Connecta amb nosaltres

Entitats

Frederic Gaude: “Els esbarts duraran fins que hi hagi forces físiques i psíquiques”

Publicat

on

Frederic Gaude, fundador de l’Esbart Dansaire Renaixença

entrevista_esbart

Frederic Gaude, fundador de l’Esbart Dansaire Renaixença

 

@4tito4 / Fa més de dues dècades que l’Esbart Dansaire Renaixença va instal·lar-se al barri i des de l’any 1996 a Blasco de Garay de forma estable. Des d’aquest racó del barri s’intenta fomentar i difondre la cultura i tradició catalana que un dia va estar “perseguida”, recorda Frederic Gaude (Barcelona, 1960). Ell és el fundador d’aquesta entitat sorgida el 1988 i que intenta sobreviure en el món del segle XXI.

Quina és la situació actual de l’entitat?

Ara per ara tenim les seccions infantil, juvenil i el cos de dansa, que són els grans, i després hi ha els veterans. També tenim un grup musical, en el que es toca la gralla, la tarota, el timbal o instruments clàssics com el piano, la flauta travessera, la guitarra… la idea és que tot aquell que puja i vulgui, hi formi part.

Com és difondre el folklore català en un barri marcat per la immigració?

Aquí obrim les portes a tothom. Sigui d’on sigui. Però és cert que mai hem tingut gent de certes nacionalitats i religions, però perquè no són afins a l’activitat que desenvolupem.

I els tallers de difusió que organitzeu a les escoles?

Ho fem des de fa cinc o sis cursos com per exemple a l’escola Anna Ravell. Doncs, de fet, els professors ens ho demanen: “vindreu aquest any?”. Això vol dir que té bona acollida. Abans, fins i tot, havíem anat a poblacions del Vallès com a Barberà.

Com s’atrau al públic que desconeix el món del folklore i les danses tradicionals?

Fent actuacions al carrer. Però l’entorn no acompanya, perquè hem de batallar contra el futbol i d’altres. La gent s’ha tornat molt individualista. La canalla, cada vegada més, juga davant de l’ordinador. Anar a un lloc social, on trobaràs gent, requereix d’un compromís, perquè vol dir assajos i actuacions els caps de setmana. És clar! Si aquest compromís els nens no el veuen en els pares, tampoc l’adquiriran mai ells. És molt senzill, si vols fer una cosa ja ho combines de la manera que sigui per poder-ho fer. Sinó ho vols fer, aquest esforç ja no el fas.

Li augura continuïtat als esbarts?

Això durarà fins que hi hagi gent que tingui forces, físiques i psíquiques, per poder estar al capdavant. Quan no hi hagi aquestes persones, desapareixerà. De fet, ja ha passat. He fet un llistat dels esbarts dansaires que han existit, des de principis del segle XX, a Catalunya i són uns 430. Alguns encara existeixen.

Li troba alguna explicació?

Pensa que abans si el cap de setmana anaves, per exemple, a Molins de Rei, allà hi havia un esbart! I això és perquè abans s’intentava fomentar la cultura catalana per intentar no perdre ni la llengua ni la identitat. Estava perseguida.

Què ha passat amb l’acte que s’organitzava per Festa Major, que ara es fa cada dos anys.

Els mateixos dansaires l’organitzen, és a dir, els grans de l’Esbart. Això vol dir gent de entre 15 i 20 anys i tot i la seva joventut s’hi impliquen. Per aquest motiu és cada dos anys, per a que no es cremin. Quan es munta aquesta activitat s’han de suspendre els assajos, sense comptar els caps de setmana i més hores que implica. Si cada persona fent feina pel festival hagués tingut un sou mínim. Repeteixo, mínim, no s’hagués pogut pagar, perquè són moltes hores. Ja se sap així funcionem les entitats: de la voluntat i la implicació de la seva gent.

Al barri també hi ha altres entitats musicals o vinculades a la música. Com és aquesta relació, hi ha punts en comú per treballar plegats?

Això vol dir que jo hauria d’anar a trobar-me amb el responsable d’una d’aquestes entitats o al revés. Però si hi ha una entitat que les coordina a totes, seria lògic que ho fes. Ha de posar en contacte les associacions afins per fer coses comuns. De fet, aquesta hauria de ser la finalitat, però en aquest sentit, no fan la feina que haurien de fer i, per tant, estem totalment descoordinats.

Amb l’Esbart Dansaire han participat a festivals internacional. Com és el folklore a l’estranger?

Tots els grups folklòrics tenen un grup musical integrat. Aquí el que passa és que els esbarts són una cosa i després hi ha les cobles, que si les vols has de pagar 600, 700 o 1.000 euros. Aquesta és la trista realitat a Catalunya, hi ha algunes excepcions que es poden contar amb els dits d’una mà i encara me’n sobren. És la petita gran diferència que hi ha. Clar! SI els que paguen o haurien de fer-ho veuen que hi ha consistència, que tot rutlla i hi ha gent implicada… però, per desgràcia, no és així.

Qui són els que “paguen”?

Les administracions. Si funcionés com allà podria dir: “tenim un grup musical que acompanya l’esbart i ens fa falta un timbal, dues gralles i un acordió. Ens ho podeu subvencionar d’alguna manera?”. Però la cosa no va així. Tu arribes i dius: “vull fer una actuació. Necessito 1.000 euros per a una cobla”. Fa uns anys funcionava ara ja no.

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024