Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Orland Verdú: “Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts”

Una conversa amb l’actor, dramaturg i director Orland Verdú sobre la situació actual dels teatres independents, arran del tancament de La Vilella

Publicat

on

En Jordi Pérez, de La Vilella, és un dels referents que et va impulsar a engegar Oracles. Com has rebut la notícia del tancament de la sala?
Jordi Pérez (La Vilella) i Felipe Cabezas (Sala Fènix) van ser els primers programadors -els únics a Barcelona, per cert!- que van venir a veure Diàlegs de Dalt i de Baix, el meu primer muntatge quan tot just vaig crear la companyia Oracles Teatre. En aquell moment, les seves sales eren un referent i un planter viu de noves propostes, i tots dos, com a directors i artistes, s’hi havien forjat en un projecte propi i arriscat. Vaig prometre’m que hi estrenaria a totes dues sales i així va ser.

La Vilella ha estat un referent com a sala independent. L’exemple d’artistes com ara el Jordi Pérez m’ha servit per atrevir-me a obrir una sala pròpia; l’alternativa de l’alternativa, que va anomenar-la Felipe Cabezas en el seu inici més underground. Per a qui encara no ho sàpiga, el Jordi Pérez és una bèstia escènica com poques a ca nostra i ha estat molt valent amb els mitjans que tenia! És per posar-li un monument. Barcelona l’hi hauria d’estar molt agraïda per tot el que ens ha donat.

La notícia del tancament la vaig rebre a l’última reunió de la Taula de Cultura a la que vaig poder assistir al Centre Cívic El Sortidor, un més abans que ho anunciés públicament. Era un matí que estàvem pendents de desnonaments al barri. Els veïns van aconseguir aturar la policia; ens ho van comunicar per telèfon i a partir d’aquí vam poder respirar més tranquils i seguir amb la reunió. Faltaven moltes entitats, en especial les grans (les subvencionades a nivell macro, vull dir). El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac. La seva decisió era del tot comprensible: els seus projectes tenen més futur a fora a l’estranger, que no pas a Barcelona. Jo mateix he arribat a una conclusió semblant. Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts. És l’autoexplotació diària; jo l’he viscuda i té seqüeles severes. Qualsevol diria que s’hi respira una certa hipocresia social!

La decadència cultural i la precarietat de Barcelona a nivell artístic seguirà augmentant. No calen boles de cristall. Depèn dels creadors aturar-ho i plantar-nos-hi. Barcelona és un trist miratge del que un dia va ser. Viu de rendes artístiques prèvies (això és ben constatable a nivell immobiliari, per qui té ulls i no hi viu, d’aquests privilegis). Els artistes vinguts de fora ho tenen molt magre per triomfar-hi! Però el miratge i l’encís hipnòtic funcionen fins que la gent es cansa de debò… Estem en aquest punt. I tot apunta que ha arribat l’hora de despertar i embrutar-nos les mans. Hem de fer la feina. Incòmoda, però imprescindible si volem una Barcelona viva i no un bunyol per a patricis comtals i turistes de plàstic.

En aquella última reunió de la Taula de Cultura no hi havia cap representant polític; vaig comentar a la reunió -contundent i afectat per la notícia- que em semblava una falta de respecte atesa la situació d’urgència que vivim i em vaig permetre qüestionar la utilitat que tenien aquestes trobades ateses les circumstàncies. Trobo a faltar la proximitat dels polítics i la seva exemplaritat en uns temps de tanta inestabilitat.

Des de la Vilella també afirmen que tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu…
Totalment d’acord. Com a artista independent i creador de l’Oracles he viscut autoexplotat treballant incansablement i renunciant a tot a la meva vida fins a nivells que és difícil imaginar. Si arribo a vell ho contaré a les memòries i potser serà divertit. Els revessos han estat incomptables! I hauria sigut tot tan fàcil d’haver donat suport institucional al meu projecte quan el vaig engegar! Però bé! De tot s’aprèn i ningú va dir que fos fàcil arribar a Ítaca…

Avui dia l’artista ho fa tot, des d’uns flyers fins a la posada en escena. Això ho hem vist com una mena de triomf, de ser «multitasques», però en realitat és un fracàs. Només la concentració de talent en una àrea i el treball en equip poden donar uns excel·lents resultats.

