Entrevista a Elisabeth Velo, autora de la tesi Gènere i Treball al Poble-sec (1960 – 1975)

Velo davant el Jacint Verdaguer, escola de moltes de les dones entrevistades / J.Molina

@molina_jordi / L’Elisabeth Velo (Barcelona, 1984), doctora en Dret Públic, acaba de presentar una tesi sobre les dones que van viure i treballar al Poble-sec durant el franquisme. Convençuda feminista, lamenta que, en matèria d’igualtat, encara restin engrunes de l’antic règim. El seu estudi, que ha rebut la qualificació d’excel·lent cum laude, rescata de l’oblit les dones que van lluitar en silenci.

Acabada la tesi i havent entrevistat 30 dones poblesequines, què destacaries?
M’he inspirat en la meva àvia, vaig parlar molt amb ella i també amb la meva mare. Conèixer a fons la historia de la meva família ha estat entranyable. De la mateixa manera que haver conegut les històries de tantes dones que no coneixia, que em van obrir els seus cors i em van explicar coses que encara ara se’m posa la pell de gallina.

Tot i la importància del moviment feminista, en la teva tesi expliques que no va ser del tot permeable en les dones entrevistades.
Cal tenir present el context d’aquella època. Les dones que podien estudiar i acostar-se als llibres feministes eren unes poques privilegiades, i de classe benestant. Una dona del Poble-sec prou feina tenia per superar els reptes quotidians del dia a dia. Moltes de dones que he entrevistat, sense estar polititzades, possiblement tenien unes pràctiques més feministes, inclús, que moltes intel·lectuals.

Creus que les hem oblidat?
I tant! Si a l’escola ja no t’ensenyen qui va ser Clara Campoamor, o d’altres dones que van fer coses per la humanitat o per la societat, com t’havien d’explicar que feien les nostres àvies? És una qüestió de discriminació de gènere, i també de classe.

Hem avançat prou en matèria d’igualtat?
Segons les últimes dades de l’IDESCAT, les dones dediquem cada dia dues hores més que els homes a les feines domèstiques. I la joventut torna a tenir conductes masclistes: cada cop són més les noies que veuen amb normalitat que les seves parelles les controlin. La manca d’igualtat és deu, en part, a la inexistència d’una coeducació.

Què vols dir?
Ajuntar nens i nenes en una mateixa aula, no vol dir, necessàriament, educar en la igualtat; o en el respecte i la cultura de la pau. Sense anar més lluny, a Sabadell i a Granollers s’han obert centres d’oci on vesteixen a les nenes de princeses. Tornem als rols de gènere de sempre. Educar en la igualtat hauria de ser una qüestió transversal, de programa i no una qüestió per abordar, només, a l’hora de tutoria. Els discursos sobre igualtat a les aules cal traduir-los en dinàmiques pràctiques, com ara acostar assignatures com la tecnologia o l’educació física a les nenes, per posar un exemple.

En un context de crisi, les dones són, també, les més perjudicades.
En temps de crisi els sectors més vulnerables sempre pateixen les conseqüències. Si es retalla en dependència, qui sol tornar a la llar per fer-se càrrec de les persones grans? Les dones. I quan no hi han guarderies públiques, qui cuida dels fills? Les dones, també. Les polítiques que s’han fet són de pedaços. Seguim patint moltes morts per violència de gènere, i la bretxa salarial, actualment, és d’un 24%.

Tot i que hi ha hagut uns governs més sensibles que d’altres…
El govern de Zapatero ha estat, en aquest àmbit, el més progressista. Va impulsar la Llei contra la Violència de Gènere o la Llei de Igualtat, a banda de crear un Ministeri específic. Ara, amb el govern del PP, hem retrocedit un quants anys enrere.

La doctora, Elisabeth Velo, en l’acte de presentació de la seva tesi davant dels veïns i veïnes del Poble-sec, al CC El Sortidor / J.Molina

Lleis que us interpel·len directament, com la de l’avortament, no tenen en compte la veu de les dones…
I no només això: intenten imposar-nos una determinada moral, en aquest cas religiosa. Prohibint el dret a l’avortament no aconseguim que les dones deixin d’avortar, sinó que les dones, sobretot les de classes populars, avortin posant en risc la seva salut.

Què pot aportar una dona que no aportin els homes en els carrers de responsabilitat.
El fet de pensar més en nosaltres. És molt necessari, per exemple, rebaixar la testosterona de la política. Aportar sensibilitat, pau i humanitat. De fet una de les primeres fornades de les feministes a la Primera Guerra Mundial eren les Feministes per la Pau. Fa uns mesos, tothom va criticar molt l’abraçada de David Fernàndez i Artur Mas en la jornada del 9N. Doncs com va dir en David en aquella ocasió: hem de feminitzar la política.

Veiem, però, que inclús dones com ara Rita Barberà, Esperanza Aguirre o Angela Merkel exerceixen el poder des d’una perspectiva masculina.
Copien el model de conducta de duresa masculina. De la mateixa forma que Obama actua com un blanc, tot i ser negre. Sembla que hagin de demostrar que són el doble de dures que un home. No es tracta de posar dones per quotes sense cap reflexió prèvia; igual que no tot està arreglat amb un president negre. Als Estats Units, encara avui, la població afroamericana pobra pateix assassinats de policies blancs.

Des del teu punt de vista, el Poble-sec en aquella època estava més desconnectat de Barcelona que actualment? Com ha evolucionat el barri?
Abans al barri vivia gent de tota la vida; les joguines es compraven a la Mercè, i els cabells es tallaven a la perruqueria del carrer Concòrdia… Tothom es coneixia, de fet moltes de les dones que he entrevistat eren amigues de la meva àvia i de la meva mare. Tot era un barri molt compacte, amb xarxes de suport mutu espontànies. Ara, en canvi, la gent està més connectada amb Barcelona i menys amb els seus veïns del barri. El Poble-sec de tota la vida s’està perdent i més que es perdrà arran del Pla Paral·lel, que ens està fent molt mal.

Com valores la reforma?
La Rambla s’ha saturat, per tant han fet una tub d’escapament a l’avinguda del Paral·lel. Ara ens ha tocat estar de moda a nosaltres, i el carrer Blai és l’exemple més paradigmàtic. Moltes terrasses, cada cop més turistes espontanis, i molèsties per als veïns. Tot plegat no estaria ni bé ni malament, si no fos perquè estan pujant els preus dels pisos, i poc a poc s’està fent fora del barri a als seus veïns. El que més em preocupa es que, a causa del turisme, els veïns i veïnes estiguem perdent la ciutat.