segons Adetca. L’any passat, més de 300.000 espectadors van omplir els teatres de Barcelona en temporada alta, generant 16 milions d’euros per al sector. El moment d’auge teatral arrenca ara al Paral·lel amb algunes bones notícies, com l’època daurada que viu el Teatre Victòria des que el Mago Pop el va comprar, però també amb situacions menys dolces, com la ruïna d’un dels espais històrics de l’avinguda, el Teatre Apolo, que resta tancat fins a nou avís. Entre l’esplendor de l’un i el declivi de l’altre, la resta de teatres de l’artèria es mantenen en una línia estable o bé lluiten per sobreviure entre deutes i futures rehabilitacions.

El Victòria del Mago Pop

És el mag de moda i, per a alguns, la persona que ha revifat l’avinguda més artística de la ciutat. El Mago Pop omple cada dia les 1.200 localitats del Teatre Victòria des que, el passat mes de setembre va estrenar Nada es imposible, amb un èxit aclaparador i amb la presència de personatges de la talla d’Arnold Schwarzenegger. L’il·lusionista més taquiller del món segons la revista Forbes va comprar el teatre el febrer d’enguany amb l’objectiu que “el Paral·lel torni a ser el que va ser o que brilli amb més força”, explicava en una entrevista. No sabem si el Paral·lel enlluernarà, però alguns restauradors de la zona asseguren que des que el mag ocupa el teatre han estat testimonis d’una important reactivació al Paral·lel: “Jo he augmentat les vendes en un 50% just quan estava a punt tocar fons”, diu Paco Pàmies, que regenta el mític bar Loco Loco Paralelo. Nada es imposible estarà en cartellera fins al juny i moltes de les sessions ja han exhaurit les localitats.

L’Apolo, tancat i endeutat 

Des del passat mes de maig, l’Apolo no ha tornat a aixecar la persiana. L’últim gestor de la sala, el grup Ethika Global, va deixar el teatre en una situació dramàtica i més de 200 persones, entre artistes, personal tècnic i treballadors, han denunciat públicament l’empresa per impagament. Lita Claver La Maña, una de les afectades a qui se li deuen més de 90.000 euros, diu que en aquests moments, el cas s’està portant per la via penal: “No vam fer judici perquè Ethika Global va reconèixer el deute, però no han pagat. Són uns pocavergonyes”, lamenta l’artista. El seu és només un dels molts casos d’artistes que s’han querellat amb el grup, com el músic Pep Sala, el dissenyador Jordi Dalmau i qui va ser l’últim director artístic de la sala, Ricard Reguant. El Teatre Apolo és propietat d’un inversor israelià i, segons fonts de ZONASEC, hi ha algunes persones interessades a llogar-lo, però no han fet el pas perquè la sala requereix una reforma important i sobretot per la mala imatge amb què se l’associa a causa d’aquesta mala gestió.

BARTS i Condal, en bona forma

La sala BARTS, antic Teatre Español i posterior Artèria Paral·lel, es consolida com un espai d’oferta cultural variada, entre els concerts d’artistes de renom internacional i els espectacles de format comercial. Destaca la bona acollida de propostes com Miedo, d’Albert Pla o El petit príncep, que el pròxim 5 de desembre estrena la sisena temporada. Pel que fa al Condal, després de l’ensopegada de la temporada anterior amb el projecte Onyric, que no va aconseguir l’èxit esperat, enguany ha anat a carta segura programant a l’infal·lible Joan Pera en el moment àlgid de la temporada. El pare de la núvia estarà en cartellera fins al febrer.

Sense notícies del Molino

El mític cabaret del Paral·lel va estar tancat durant 13 anys fins que el 2010 va reobrir i, a partir d’aquell moment, han mantingut una programació d’espectacles més o menys estable. A mitjans del 2016 s’anunciava que l’edifici es posava a la venda per 20 milions d’euros. Es va especular aleshores sobre la possibilitat que l’Ajuntament el comprés, però des del consistori van descartar-ho per l’elevat preu de l’edifici. Tot i que no s’han alçat noves veus sobre la venda i aquest mitjà no ha aconseguit posar-se en contacte amb la propietat per confirmar-ho o desmentir-ho, sembla que el Molino tampoc passa pel seu millor moment. Actualment no tenen espectacles programats i les seves xarxes socials resten inactives des d’abans de l’estiu.

