Vostè, juntament amb el Joan Torres, és un dels fundadors d’aquesta entitat. Com valora la gestió actual del club?
Estic orgullós que l’APA continuï endavant, tot i que ja no en formi part. En aquests moments, la seva orientació no coincideix amb el meu estil. Quan vam fundar l’entitat, ho vam fer amb una arrel identitària basada en una filosofia social i esportiva, en la qual la integració i la convivència eren pilars fonamentals. L’APA Poble Sec ha seguit el seu camí, i m’alegra que hagi prosperat, però ara té un enfocament més elitista. Han incorporat jugadors de fora i han adoptat una altra mentalitat, seguint un estil diferent.

Quan va sentir que ja no volia continuar formant part d’aquest projecte?
L’any 2019 hi va haver rebombori amb el darrer president que teníem, qui havia estat secretari, i es va presentar una nova junta formada per familiars de jugadors de l’entitat. Jo vaig decidir marxar perquè, en principi, hi tenia certes diferències. El president em va demanar que continués amb ells, però vaig considerar que el millor era apartar-me.

Actualment preocupa la infraestructura del camp. Creu que aviat hi haurà millores?
S’hauria de millorar tot molt. Vam jugar molts anys sobre terra abans d’aconseguir la gespa, però la qualitat de l’obra no va ser la que esperàvem. Realment, tot hauria de ser diferent. Queden moltes coses per fer.

Tot i no seguir al peu del canó, parla amb molt sentiment sobre l’APA.
Per descomptat! Jo he perdonat i oblidat certes coses. Actualment, no és el club que vam fundar, però sí el que vam crear.

Creu que van en direcció correcta?
Ara busquen créixer amb més qualitat, entre cometes. La nostra filosofia sempre ha estat clara: si puges, perfecte, i si no, tampoc passa res. El més important per a nosaltres sempre ha estat lluitar per la integració, perquè el jovent no estigui al carrer i faci esport, a més integrar-se amb les diferents cultures.

Vostè no vol que els nens juguin al carrer, però tots els clubs exigeixen una quota.
Malauradament l’esport no està prou protegit. Em sembla molt malament, però durant la meva etapa com a president, els nens també havien de pagar; no hi havia altra opció. Sempre buscàvem recursos per mantenir les quotes tan baixes com fos possible, i donàvem suport a tothom que ens demanava ajuda. Els nens no haurien de pagar per practicar esport, però és gairebé impossible evitar-ho.

El que sí que s’ha començat a catapultar és el futbol femení. Què li sembla?
És un fet meravellós. Durant la meva època ja vam tenir un equip femení amateur. No el vam poder mantenir perquè moltes d’elles no sentien el futbol com una part essencial de les seves vides.

En aquella època potser no sentien el futbol part seva a causa del masclisme.
Sí, segurament aquest va ser un dels motius. Nosaltres vam tenir una jugadora internacional amb la selecció espanyola, la Laura Gutiérrez. Era una futbolista destacada que va jugar amb nosaltres en un equip mixt fins a la categoria infantil. Com que era l’única noia de l’equip, tenia un vestuari exclusiu per a ella. Després va jugar al Barça i, més endavant, va fitxar pel Llevant.

Acaba d’anomenar dos grans clubs. Considera que els jugadors, ja des de petits, senten una gran pressió? Molts quan comencen volen arribar a ser jugadors professionals.
No, no ho crec. Els nens que juguen a futbol ho fan per gaudir, tot i que aquells que destaquen i criden l’atenció sovint senten molta pressió. Això és part d’aquest esport. Hi ha nens a qui no els importa gaire ser els millors, mentre que altres tenen sempre l’interès de millorar i progressar cap a altres clubs, com és natural.

I vostè, on jugaria?
Jo soc del Barça, a mort. Vaig jugar a futbol durant molts anys, però vaig patir una lesió i, poc després, vaig passar a tenir parella, cosa que va fer que el futbol quedés en un segon pla. Tot i això, sempre he estimat aquest esport.

Aquesta estima el porta a veure de forma ètica els salaris dels jugadors professionals? Alguns d’ells cobren milions d’euros.
No, en absolut. El futbol s’ha convertit en un negoci i ha perdut part de la seva essència. La gestió que s’aplica a nivell professional ha arribat també al futbol base. Ara ningú actua per pura passió; el que es busca són recompenses econòmiques. Abans, un monitor o entrenador ho feia per amor a l’esport, sense esperar cap compensació econòmica. Ara, això ha canviat.

Si li donen a escollir entre el futbol professional o el base?
És fàcil contestar això. Hi havia dissabtes en què preferia veure jugar els petits que assistir als partits del Barça. Els meus petits sempre seran els meus petits. El futbol base representa esperit, convivència i salut.

