Joel Álvarez, expert en teatre comunitari i cofundador de l’Associació Marabal
@molina_jordi / La genètica ha marcat la vocació de Joel Álvarez (Puerto Rico, 1981). Amb el pare portoriqueny i la mare catalana, units per l’esperit hippie i l’amor al teatre, només podia sortir un fill que treballa incansablement per trencar els prejudicis culturals a través de l’art
Joel Álvarez, a les portes de l’espai Marabal (C/ Bòbila, 7-9)
Vuit mesos de tallers van acabar aquest novembre amb una gran rua pels carrers del Poble-sec i més enllà… Com ha anat la IV edició de la Rua XIC?
Hem volgut ser molt ambiciosos i el resultat ha estat fantàstic. Es tractava, com cada any, de fomentar la convivència intercultural. Més de 200 persones van participar com a públic i 50 més impulsaven la iniciativa. L’empoderament ciutadà dels participants ha estat increïble i, un cop feta l’avaluació final, creiem que hem aconseguit trencar moltes barreres del barri amb altres espais.
XIC és teatre al carrer, barreja, però també treball en xarxa…
El procés parteix d’un treball compartit amb altres entitats, com Bona Voluntat en Acció, el Pla Comunitari o grups d’investigació universitaris, i ens posem a reflexionar sobre quines són les vivències i conflictes que existeixen sobre la immigració. Primer proposem un taller gratuït, amb unes 30 persones, i configurem un guió on apareixen rumors i pors. A partir d’aquí fem un diagnòstic i durant 8 mesos treballem amb tallers i teatre l’origen d’aquestes percepcions. El repte d’aquest any ha estat vincular el concepte de cultura patrimonial amb la cultura de la immigració.
Amb què us heu trobat?
Sovint surt el concepte de gueto, i hi ha la tendència d’identificar un concepte determinat amb el global d’aquella cultura. Per exemple: “Tal col·lectiu són uns lladres”, o “aquesta cultura fa molt soroll”. Cal prendre consciència i detectar quines són les emocions que ens fan arribar a aquestes conclusions. Hi ha molta por a tot allò que ens resulta desconegut.
Com es combat?
La por i els rumors tenen un efecte protector. Ens ajuden a sentir-nos segurs, a identificar-nos. Però és una creença errònia. El que nosaltres fem és conèixer-nos a través de l’experiència. Ens interessa que en Newton, dominicà; la Ilham, marroquina; i l’Ana, anglesa, facin tallers de teatre junts per vèncer els tòpics. I que avui, després d’aquest treball comunitari, siguin més empàtics i tolerants. I, si a més es fan amics, com és el cas, doncs millor. Si és això, haurem aconseguit un dels objectius: trencar barreres.
Álvarez, en un dels tallers previs a la Rua Xic 2014
A vegades els prejudicis es basen en falta d’informació…
Sí, però nosaltres intentem acompanyar la gent perquè ho descobreixi. No n’hi ha prou en emetre el missatge, només amb la teoria podem generar barreres. Cal que ho experimentin. Els companys de Marabal tenim molt clar que si aquest descobriment es fa a través de l’art queda permanentment impregnat al cos.
Teniu un taller d’Art Teràpia: ‘Rizomes dels rumors’. De què va?
El rizoma és un arrel que va per sota de terra i, de sobte, brota per llocs diferents. Una mena de metàfora del comportament dels rumors. Fem un teatre fòrum, conjuntament amb la Xarxa Antirumors. Amb la Rua XIC, per exemple, vam fer un taller d’Art Teràpia amb la gent gran de Baixem al Carrer. Com més anys passen, les pors més s’enquisten. Però vam aconseguir que hi hagués un debat, que verbalitzessin les seves pors. I, de fet, molts van venir a la rua, inclòs alguns amb cadira de rodes.
També treballeu en el projecte ‘Petites grans fronteres’…
Mirem de superar les fronteres visibles i invisibles que hi ha en una ciutat desigual, com és Barcelona. Ho fem amb tres grups: Sant Gervasi, Raval i Poble-sec. El nostre és un barri fort, però complex. Després d’una o dues generacions interculturals tenim gent jove molt barrejada. Això, sumat a un teixit associatiu espectacular i a un circuit d’artistes d’arreu, ens dóna aquesta fortalesa.
La gent gran es va sumar a la Rua Xic, un dels projectes emblema de Marabal
El coixí social de que pot presumir el barri no sempre ha estat mèrit de l’administració…
L’administració va acompanyada d’un color. I el color canvia i té associats una sèrie de contactes. Sigui com sigui, valorem l’aposta de l’Ajuntament, des de uns 5 anys, amb la qüestió dels rumors i de l’art comunitari. De fet, el XIC té una tercera part subvencionada per Pla Intercultural de Barcelona, òrgan municipal. Ara, el barri necessita una feina estratègica més intensa: no pot ser que una escola pública de Sant Gervasi tingui un 2% d’immigració i una del Poble-sec un 80%.
A Marabal teniu clar que l’art transforma. Com explicaries aquesta virtut?
L’art té una capacitat lúcida, el procés artístic entreté. A més, té la possibilitat d’expressar; amb l’art podem transmetre què ens passa: alliberem vivències. I, un tercer punt: ens permet viure com a protagonistes una experiència. Per això és una eina tant forta. Una xerrada pot empoderar; però l’art –ja sigui amb dinàmiques de música, dansa o teatre— transforma.
Catalunya és pionera en l’art comunitari?
Ens estem creient que l’art és una aposta de futur. Però els models anglosaxons i llatinoamericans van un pas per endavant… A l’Argentina fa temps que aposten pel teatre comunitari o, al Brasil, pel teatre de l’Oprimit.