El full de ruta ha de ser l’excel·lència i l’especialització, no la precarietat ni l’autoexplotació. La meva generació (els nascuts als 80, els anomenats millenials) són una generació amb uns talents molt alts, però excessivament individualistes i dispersos. Tinc la sensació que és hora de concentrar-nos en un únic projecte de vida i comprometre’ns sense por a la frustració a mig termini. L’èxit és fruit de la constància, no de l’autoexplotació. A la merda el reconeixement! Escala la muntanya per reconèixer-te tu, si vols ser fidel al teu art. Els de fora no importen!

Davant la situació política i econòmica de Catalunya, és hora de treballar a petita escala. El dia a dia. I aquí hem de ser prudents i crear petits grups amb un compromís alt i un rendiment i focalització excel·lents. El més difícil és trobar companys i companyes que vulguin assumir compromisos d’aquest tipus a llarg termini. Sembla que els nostres avis -tan acostumats a les frustracions- podrien donar-nos un parell de lliçons sobre aquest tema si no fos perquè els hem enxufat a la tele o a residències perquè no molestin. Misteris.

Quina és la situació actual d’Oracles? Sabem que va estar a punt de tocar fons fa uns mesos…

Seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Però anem superant etapes, perfeccionant mancances, canviant propostes… Econòmicament, hem rebut algun revés i també hem invertit en les instal·lacions durant el primer trimestre d’aquesta temporada; estem contents amb els canvis! L’any 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquest ajut per millorar les nostres mancances. Estem molt agraïts de poder seguir sent un pulmó cultural i artístic a Barcelona. Som un referent internacional i local, i apostem per la cultura viva; és possible donar qualitat i ser propers. A més, la formació al nostre espai està renaixent aquest any i sembla que consolidarem diversos grups d’alumnes, a banda de programació estable de dimecres a diumenge.

Al gener tornem a revifar el gènere del cabaret (Hyde Cabaret) i seguim amb flamenc i dansa butoh! També apostem per noves nits amb el segell d’Oracles i taquilles benèfiques amb el suport dels artistes per poder respirar i evitar el calvari de l’autoexplotació. Sense teatres, els artistes no poden actuar. Hi haurà nits que la taquilla completa es donarà al teatre perquè pugui respirar i seguir creixent.

Tot això sona a altres temps, oi? Però la història es repeteix i la vida ensenya si un vol aprendre. Mantenir un teatre viu ja no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes. I això és revolucionari a Barcelona atesa la rivalitat que s’hi ha respirat durant tant de temps en aquest sector. Potser que tot el que necessitem és amor, com deien els Beatles! Estimar-nos més i lluitar menys. Hi ha molta feina aquí per fer. Jo estic aprenent molt i dono gràcies; Barcelona és una escola per aprendre l’ofici!

Quines mancances perceps perquè iniciatives com Oracles o La Vilella puguin tirar endavant sense problemes?

Hi ha diversos factors, com comentava. Evidentment, la manca de suport institucional i la situació política i econòmica de Catalunya no són d’allò més òptimes. S’ha d’estar molt boig per obrir un teatre ara a Barcelona! Un teatre independent, vull dir. Bunyols els que vulguis, però fer cultura? Uff!