I entre aquests petits va ser testimoni d’algun “Lamine Yamal”?
Hi havia un noi equatorià que era impressionant. Nosaltres li vam cobrir la fitxa perquè no podia fer-ho econòmicament, però això no importava, ja que ell hi posava molta passió i ho feia de meravella. •

Són molts que parlen de vostè, però poca gent coneix la seva història. Com va començar la seva trajectòria?
Des de ben petit, vaig créixer envoltat en el món de la costura, ja que la meva mare i germana són modistes. Tot i que no soc nascut a Barcelona, vaig decidir traslladar-me a la ciutat comtal per formar-me. Els primers anys no van ser fàcils. Per poder pagar els meus estudis treballava de nit en una benzinera situada a Sant Adrià del Besòs.
En un primer moment, vaig optar per estudiar moda, tot i que amb el temps el meu camí va prendre una direcció diferent. Vaig treballar a empreses d’organització d’esdeveniments i dues sastreries dedicades al cinema. I ara aquí soc, amb la mateixa il·lusió i passió que el primer dia.

Quina peça li ha tret més hores de son?
Quina pregunta més difícil! Fins fa poc, el treball més complex que havia realitzat era el vestit de la Nathy Peluso, que pesa 7 quilos i està tot brodat a mà. Hi vaig dedicar moltíssimes setmanes, treballava 12 hores cada dia. De fet, la meva feina exigeix això: esforç i dedicació.

Treballar tantes hores va ser un fet puntual?
No, en absolut. Treballo cada dia 12 hores o fins i tot més. Avui, per exemple, m’he llevat a les 4 de la matinada i tinc tot això [assenyala un conjunt de roba a mig teixir] per entregar aquesta nit. Tampoc tinc caps de setmana ni festius, però m’organitzo d’una manera que em funciona: faig dos projectes i després me’n vaig a algun lloc per desconnectar.

Ha vestit a grans artistes, fet que l’ha posat en el punt de mira. Com gestiona les crítiques?
Hi ha un exemple molt clar: vaig dissenyar un vestit per la red carpet dels Grammy Llatins per a l’Índia Martínez, i va ser fantàstic. En creuar la passarel·la, ja començaven a arribar-me les fotos de revistes internacionals que parlaven meravellosament del vestit. Després van arribar els Goya, i aquesta mateixa clienta em va encarregar un disseny per la red carpet i una actuació. Tanmateix, el resultat va ser totalment contrari al que esperava. El meu disseny va ser considerat com un dels deu pitjors. Vaig intentar no llegir massa sobre el tema. La recompensa va ser decebedora, però sé que preocupar-me més no em portaria a res.

Per tot el que explica, la seva vida senbla molt estressant.
No em noto estressat, però sí accelerat. Quan comences, la situació és més difícil perquè tothom et demana atenció. En aquesta primera fase, tots es poden enfadar amb tu. Tot i això, has de continuar i no mirar enrere; serà en aquest moment quan t’entendran. Tenir parella és més difícil. Actualment, no en tinc, i agraeixo a totes les parelles que m’han deixat perquè gràcies a això he pogut tirar endavant.

Per què escull el carrer Poeta Cabanyes per instal·lar el taller?
Primer vaig estar a l’Eixample amb més estilistes, després al Raval per tenir més espai. Posteriorment, vaig buscar un entorn més natural i em vaig traslladar a Montjuïc. Més tard, arribava a una propietat a l’Hospitalet. I ara aquí, al Poble-sec, on porto des de 2006.

Ha treballat per espais emblemàtics del barri?
Sí, he treballat força en privat per a El Molino, principalment per a esdeveniments. També he col·laborat amb l’Estadi, per exemple, quan va venir la Beyoncé, a qui vaig ajudar amb dos looks. Com que la meva especialitat és la pedreria i el brodat a mà, acostumen a cridar-me quan necessiten alguna cosa específica.

Quin va ser el disseny que més il·lusió li va fer?
Tots els dissenys em fan il·lusió. Tracto igual una artista emergent d’un petit poble de Catalunya que a una famosa. Per a mi, un client és un client, i sempre dono el millor de mi mateix. Però recordo especialment una cantant d’òpera, Joyce DiDonato, que venia a gravar a Barcelona només tres dies. El client em va comentar que només teníem tres oportunitats: la primera per prendre mides, la segona per fer la prova de vestuari i la tercera per fer l’entrega final. Va suposar una gran responsabilitat, ja que he vestit estrelles internacionals i figures emblemàtiques, però mai un àngel. Ella té una veu celestial.

Per fets com aquests, tenir contactes sembla que és molt important.
Crec que l’art s’ha de treballar constantment. Així és com arriben les oportunitats. Quan em conviden a esdeveniments, no hi vaig; prefereixo quedar-me treballant al meu taller. Soc més de dedicar-me a la feina, perquè considero que el camí es construeix a mesura que es treballa.

Com veu el futur?
Em dedicaré a aquesta passió tota la vida. No entenc una altra manera d’existir. Em visualitzo en un taller a l’aire lliure a Cadaqués, on penjaria un parell de vestits. La gent em veurà com una persona gran que un dia va ser algú significatiu, i ara viu la vida d’una altra forma. La meva carrera és la meva vida, i estic convençut que una passió genuïna mai no s’acaba.