Any trist per l’escena catalana i espanyola arran de la desaparició d’actors únics, molts d’ells amb un denominador comú: el Paral·lel
molina_jordi / Paral·lel. Catalunya sencera es va quedar glaçada l’11 de gener en conèixer la sobtada mort d’Anna Lizaran, una de les dames d’or de la interpretació catalana. El càncer li robava la vida als 68 anys, els mateixos que, curiosament, tenia l’actor valencià Pepe Sancho quan, aquest 3 de març queia abatut per la mateixa malaltia. La llista d’intèrprets que ens han deixat en el darrer any és llarga. Però sobretot, els noms que la configuren, s’han descriure en majúscules.
Maria Asquerino i Joan Dalmau (febrer, 2013); Fernando Guillén (gener, 2013), Tonny Leblanc (novembre, 2012), Sancho Gracia i Carlos Larrañaga (agost, 2012); Paco Morán (juliol, 2012); José Luís Galiardo (juny, 2012); Paco Valladares i Pepe Rubio (març, 2012); són alguns dels noms que s’han acomiadat de l’escena per sempre, després de dedicar-hi tota una vida. El Paral·lel, ‘Brodway barceloní’, ha estat testimoni directe d’alguns d’aquests artistes, fills de dues generacions irrepetibles, la dels anys 20 i 30.
Pepe Rubio, el ‘pocavergonya’
Els ulls del Victòria gaudirien de la sornegueria del genial Pepe Rubio. L’any 67, després de consolidar-se a la gran pantalla com un jove cràpula, aterrava al Paral·lel per interpretar el paper protagonista d’Enseñar a un sinvergüenza, al costat de la catalana Núria Torray. A l’hemeroteca de La Vanguardia, hem trobat una d’aquelles petites joies tenyides de nostàlgia. La crítica de Martínez Tomás sobre l’estrena de l’obra. Diu així: “el notable actor se nos muestra en una sorprendente plenitud de recursos artísticos y tiene la virtud de saber dar la réplica a la excelente Nuria sin pretender en ningún momento oscurecerla”.
Els ‘Sanchos’ i l’amor per l’avinguda
No podíem parlar de les pèrdues més sentides sense mencionar Sancho Gracia i Pepe Sancho, units eternament pel serial de Curro Jiménez. “S’estimaven molt l’avinguda, tot i que no hi van arribar a actuar-hi”, ens ho explica Paco Pamies, bon amic de tots dos. De fet, va arribar a compartir escenari amb Sancho Gracia a Tiempo de Espadas (Teatro Moratín, 73). En aquella obra, dirigida pel dramaturg Jaume Salom —mort també aquest gener— brillava amb llum pròpia Anna Maria Barbany que, un any abans i també al Moratín —actual Luz de Gas— va compartir escenari amb Pepe Sancho a Descalzos en el parque.
Morán, Guillén i ‘Violines y Trompetas’
El cas més emblemàtic és el del cordovès Paco Morán (Creu de Sant Jordi, 2012) instal·lat a Catalunya des del 70 i que va actuar, pràcticament, a tots els teatres de l’avinguda. De la seva meteòrica carrera en volen destacar l’obra protagonitzada conjuntament amb el també desaparegut aquest any Fernando Guillén, Violines y Trompetas (Teatro Talía, 78-81). Una representació, la del director Santiago Moncada, que prendria una importància encara més cabdal quan, trenta-quatre anys després de la seva estrena, Joan Pera la reeditava (2012) per retre-li un sincer homenatge al seu amic i company d’escenari a La extraña pareja de Neil Simon, que va omplir el Borràs durant els 90.
Paco Valladares a ‘Mamá, quiero ser artista’
No ens volem oblidar de la imponent veu de Paco Valladares. L’actor sevillà, mort fa un any després d’una llarga lluita contra la leucèmia, va enamorar el Paral·lel l’any 80 a Mama, quiero ser artista, a l’ Apolo, una comèdia musical amb l’incombustible Concha Velasco. En paraules de la flamant guanyadora del Goya d’Honor, “recitava millor que ningú”. Des d’aquestes humils pàgines, un sentit record a tots aquests fantàstics artistes.