Dit això, crec que també hi ha mancances pròpies als projectes. Trobo imprescindible, i un repte generacional, treballar en equip i estripar les armes de distracció massiva (la drogoaddicció digital, per exemple) per concentrar-nos en objectius i treballar en grup amb un alt rendiment. Hi ha molt de soroll mediàtic i digital i el públic està molt dispers; no sap ja on anar amb tanta saturació informativa! Solució? Anar contracorrent. Si hi ha soroll, busca silenci. El públic vindrà a tu! Quan un buda parla, el cel s’obre. El públic està dispers perquè se sent buit; per tant, hem de tornar a l’origen. És a dir, ser «originals», com deia Whitman. I ser original no és posar-te un pollastre al cap; és ser tu mateix sense voler cridar l’atenció… Ens sona, oi? El teatre ha de tocar la matèria dels nostres somnis: l’ànima humana. Allò essencial. L’origen. Oferir experiències que omplin l’ànima del públic. Transformem el teatre des del cor, no des del negoci; no siguem tan burros! Els diners arriben si un treballa des del cor i treballa per l’excel·lència amb disciplina. Treballem en nosaltres mateixos! Comencem a sentir que el món pateix; i no a pensar-ho! I fem-ne obres màgiques i talentoses sobre l’escena. Que siguin recordades i no se les emporti el vent digital ni el cinisme de la postmodernitat! Concentrem-nos i toquem el cor de les persones. Toquem el més profund que puguem. Deixem-hi la petjada i la llavor. Tenim un material molt gran a dins nostre. I el teatre és el lloc de trobada en viu on transformar-nos. És un lloc màgic, de debò!

Orland Verdú // CEDIDA

Quina part de la culpa la té el públic? No interessa el tipus de propostes alternatives que ofereixen sales com la teva?

No m’agrada la idea de culpa; prefereixo parlar de responsabilitat. La responsabilitat ens fa forts perquè ens allibera i ens permet créixer assumint les nostres decisions i les càrregues que se’n derivin. El públic català és conservador: va on sempre s’ha anat! Oracles té un públic més internacional perquè els de fora estan més oberts: s’ha de ser valent per deixar-ho tot i anar a una altre país. Aquí tot costa més, però potser és el ritme natural dels catalans. Jo soc valencià i veig diferències abismals entre els dos pobles. No sé… Trobo també que el públic (i això ja és un fenomen global) confon «cultura» i «entreteniment»; això ha estat un procés lent però ja fulminant en què l’ésser humà no aconsegueix discernir el gra de la palla.

La cultura pot entretenir però no és el seu objectiu; la cultura el que fa és confrontar-te i plantejar-te reptes, enigmes i eixamplar-te l’ànima perquè la teva humanitat sigui cada cop més profunda i autèntica. Entretenir-se és fer «likes» al mòbil, sudokus o mirar sèries a la televisió per omplir els teus buits interns; també la política s’està convertint penosament en un fenomen d’entreteniment o espectacle. Aquesta buidor ens parla d’una etapa de decadència però també de la possibilitat de despertar. Molta gent s’està buscant a si mateixa entre tant de soroll! I l’art i la cultura poden donar resposta a aquest interrogant. «Oracle» vol dir ‘lloc on preguntar i trobar resposta’; estem molt perduts perquè estem hiperconnectats a ximpleries i molt desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn i del nostre grup.

El teatre Oracles és un lloc de trobada; i és màgic perquè té ànima i cor. Què més pot demanar un públic responsable i despert? Aquesta és la gran revolució del segle XXI! Que cada persona triï on va i es responsabilitzi d’allò que tria. El mateix amb el menjar, les relacions, la feina… Un és responsable de la seva vida. Potser que el públic de Barcelona sí té part de responsabilitat en la decadència cultural que vivim en les arts escèniques… Potser cal «educar». Però educar és sentir el que un porta dins. De fet, «educar» vol dir «guiar cap a enfora en que està dins», i això implica un qüestionament, perquè l’art toca l’ànima, il·lumina el que tenim a dins i això pot provocar la crisi necessària per sanar-nos i esdevenir qui som en realitat. La gent no vol patir. En realitat, la gent no vol viure. En eliminar el dolor, també elimines la grandesa d’estar viu. I bé, en això està el planeta sencer. Veient què tria. Tampoc el sistema educatiu educa; més aviat imposa i fa molta mímica perquè no es vegi el propi fracàs del sistema i l’escàs esforç dels seus alumnes i de la hiperexplotació dels mestres. Però això és un altre tema de conversa!

