@molina_jordi / L’actor Willy Toledo (Madrid, 1970) ha passat una temporada al Paral·lel per actuar en l’obra Cremats, al teatre Apolo. La seva trajectòria artística inclou treballs amb els principals directors del país –Almodovar, De la Iglesia, Aranda o Cuerda— i reconeixements com el Fotogramas de Plata, el Premi de la Unión de Actores, o dues nominacions als Goya. Malgrat aquest currículum, ha estat la seva militància política la que l’ha posat en el punt de mira. El seu suport al govern cubà, al poble sahrauí, les crítiques als “assassinats silenciosos” d’Occident o, més recentment, la seva defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya, el converteixen en un personatge singular, que transcendeix les fronteres artístiques.

Què va primer, la política o el teatre?

El treball és política. En el meu cas no la deixo mai al marge.

Doncs t’ho pregunto d’una altra manera. Que et fa més mal, una hipotètica crítica teatral negativa o que se’t critiqui pels teus ideals?

Cap de les dues. Tinc les meves idees i les meves conviccions, que van canviant. De fet, no estic convençut pràcticament de res. Tinc la meva manera de treballar i, si estic responent a la meva forma de veure el món i amb honestedat, em dóna exactament igual el que diguin els altres. I igualment amb la feina, si he fet un bon treball teatral i ve un crític a dir-me que ho he fet com el cul, m’entra per una orella i em surt per l’altra. Sóc molt crític amb mi mateix i no necessito que vingui ningú de fora a dir-m’ho.

De qui et podria molestar una crítica, doncs?

D’un company de lluita. Em sabria greu que algun company cregués que m’estic sortint del camí que m’he traçat o que m’estic apartant de l’objectiu.

Fa uns anys ens va deixar l’actor Jordi Dauder, conegut també pel seu compromís polític i social. Ell explicava que, malgrat ser irreductiblement d’esquerres, interpretar un feixista el motivava. A tu et plantejaria algun tipus de contradicció?

Depèn de si el fatxa és el protagonista positiu de la funció. Si és per fer una crítica a la seva ideologia o a la seva forma de pensar, valgui la incompatibilitat entre ser fatxa i pensar, no tindria cap problema. Tot el contrari, crec que és fonamental utilitzar la televisió, el cinema i el teatre per implicar-se políticament, comprometre’s amb el temps que ens ha tocat viure i denunciar, entre d’altres, als fatxes.

Willy Toleda, emblema de ‘Cremats’ a l’Apolo

Fes-nos cinc cèntims de l’obra Cremats.

La història parla de quatre persones que porten vides miserables, avorrides i sense cap tipus d’al·licient fins que, de sobte, succeeix alguna cosa que genera que tots els conflictes aflorin. És una comèdia pura i dura, d’entreteniment. És el primer cop que faig teatre còmic, fugint de la càrrega política de la companyia Animalario.

Què tal l’ha rebut el públic?

Cada dia hem anat tenint més i més gent i això ens satisfà perquè l’obra és d’una companyia molt humil. Els dos productors estan posant diners de la seva butxaca i tot el grup tenim ganes que surti bé per ells, per nosaltres i pel públic. Crec que val molt la pena venir a veure-la.

Has après català i tot per poder fer l’obra…

M’agraden molt els idiomes. Ara entenc pràcticament tot i el començo a parlar. M’agrada com sona i m’agrada molt venir a Barcelona.

Com t’has trobat la ciutat?

El pla dels polítics per a Barcelona ha estat desnaturalitzar la ciutat i fer-la un parc d’atraccions per als guiris, fer una persecució de la immigració i, com a tot el país, posar la ciutat al servei del capital. Malgrat aquesta realitat, Barcelona segueix sent un referent per als moviments socials. Però va guanyant l’enemic. Guanyarem nosaltres i recuperarem el terreny, però de moment perdem.

Estàs al corrent del debat que hi ha al Paral·lel?

Sense conèixer amb profunditat la zona, penso que al Paral·lel està passat precisament això. Es privatitza l’espai públic per afavorir la iniciativa privada i l’obertura de restaurants de luxe. Si no s’actua, s’obriran grans franquícies com Zara, Starbucks o Burger King i es tancaran el major nombre de projectes autogestionats, associacions veïnals i cases ocupades. Passa a totes les ciutats i, malauradament, ara és Barcelona on passa amb especial intensitat.

Històricament el Paral·lel havia estat un eix de referència de la cultura popular…

És que el teatre no es pot separar de la transmissió de cultura, d’emocions, d’ideologia i de sentiments. No es pot separar del carrer. A Madrid estan tancant teatres per instal·lar-hi botigues Zara o musicals de Brodway. Un dia et posen un Mcdonald´s i a l’altre un musical del Rei León. S’està elititzant l’accés a la cultura, és una apocalipsi.

En més d’una ocasió has defensat la independència de Catalunya. Comprens la voluntat d’una part important del poble català?

Em resulta difícil de comprendre perquè no tinc el mateix sentiment envers a Espanya. És a dir, com que no és un sentiment que li professi al meu Estat, em resulta difícil compartir i comprendre. Ara, penso que aquest conflicte es resoldrà com el poble català vulgui. El referèndum és una opció, però una altra és sumar una majoria al Parlament i impulsar una Declaració Unilateral d’Independència. Mentre la majoria de catalans ho vulguin, no hi veig cap problema.

Tu vens de Carabanchel (Madrid). Hi ha més com tu o ets una excepció?

Afortunadament molta gent no s’empassa el discurs oficial de l’Estat, i el mediàtic, i no es creu que els catalans siguin molt dolents i persegueixin el castellà. Tota aquesta, amb perdó, merda reaccionària la compra molta gent, però no tota. L’Estat ha intentat enfrontar el poble espanyol amb el català, el basc, el gallec i, inclús, el musulmà. És el vell joc del divide i vencerás de tota la vida.

Fa poc vas fer un comentari que va generar polèmica sobre l’atac al setmanari satíric Charlie Hebdo. Què volies dir, exactament?

Em sembla molt hipòcrita que els països d’Occident es portin les mans el cap i que es reuneixin en una gran manifestació per la llibertat quan porten anys cometent assassinats silenciosos. No puc amb la hipocresia i denunciava que sembla que sis morts europeus valguin més que sis millors d’iraquians assassinats durant anys.

Si visquessis aquí, a qui votaries?
A la CUP, sense dubte. I si visqués a Euskadi, a Bildu. Si per mi fos, viuríem en una Federació Anarquista Ibèrica. Una federació de pobles i organitzacions autogestionades i llibertàries.