@Marta_Tello/ Pablo Lammers (Buenos Aires, 1974) és actor, productor i un dels 4 socis fundadors de la companyia FlyHard i de la SALAFlyHard. Un teatre de petit format autogestionat, ubicat al carrer Alpens,3 de Sants-Montjuïc, que va néixer al 2010. Parlem amb ell per conèixer més d’aquest teatre, on el 12 de juny estrenarà l’obra ‘New Order’, i de la situació actual del sector.

Pablo Lammers, actor i soci de la SalaFlyHard/ Foto: FlyHard

Com va sorgir la SALAFlyhard?

Quan vam obrir la sala portàvem uns quants anys com a companyia, la Flyhard. Ens trobàvem que als teatres et programaven 3 setmanes, o un mes i mig com a màxim. Feies molta feina per estar només tres setmanes. Vam obrir amb la idea de que si una obra funciona, com passa per exemple a Buenos Aires, estar mesos i mesos. Després la realitat és una altre. És complicat fer durar molt una producció en una sala molt petita. Amb 45 butaques has de fer molts mesos perquè l’arribi a veure tota la gent que l’ha de veure. I per tenir ajudes a nivell estatal et demanen fer moltes produccions.

Com us gestioneu?

Les ajudes que rebem són sempre per la producció d’obres durant l’any. Són ajudes amb les que també has de buscar-te la vida. La sala existeix gràcies a tots els equips que han anat treballant amb nosaltres tots aquests anys i que venen a ajudar. Són conscient de que no poden cobrar el mateix que en una sala gran, comercial, però els ve molt de gust. Estan a gust aquí. I és gràcies a això que continuem fent obres i productes d’alta qualitat.

Algunes obres si no haguessin passat per aquí no haguessin arribat a sales grans.

Hem tingut vàries obres que han començat aquí amb produccions súper petites a nivell econòmic i que han acabat saltant. Això també va donant nom a la sala i la gent vol venir aquí perquè sap que és una mica plataforma. Es treballa molt perquè totes les coses que surten d’aquí puguin saltar a un altre lloc. Perquè tinguin vida i això creixi i econòmicament sigui rentable per invertir en nous projectes. La línia s’ha cuidat molt des de l’inici. Hi ha poques sales que tinguin una línia molt clara de programació. L’espectador a vegades diu “si vaig a la FlyHard ja sé que em trobaré”, molts cops reserva i no sap de què va l’obra ni qui surt. Això per nosaltres és un luxe.

Com és que us heu centrat en obres de dramaturgs catalans contemporanis?

Per la gent jove que ha escrit dues obres o tres, anar a picar a un teatre gran és difícil. El teatre no arriscarà. No et pot donar una producció a una sala de 1.000 butaques perquè no tens nom o no has fet prou. Nosaltres vèiem que hi havia molta gent d’aquí amb molt de talent, i els donàvem l’oportunitat.

La proximitat d’ aquesta sala és un dels punts forts.

Moltes sales estan buscant aquesta proximitat avui en dia, perquè el públic ho agraeix. El poder tenir l’actor a 2 pams no té preu. És un luxe veure la cara, el patiment, com respira…

A més és una aspecte que treballa molt l’actor.

Sí. És un risc de vegades, però és una satisfacció tant per a tu com pel públic. Tenir el públic aquí, també et demana una veritat escènica molt forta. No pots falsejar res, perquè es veu tot i per tot arreu.

Des de l’escenari l’actor també veu més la reacció del públic

Jo intento no mirar mai al públic. I aquí és molt difícil no veure’l. Veus si s’està avorrint, si es mou… has d’estar súper concentrat i obviar allò una mica. Tinc un munt d’anècdotes d’aquets 3 anys. De gent que de vegades no es dóna compte de la proximitat i agafa el telèfon i parla, comentaris de la gent…

Creus que aquest tipus de sala ha afavorit que vingués gent que no tenia l’hàbit d’anar al teatre.

El que noto és que s’ha fidelitzat molt el públic. Sobre tot el del barri que està encantat de tenir una sala aquí. Però penso que hem guanyat tot un públic, pel tipus d’obres que es fan aquí, molt cinematogràfic. De vegades la gent té la sensació de veure una pel·lícula, pel tipus d’interpretació. És poc teatral en el sentit de que estem parlant com estem parlant tu i jo. No cal ni canviar ni impostar la veu… És una mica el teatre argentí.

Teniu preus populars, 10 o 15eur. segons la voluntat de cada espectador…

Tothom deia que la gent no va al teatre perquè és car. Es van donar compte que a la gent li costava pagar 25 eur. si no era una cosa de súper èxit, en una sala gran… i ara hi ha mil canals de promoció. La gent acaba pagant menys. L’obra té un preu, però se’ls fa un altre. Aquesta és la realitat. La gent va a mirar Atrapalos, Tr3C… Inconscientment hem caigut en la cultura de l’oferta, que és una mica tramposa. Hi ha comissions aquí, comissions allà… Repercuteix tant clarament sobre el que guanya l’actor… sobre tot en sales tan petites. En les grans potser tenen més marge. De 300 butaques poden baixar 25 o 100 a meitat de preu.

Hi ha la sensació que pagar 25eur. per anar al teatre sigui car, però que no ho sigui per anar a un concert

La gent té unes prioritats. Crec que hem de reeducar al públic. Els hem de dir, “això té un preu”. Posar un altre preu perquè vingui la gent no podem fer-ho, perquè aleshores no fem producció. Els actors no poden cobrar bé. Hi ha gent que ho entén, que paga 15 a la primera, que porta 3 anys venint, i paga 15eur. sempre.

Una altre cosa molt interessant que feu és estar amb el públic quan arriba i quan marxa

Tornem als argentins… ells ho feien i ens va sorprendre quan ho vam veure. Estaven parlant amb la gent i de sobte començaven l’obra. L’actor es posa nerviós quan està tancat en una habitació i va sentint com va entrant la gent…. En canvi, si estem parlant tu i jo així, i de sobte comencem a fer l’escena, no hi ha hagut temps material de posar-se nerviós. Quan acaba, sinó agrada, la gent se’n va, però si agrada, de vegades és xulo dir “merci, ho he passat genial”… i també agrada sentir-ho. La gent que ve a treballar aquí sap que no guanyarà molts diners. Llavors sentir el recolzament diari del públic et dóna més ganes de continuar.

Entrada SalaFlyhard/ Foto: FlyHard

Espai escènic de la SalaFlyHard, al Carrer Alpens, 3/ Foto: FlyHard