Et mostres optimista davant la situació actual dels teatres de proximitat? Què et fa por?

No comprenc molt bé el terme de «proximitat». El teatre és teatre; si fa el que un teatre ha de fer, ja és proper per si. Està en la naturalesa mateixa del nostre ofici. El que no pot un teatre és vendre’s. Un teatre ha de dir el que ha de dir si vol ser independent i esdevenir el mirall (l’oracle!) del seu temps històric, com deia Shakespeare. Un teatre petit no pot competir contra el cinema ni les sèries de Netflix; per tant el teatre ha d’oferir una altra cosa. El teatre de sala petita ofereix el que cap altre art ofereix: l’experiència i la comunió directa entre públic i artista. Això és un regal per a qui té sensibilitat! Aquesta proximitat sí és la que jo vull! El ritual escènic és màgic! Què més vols?

Estic fart de la por. Prefereixo no parlar-ne. Tothom vol fer-nos por: sembla que ven més als mitjans i amb això també s’abusa del sector mediàtic. Però la por atrau allò que es tem! No és casual que ens la vulguin ficar a cada passa! Per tant, busquem el seu oposat. El pensament és un imant! Busquem la plenitud i la confiança. És un compromís ètic i cadascú tria també!

El que més goig em fa és veure que el teatre segueix viu. L’Oracles oferirà tot el seu cor a Barcelona i servirà perquè els artistes puguin obrir les ales i enlairar-se a sales més grans i enlluernar-nos amb el seu art a gran escala! Tots plegats convertirem l’Oracles en un aeroport a petita escala per nous projectes que puguin aterrar i volar a altres països. Un vaixell a la recerca de tresors i talents. Una cova màgica on l’art sigui fidel al seu origen primitiu. Això és el que em fa més viu. I vull donar gràcies i obrir el cor perquè així sigui. Inspirar el món tant com pugui per revertir la història i crear un món millor amb el meu teatre i el meu art. Si emprenem aquest camí, el futur és d’allò més engrescador per als teatres de Barcelona!

Entrevistes

Vicenç Martínez: “El futbol s’ha convertit en un negoci, ha perdut essència”

Vicenç Martínez Soler (Barcelona, 1947) va ser un dels fundadors de l’actual Club Esportiu APA Poble-sec, nom oficial adoptat des de 1995. La història del club es remunta a 1989, quan els veïns i diverses escoles del barri van contribuir a la creació d’un campionat escolar, donant vida a l’APA Poble-sec Sant Antoni. Ara, anys després, l’APA compta amb el primer equip amateur competint a Segona Catalana.

Publicat

on

Vostè, juntament amb el Joan Torres, és un dels fundadors d’aquesta entitat. Com valora la gestió actual del club?
Estic orgullós que l’APA continuï endavant, tot i que ja no en formi part. En aquests moments, la seva orientació no coincideix amb el meu estil. Quan vam fundar l’entitat, ho vam fer amb una arrel identitària basada en una filosofia social i esportiva, en la qual la integració i la convivència eren pilars fonamentals. L’APA Poble Sec ha seguit el seu camí, i m’alegra que hagi prosperat, però ara té un enfocament més elitista. Han incorporat jugadors de fora i han adoptat una altra mentalitat, seguint un estil diferent.

Quan va sentir que ja no volia continuar formant part d’aquest projecte?
L’any 2019 hi va haver rebombori amb el darrer president que teníem, qui havia estat secretari, i es va presentar una nova junta formada per familiars de jugadors de l’entitat. Jo vaig decidir marxar perquè, en principi, hi tenia certes diferències. El president em va demanar que continués amb ells, però vaig considerar que el millor era apartar-me.

