Connecta amb nosaltres

Entitats

Pep Cruz: “El que no pots fer és estar a casa esperant que et truquin”

Publicat

on

Entrevista a l’actor i director, Pep Cruz el dia de l’estrena de l’obra  Top Model al Teatre del Raval.

PepCruz

Pep Cruz al teatre del Raval/ Eva Macia

@Marta_Tello/ Pep Cruz és un actor de llarga trajectòria, molt conegut pels seus papers en sèries de televisió, com Ventdelplà, La memòria dels Cargols o Oh, Europa. Va actuar a Mar i cel, la primera vegada que es va fer, ara fa 30 anys, i recentment ha estat al Teatre Nacional amb l’obra Un mosquit petit. Ara el podem veure al teatre del Raval dirigint i protagonitzant la comèdia Top Model, de la Companyia Per-versions, que ja porta més de 300 actuacions i ha recorregut 100 pobles.

L’obra és un encàrrec que la companyia Per-versions vau fer a Sergi Pompermayer. No és la primera vegada que seguiu aquest sistema.

Nosaltres ho hem fet sempre. Portem  13 anys  i ens ha funcionat. Vam fer la primera obra que es deia ‘Per –versions’, com el nom de la companyia, després ‘Còmica Vida’ que la va escriure el Bozzo, i aquesta que l’ha escrit el Sergi Pompermayer. Sempre, sempre, busquem un tema que ens interessi i busquem un autor que creiem que en aquest tema s’hi pot lluir. En aquest cas jo tenia ganes de fer una broma sobre tot aquest tema que és l’obsessió per l’aspecte físic… com jo sempre he estat lleig, doncs em vaig dir “abans d’anar-te’n d’aquest món has de fer de Top Model com sigui”. I vaig fer un disbarat còmic, que és com es diu aquest gènere, on a part de plantejar tot aquest tema que és l’obsessió per ser cada dia més joves i més guapos, que també fos una ocasió perquè la gent rigués molt. Comencem, evidentment, per riure’ns de nosaltres mateixos.

L’obra és una bogeria i al final li doneu un gir…

Li fem un gir impensable, que la gent queda absolutament sorpresa. Res no és veritat, tot és mentida, ens enganyen sempre.

Com et vas veure la primera vegada com a top model?

Per sort no em veig. Em diverteixo molt, però els papers de lluïment són de fet pels altres actors: per l’Anna Azcona i en Jordi Coromina. El meu és el personatge central i va explicant a base de flash-backs tots els problemes que li va portar el ser tan guapo. I ells fan tots els altres personatges, de pares, d’amics, d’advocat, etc. I poden mostrar moltes facetes de la interpretació.

A nivell de direcció deu ser complexa.

Sí, és clar, és més complicat, però són molt bons! No m’ha costat gaire portar-los pel camí que jo creia que s’havia d’anar: estar sempre al límit de la comèdia, però el centre ha de ser creïble, tot i que les escenes, és clar, són disparades. Però s’han d’interpretar d’una manera que sigui creïble. I això és pel que hem lluitat.

Què en penses de les operacions estètiques?

Jo parteixo de la base que tothom és lliure de fer el que vulgui mentre no emprenyi. Si la gent se sent millor fent-ho, doncs escolta, dóna feina a molt agent això. Un ha de mirar d’estar a gust amb ell mateix. I si pot estar a gust amb ell mateix essent com Deu l’ha plantat al món, millor, i si necessita operar-se, doncs que s’operi.

Explica’ns com va sorgir la companya Per-versions i el interès pel teatre de petit format.

Això és fer de la necessitat virtut. El que no pots fer és estar a casa esperant que et truquin per telèfon. Nosaltres busquem espectacles de petit format, d’escenografia minimalista, però amb gràcia, i que ens permeti anar a qualsevol teatre de Catalunya i no només de Catalunya. Hem estrenat també a Madrid, al teatre Fernando-Fernán Gómez, un teatre públic. És un sistema de minimitzar els gastos, per poder facilitar la venda de l’espectacle, perquè és clar, nosaltres el que volem és treballar. I el nostre públic són molts i molts i molts ajuntaments. Amb aquesta obra ja hem fet 300 funcions. Les obres han de ser de format còmic també, perquè vas a Festes Majors… vas dies en que la gent vol sortir a divertir-se, i encaixa molt bé amb aquesta demanda que hi ha.

Vau començar a fer ‘Top Model’ fa sis anys i l’heu anat programant en moltes ocasions intercalant-la amb altres feines. A nivell personal ha de ser interessant tornar sobre la mateixa obra.

Sí home i tant. I cada cop que hi tornes veus algun aspecte que se’ns havia passat per alt. Curiós això. Això passa sempre que deixes un obra uns mesos. Descobreixes coses que penses “qué burro! com no ho havies fet així si és claríssim que s’havia de fer així?”. És al deixar-la reposar quan veus aspectes que no havies vist abans. Som molt tontos els actors, pensa que ho hem d’anar fent, deixar-ho de fer i tornar-ho a fer per acabar de descobrir-ho, i encara mai ho acabem de fer bé. És com un estofat, que si el deixes refredar i te’l menges l’endemà és més bo.

Fas molta televisió i teatre, però amb que gaudeixes més?

Ara sé que no quedaré bé, però jo on he treballat més relaxat i més bé és en la tele, perquè no tens la pressió de si t’equivoques o si no t’equivoques. Si t’equivoques no passa res, ho tornes a repetir. El que em proposa la televisió és una creativitat a l’instant. Has de resoldre els problemes d’interpretació en qüestió de minuts. I aquest desafiament a mi em dóna marxa.

Més que el directe?

Més que el directe. Aquí passo calor… en canvi a la tele és fantàstic. Et pots passar 8 ó 10 hores allà gravant. En canvi aquí en una hora i mitja ho tenim llest. Però aquí tens pressió. Jo avui estic nerviós, per exemple. No és pot evitar. A mida que vas agafant més responsabilitat et poses més nerviós.

Es maco continuar posant-se nerviós després de tant de temps…

Bueno, ja t’ho regalo… el dia de l’estrena que ve tota la gent a veure què fem és un dia que em poso nerviós. Per molts anys que passin. Les estrenes em fan pànic. No m’agraden gens. Mai estàs tan bé com en un altre funció. Els nervis sempre d’alguna manera o et fan precipitar o no escoltes prou els companys… estàs sota una pressió que no et deixa fer mai la millor representació d’aquella obra

Malgrat tantes representacions, no teniu mai el pilot automàtic posat quan actueu.

Ui no. L’actor que posa el pilot automàtic no és actor. Tu has d’estar allà com si fos cada vegada la primera vegada, escoltant els actors, el què diuen, com es mouen… m’entens? Com estem aquí. Perquè a la que poses el pilot automàtic no funciona res: els gags no funcionen, no hi ha feeling amb l’espectador… L’espectador té un nas especial per flairar això.

PepCruzDurantEntrevista

L’actor en un moment de l’entrevista / Eva Macia

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.