I el Teatre Arnau?

L’últim teatre de barraca que queda a la ciutat va tancar les seves portes l’any 2000 a causa d’un avançat estat de deteriorament. El 2010, la pressió veïnal va fer que l’Ajuntament comprés l’edifici per 2 milions d’euros a una església evangèlica xinesa. Després de diversos moviments reivindicatius, l’any 2016 es va aconseguir que el teatre, tot i ser de titularitat pública, es gestioni de manera comunitària i dos anys més tard va néixer l’Arnau Itinerant, un projecte comunitari format per entitats i veïns del Raval, Sant Antoni i Poble-sec, que actualment dona vida al teatre amb una programació que fusiona arts escèniques, memòria i comunitat. Aquesta programació es realitza a diversos espais dels barris mentre té lloc la rehabilitació de l’Arnau. Pel que fa a la reforma de l’edifici, el teatre està en mans d’un equip d’arquitectes escollit per concurs públic i recentment s’ha presentat el pla bàsic, que proposa mantenir l’essència de l’antic teatre. L’estudi Harquitectes treballa actualment en el projecte executiu i encara no han concretat les dates d’inici de les obres. No obstant això, l’Arnau Itinerant ja es materialitza en espectacles a peu de carrer –com sintítulo de la companyia La Danesa, que es va estrenar a l’octure– i en projectes com Creuem el Paral·lel, un programa de cultura de proximitat que reivindica el paper de les arts minoritzades i les arts vives en la memòria del Paral·lel a través de diverses accions.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Cultura

El coronavirus ha arribat!

U. Eco: ‘‘L’Ur-Feixisme segueix viu al nostre voltant, tot i que de vegades vestit de paisà

Publicat

on

El coronavirus ja ha arribat a Catalunya i els mitjans de comunicació han iniciat la seva campanya de sobreinformació –que, com sabem, comporta una desinformació del ciutadà, incapaç de gestionar tantes dades–. Molts periodistes ja parlen, des d’un profund desconeixement mèdic, d’epidèmia, de pandèmia. Sense massa rigor, fan càlculs exponencials de les possibles morts que el coronavirus pot provocar i, fins i tot, algú podria afirmar que hi troben un cert goig malaltís en la seva croada alarmista.

Aquesta infoxicació (sobrecàrrega informativa), a més, ha comportat un auge dels episodis racistes contra persones per simples qüestions fenotípiques. No vull ni pensar què hauria passat si el focus dels primers casos registrats a casa nostra no es trobés a Itàlia, sinó a un altre país, com ara Marroc o Pakistan. Sigui com sigui, tot això ens parla de la supervivència d’un bacil que, com ja ens van advertir Albert Camus i Umberto Eco, “mai no mor ni desapareix”, el bacil del feixisme i el racisme.

Per tot això, crec que una bona mesura de contrarestar aquest bacil i abstreure’ns de tanta sobreinformació alarmista és llegir La pesta, d’Albert Camus –us recomano la traducció que en va fer Joan Fuster, que podeu trobar a qualsevol biblioteca editat per La Butxaca/Edicions 62–, i el magnífic Contra el feixisme, d’Umberto Eco (Ara Llibres), un brevíssim assaig traduït per Maria Llopis. Dos llibres que ens donaran els recursos necessaris per poder realitzar el que, segons Eco, és el nostre deure contra el bacil del feixisme: “desemmascarar-lo i apuntar amb el dit índex cadascuna de les seves formes noves, cada dia, arreu del món”.

Continua llegint

Cultura

Confinament

Publicat

on

Per

Una conversa a la botiga dels frescos de Lleida amb una senyora elegantment vestida, alta, cabell, em cal suposar tenyit de ros i guarnida amb una mena de papallona groga.
-” El meu marit està malalt del coronavirus i no trobo cap mascareta per a ell.”