Actualment preocupa la infraestructura del camp. Creu que aviat hi haurà millores?
S’hauria de millorar tot molt. Vam jugar molts anys sobre terra abans d’aconseguir la gespa, però la qualitat de l’obra no va ser la que esperàvem. Realment, tot hauria de ser diferent. Queden moltes coses per fer.

Tot i no seguir al peu del canó, parla amb molt sentiment sobre l’APA.
Per descomptat! Jo he perdonat i oblidat certes coses. Actualment, no és el club que vam fundar, però sí el que vam crear.

Creu que van en direcció correcta?
Ara busquen créixer amb més qualitat, entre cometes. La nostra filosofia sempre ha estat clara: si puges, perfecte, i si no, tampoc passa res. El més important per a nosaltres sempre ha estat lluitar per la integració, perquè el jovent no estigui al carrer i faci esport, a més integrar-se amb les diferents cultures.

Vostè no vol que els nens juguin al carrer, però tots els clubs exigeixen una quota.
Malauradament l’esport no està prou protegit. Em sembla molt malament, però durant la meva etapa com a president, els nens també havien de pagar; no hi havia altra opció. Sempre buscàvem recursos per mantenir les quotes tan baixes com fos possible, i donàvem suport a tothom que ens demanava ajuda. Els nens no haurien de pagar per practicar esport, però és gairebé impossible evitar-ho.

El que sí que s’ha començat a catapultar és el futbol femení. Què li sembla?
És un fet meravellós. Durant la meva època ja vam tenir un equip femení amateur. No el vam poder mantenir perquè moltes d’elles no sentien el futbol com una part essencial de les seves vides.

En aquella època potser no sentien el futbol part seva a causa del masclisme.
Sí, segurament aquest va ser un dels motius. Nosaltres vam tenir una jugadora internacional amb la selecció espanyola, la Laura Gutiérrez. Era una futbolista destacada que va jugar amb nosaltres en un equip mixt fins a la categoria infantil. Com que era l’única noia de l’equip, tenia un vestuari exclusiu per a ella. Després va jugar al Barça i, més endavant, va fitxar pel Llevant.

Acaba d’anomenar dos grans clubs. Considera que els jugadors, ja des de petits, senten una gran pressió? Molts quan comencen volen arribar a ser jugadors professionals.
No, no ho crec. Els nens que juguen a futbol ho fan per gaudir, tot i que aquells que destaquen i criden l’atenció sovint senten molta pressió. Això és part d’aquest esport. Hi ha nens a qui no els importa gaire ser els millors, mentre que altres tenen sempre l’interès de millorar i progressar cap a altres clubs, com és natural.

I vostè, on jugaria?
Jo soc del Barça, a mort. Vaig jugar a futbol durant molts anys, però vaig patir una lesió i, poc després, vaig passar a tenir parella, cosa que va fer que el futbol quedés en un segon pla. Tot i això, sempre he estimat aquest esport.

Aquesta estima el porta a veure de forma ètica els salaris dels jugadors professionals? Alguns d’ells cobren milions d’euros.
No, en absolut. El futbol s’ha convertit en un negoci i ha perdut part de la seva essència. La gestió que s’aplica a nivell professional ha arribat també al futbol base. Ara ningú actua per pura passió; el que es busca són recompenses econòmiques. Abans, un monitor o entrenador ho feia per amor a l’esport, sense esperar cap compensació econòmica. Ara, això ha canviat.

Si li donen a escollir entre el futbol professional o el base?
És fàcil contestar això. Hi havia dissabtes en què preferia veure jugar els petits que assistir als partits del Barça. Els meus petits sempre seran els meus petits. El futbol base representa esperit, convivència i salut.

I entre aquests petits va ser testimoni d’algun “Lamine Yamal”?
Hi havia un noi equatorià que era impressionant. Nosaltres li vam cobrir la fitxa perquè no podia fer-ho econòmicament, però això no importava, ja que ell hi posava molta passió i ho feia de meravella. •

Continua llegint

Entrevistes

Carla Miralda: “Sempre he estat seguidora dels musicals de Broadway”

Carla Miralda (Terrassa, 1999) porta tota la seva vida dedicant-se a la música. Tot i que no tenia clar si podria fer-ho de manera professional, va rebre l’oportunitat de participar en el programa musical de TV3 ‘Eufòria’, una experiència que li ha donat la força per lluitar pel seu somni: convertir-se en cantant. Després d’aquesta etapa, la jove va actuar el 20 d’octubre al Teatre Condal, on va presentar ‘Els meus musicals, la meva història’, un concert únic.

Publicat

on

Quan vas saber que la teva vida havia de girar al voltant de la música? 
No ho sé exactament. Des de petita, quan no m’ho plantejava ja m’agradava molt cantar. Però no va ser fins que vaig créixer que em vaig adonar que podia considerar aquesta “via” com una opció viable. Quan vaig començar a fer classes i a participar en una coral, vaig ser conscient que a la gent li agradava el que feia, això em va fer veure que podia dedicar-m’hi.
Quan vas pujar a sobre d’un escenari?
Uf, fa molt de temps. Quan tenia set anys vaig tenir la primera audició de piano… imagina’t.
El piano sembla un instrument difícil de tocar…
El piano no és la meva especialitat. El que sí sé tocar és la guitarra i l’ukelele. Soc monitora de lleure i, quan vaig començar, tenia molt clar que una de les coses fonamentals que volia fer era tocar la guitarra. No volia ser monitora i no saber tocar aquest instrument (riu).
Et veus en un futur com a monitora? 
La realitat és que soc mestra de música de primària. Tinc la carrera de magisteri. Vaig treballar un any com a mestra, però ara em dedico completament a la música. No obstant això, valoro molt la feina dels mestres i m’agrada. Si la meva carrera musical no evoluciona com desitjo, no em preocupa passar la resta de la meva vida dedicant-me a l’ensenyament.
Quin artista posaries a una classe? Qui ha estat el teu referent?
Sempre he estat seguidora dels musicals de Broadway. Quan era més jove, veia la sèrie Glee i la Lea Michele m’encantava. Cantava constantment les cançons que ella interpretava. El seu personatge m’inspirava molt, quan cantava era màgic. Ella ha estat un referent.
Els musicals formen part de tu.
Soc molt friki dels musicals perquè m’agraden molt. També segueixo artistes com l’Olivia Rodrigo o la Taylor Swift. Escolto més dones que homes, ja que m’agrada la música que puc cantar.
La Rosalia va estrenar fa poc ‘Omega’, la seva darrera cançó. L’artista ha rebut forces critiques, ja que alguns consideren que ha deixat de banda el seu estil pel que consumeix el públic. Tu deixaries de banda la teva identitat per agradar a la gent? 
Ostres, quina pregunta més difícil. Arriba un moment en què els diners són importants. Les discogràfiques saben quin tipus de música funciona, i si vols ser reconegut, és difícil no seguir les tendències actuals. És normal que, a vegades, es deixi de banda la mateixa identitat. La Rosalía ha triomfat perquè ha treballat constantment. L’ideal seria que cadascú pogués fer el que realment li agrada, però el panorama actual no és el més favorable.
A ‘Eufòria’ vas poder veure amb claredat una part del món de la música. Com va ser l’experiència? 
Em vaig presentar a la primera edició, quan encara no s’anomenava Eufòria. Em va agradar des del principi perquè era un programa d’una gran cadena, però el projecte em donava confiança. Sabia que no em farien res que em perjudiqués. Sempre vaig sentir que vetllarien per la meva imatge i per tot allò que volia transmetre. Tothom anava en una mateixa línia, i això em va fer sentir bé. Era molt divertit, de debò. Anava tres dies a TV3 i tenia a persones treballant per a mi; era fantàstic perquè m’estaven oferint una oportunitat increïble.
L’impacte del públic com el vas gestionar? 
La gent que em feia comentaris només sabia un 5% de qui soc realment. Ens van avisar que no miréssim Twitter, però a vegades era difícil. Els companys sempre ens recordàvem que havíem d’estar orgullosos de nosaltres mateixos. El treball que fèiem cada setmana era immens. Sí, de vegades desafinava, però sempre sabia que, al llarg de la setmana, havia donat el millor de mi.
Després de la televisió va arribar l’oportunitat de fer un concert únic al Teatre Condal. Com va néixer el projecte?
Volia fer un musical, així que vaig fer un càsting, però no em van escollir. No em vaig creuar de braços perquè tenia molta fe en mi mateixa. En aquell moment, vaig trucar al Dani Anglès, amb qui tinc molt bona relació, i ell em va obrir les portes del Teatre Condal.
Com va anar el concert?  
Impressionant. Hi havia molta gent de la meva ciutat, amics i familiars. Tothom em deia que havia començat “por todo lo alto”. Normalment, la gent comença en espais petits i després arriba al Condal; jo, en canvi, vaig arribar al Condal des del principi. A l’escenari, em sentia envoltada de persones que m’estimaven i això ho feia tot molt especial.
Havies imaginat moltes vegades aquest concert, però la realitat va ser millor que el somni?
Sí, crec que sí. Quan assajava ningú m’aplaudia per exemple (riu). El més maco va ser quan em deien que s’havien emocionat.
Van ser molts mesos de molta feina, imagino…
Des de Setmana Santa vam començar a buscar dates. Tot i això, va ser a finals de maig quan vam iniciar les primeres reunions. La idea era clara: volia cantar les cançons que cantava a casa quan vaig començar.
Hem parlat molt del passat i present. Ara ens toca el futur…
Uf, això ho tinc clar. Desitjo treballar molt (riu), tenir molta feina i fer molts musicals.