Em parla amb tranquil·litat i m’afegeix que no ha volgut trucar al 061 per no col·lapsar el servei i segueix els consells del seu centre mèdic. Jo penso que no l’hagués calgut de trucar perquè el servei ja està prou col·lapsat,

A casa, la mare em retreu que parli amb qualsevol persona sense un mínim de distànciament. La mare pateix pels seus anys.

Al vespre, poc abans de les vuit, torno al carrer. De nou la mare m’aconsella que no trigui molt de tornar. Passo per casa de l’amiga i li deixo el programa de la Passió segons sant Mateu de Bach a la bústia. Ella admira Bach i jo l’admiro amb ella.

A les nou en punt una cassolada sorollosa em desvetlla de l’ensopiment. I ara què passa, que penso. Pocs minuts després m’arriba la notícia: el discurs del rei no és benvingut. Sempre arribo una mica tard a tot arreu.

ERNEST MILLET

Continua llegint

Cultura

Ens en sortirem

Publicat

on

He triat el títol d’aquesta coneguda cançó del grup Obeses per encapçalar aquest escrit perquè és el resum perfecte del que avui us volia explicar. Ens en sortirem. En aquests moments d’incertesa que vivim no podem deixar-nos vèncer per la desesperança. Aquests negres núvols de tempesta passaran, no en tingueu cap dubte.

Amb tot, és ben normal que, davant la confusió d’aquests dies de confinament, tancats a casa, sentim por. Sí, por. No hi ha cap mal en reconèixer que, tots i totes, podem sentir, en algun moment, que tot se’ns fa una muntanya i que el futur que vindrà només pot ser negre. Però, creieu-me, tot passarà i, com diu la lletra de la cançó que en Cesk Freixas va dedicar al nostre barri, La petita rambla del Poble Sec, “tornarem a posar els peus damunt la sorra, a la platja de Barcelona”.

Enfront de la retòrica militarista i patriarcal que ens voldria soldats d’una guerra on cada dia és dilluns, ens en sortirem si apliquem, precisament, la recepta contrària. Per no caure en aquest discurs soldadesc tan estèril, hem d’encarar la situació des d’una perspectiva feminista, emprant eines com la ètica de les cures o la resiliència. Hem de ser capaços i capaces d’eixamplar la sororitat, i convertir-la en una solidaritat de barri, a partir de la consciència que totes i tots formem part d’una xarxa de relacions d’interdependència.

És ben cert, no us ho amagaré pas, que tots aquests anys de retallades perpetrades per partits de tots els colors ens han deixat en una situació més vulnerable que la que hauríem de tenir. Perquè si per a Raimon, a la cançó País Basc, el paisatge estava amarat de tots els colors del verd, en la nostra societat, es podria dir que tots els partits estan untats del color verd dels diners. I, en lloc de dir fort Gora Euskadi!, com a la lletra del cantautor de Xàtiva, aquests politicastres sembla que només saben cridar Visca el capital! No obstant, no ens en fem mala sang ara, ja arribarà el moment de passar comptes amb tots ells. Ara és l’hora de ser conscients de la multitud de treballadores i treballadors que des dels hospitals, les botigues de barri, els supermercats, els camions de transport, les farmàcies, etc., ens recorden que som nosaltres qui farà que ens en sortim, perquè, com diu el títol d’una cançó del grup Kop, Sols el poble salva el poble.

Aprofitem aquests dies de tancament forçós per fer tot allò que l’atrafegat dia a dia no ens permet fer: estiguem pels fills, per les parelles, pels pares, pels avis, pels veïns, per la gent gran que no té ningú. Aprofitem per ajudar els altres, per continuar fent xarxa, per demostrar, un cop més, que som poble, que som barri. I, recordeu que, ben aviat, us mirareu al mirall i, com canten Els Pets, us direu a vosaltres mateixos i mateixos: Sortiràs al carrer. I allà, al carrer, ens retrobarem per fi tots i totes, al barri. Al Poble Sec, com sempre hem fet. Perquè, feu-me confiança, ens en sortirem.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.