Continua llegint

Entrevistes

Gustavo Adolfo Tarí: “Em dedicaré a aquesta passió tota la vida”

Gustavo Adolfo Tarí (Torrellano, 1977) és un reconegut creador de vestuari per a produccions artístiques. Això no obstant, ell es considera artesà. Des del seu taller-laboratori ubicat en un local amagat al Poble-sec, Tarí dona vida a un centenar de peces. El seu enfocament personal i la seva passió pel detall l’han portat a vestir artistes com la Rosalia, Shakira i l’Índia Martínez, entre altres.

Publicat

on

Són molts que parlen de vostè, però poca gent coneix la seva història. Com va començar la seva trajectòria?
Des de ben petit, vaig créixer envoltat en el món de la costura, ja que la meva mare i germana són modistes. Tot i que no soc nascut a Barcelona, vaig decidir traslladar-me a la ciutat comtal per formar-me. Els primers anys no van ser fàcils. Per poder pagar els meus estudis treballava de nit en una benzinera situada a Sant Adrià del Besòs.
En un primer moment, vaig optar per estudiar moda, tot i que amb el temps el meu camí va prendre una direcció diferent. Vaig treballar a empreses d’organització d’esdeveniments i dues sastreries dedicades al cinema. I ara aquí soc, amb la mateixa il·lusió i passió que el primer dia.

Quina peça li ha tret més hores de son?
Quina pregunta més difícil! Fins fa poc, el treball més complex que havia realitzat era el vestit de la Nathy Peluso, que pesa 7 quilos i està tot brodat a mà. Hi vaig dedicar moltíssimes setmanes, treballava 12 hores cada dia. De fet, la meva feina exigeix això: esforç i dedicació.

Treballar tantes hores va ser un fet puntual?
No, en absolut. Treballo cada dia 12 hores o fins i tot més. Avui, per exemple, m’he llevat a les 4 de la matinada i tinc tot això [assenyala un conjunt de roba a mig teixir] per entregar aquesta nit. Tampoc tinc caps de setmana ni festius, però m’organitzo d’una manera que em funciona: faig dos projectes i després me’n vaig a algun lloc per desconnectar.

Ha vestit a grans artistes, fet que l’ha posat en el punt de mira. Com gestiona les crítiques?
Hi ha un exemple molt clar: vaig dissenyar un vestit per la red carpet dels Grammy Llatins per a l’Índia Martínez, i va ser fantàstic. En creuar la passarel·la, ja començaven a arribar-me les fotos de revistes internacionals que parlaven meravellosament del vestit. Després van arribar els Goya, i aquesta mateixa clienta em va encarregar un disseny per la red carpet i una actuació. Tanmateix, el resultat va ser totalment contrari al que esperava. El meu disseny va ser considerat com un dels deu pitjors. Vaig intentar no llegir massa sobre el tema. La recompensa va ser decebedora, però sé que preocupar-me més no em portaria a res.

Per tot el que explica, la seva vida senbla molt estressant.
No em noto estressat, però sí accelerat. Quan comences, la situació és més difícil perquè tothom et demana atenció. En aquesta primera fase, tots es poden enfadar amb tu. Tot i això, has de continuar i no mirar enrere; serà en aquest moment quan t’entendran. Tenir parella és més difícil. Actualment, no en tinc, i agraeixo a totes les parelles que m’han deixat perquè gràcies a això he pogut tirar endavant.

Per què escull el carrer Poeta Cabanyes per instal·lar el taller?
Primer vaig estar a l’Eixample amb més estilistes, després al Raval per tenir més espai. Posteriorment, vaig buscar un entorn més natural i em vaig traslladar a Montjuïc. Més tard, arribava a una propietat a l’Hospitalet. I ara aquí, al Poble-sec, on porto des de 2006.

Ha treballat per espais emblemàtics del barri?
Sí, he treballat força en privat per a El Molino, principalment per a esdeveniments. També he col·laborat amb l’Estadi, per exemple, quan va venir la Beyoncé, a qui vaig ajudar amb dos looks. Com que la meva especialitat és la pedreria i el brodat a mà, acostumen a cridar-me quan necessiten alguna cosa específica.

Quin va ser el disseny que més il·lusió li va fer?
Tots els dissenys em fan il·lusió. Tracto igual una artista emergent d’un petit poble de Catalunya que a una famosa. Per a mi, un client és un client, i sempre dono el millor de mi mateix. Però recordo especialment una cantant d’òpera, Joyce DiDonato, que venia a gravar a Barcelona només tres dies. El client em va comentar que només teníem tres oportunitats: la primera per prendre mides, la segona per fer la prova de vestuari i la tercera per fer l’entrega final. Va suposar una gran responsabilitat, ja que he vestit estrelles internacionals i figures emblemàtiques, però mai un àngel. Ella té una veu celestial.

Per fets com aquests, tenir contactes sembla que és molt important.
Crec que l’art s’ha de treballar constantment. Així és com arriben les oportunitats. Quan em conviden a esdeveniments, no hi vaig; prefereixo quedar-me treballant al meu taller. Soc més de dedicar-me a la feina, perquè considero que el camí es construeix a mesura que es treballa.

Com veu el futur?
Em dedicaré a aquesta passió tota la vida. No entenc una altra manera d’existir. Em visualitzo en un taller a l’aire lliure a Cadaqués, on penjaria un parell de vestits. La gent em veurà com una persona gran que un dia va ser algú significatiu, i ara viu la vida d’una altra forma. La meva carrera és la meva vida, i estic convençut que una passió genuïna mai no s’acaba.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024