Frederic Gaude, fundador de l’Esbart Dansaire Renaixença
Frederic Gaude, fundador de l’Esbart Dansaire Renaixença
@4tito4 / Fa més de dues dècades que l’Esbart Dansaire Renaixença va instal·lar-se al barri i des de l’any 1996 a Blasco de Garay de forma estable. Des d’aquest racó del barri s’intenta fomentar i difondre la cultura i tradició catalana que un dia va estar “perseguida”, recorda Frederic Gaude (Barcelona, 1960). Ell és el fundador d’aquesta entitat sorgida el 1988 i que intenta sobreviure en el món del segle XXI.
Quina és la situació actual de l’entitat?
Ara per ara tenim les seccions infantil, juvenil i el cos de dansa, que són els grans, i després hi ha els veterans. També tenim un grup musical, en el que es toca la gralla, la tarota, el timbal o instruments clàssics com el piano, la flauta travessera, la guitarra… la idea és que tot aquell que puja i vulgui, hi formi part.
Com és difondre el folklore català en un barri marcat per la immigració?
Aquí obrim les portes a tothom. Sigui d’on sigui. Però és cert que mai hem tingut gent de certes nacionalitats i religions, però perquè no són afins a l’activitat que desenvolupem.
I els tallers de difusió que organitzeu a les escoles?
Ho fem des de fa cinc o sis cursos com per exemple a l’escola Anna Ravell. Doncs, de fet, els professors ens ho demanen: “vindreu aquest any?”. Això vol dir que té bona acollida. Abans, fins i tot, havíem anat a poblacions del Vallès com a Barberà.
Com s’atrau al públic que desconeix el món del folklore i les danses tradicionals?
Fent actuacions al carrer. Però l’entorn no acompanya, perquè hem de batallar contra el futbol i d’altres. La gent s’ha tornat molt individualista. La canalla, cada vegada més, juga davant de l’ordinador. Anar a un lloc social, on trobaràs gent, requereix d’un compromís, perquè vol dir assajos i actuacions els caps de setmana. És clar! Si aquest compromís els nens no el veuen en els pares, tampoc l’adquiriran mai ells. És molt senzill, si vols fer una cosa ja ho combines de la manera que sigui per poder-ho fer. Sinó ho vols fer, aquest esforç ja no el fas.
Li augura continuïtat als esbarts?
Això durarà fins que hi hagi gent que tingui forces, físiques i psíquiques, per poder estar al capdavant. Quan no hi hagi aquestes persones, desapareixerà. De fet, ja ha passat. He fet un llistat dels esbarts dansaires que han existit, des de principis del segle XX, a Catalunya i són uns 430. Alguns encara existeixen.
Li troba alguna explicació?
Pensa que abans si el cap de setmana anaves, per exemple, a Molins de Rei, allà hi havia un esbart! I això és perquè abans s’intentava fomentar la cultura catalana per intentar no perdre ni la llengua ni la identitat. Estava perseguida.
Què ha passat amb l’acte que s’organitzava per Festa Major, que ara es fa cada dos anys.
Els mateixos dansaires l’organitzen, és a dir, els grans de l’Esbart. Això vol dir gent de entre 15 i 20 anys i tot i la seva joventut s’hi impliquen. Per aquest motiu és cada dos anys, per a que no es cremin. Quan es munta aquesta activitat s’han de suspendre els assajos, sense comptar els caps de setmana i més hores que implica. Si cada persona fent feina pel festival hagués tingut un sou mínim. Repeteixo, mínim, no s’hagués pogut pagar, perquè són moltes hores. Ja se sap així funcionem les entitats: de la voluntat i la implicació de la seva gent.
Al barri també hi ha altres entitats musicals o vinculades a la música. Com és aquesta relació, hi ha punts en comú per treballar plegats?
Això vol dir que jo hauria d’anar a trobar-me amb el responsable d’una d’aquestes entitats o al revés. Però si hi ha una entitat que les coordina a totes, seria lògic que ho fes. Ha de posar en contacte les associacions afins per fer coses comuns. De fet, aquesta hauria de ser la finalitat, però en aquest sentit, no fan la feina que haurien de fer i, per tant, estem totalment descoordinats.
Amb l’Esbart Dansaire han participat a festivals internacional. Com és el folklore a l’estranger?
Tots els grups folklòrics tenen un grup musical integrat. Aquí el que passa és que els esbarts són una cosa i després hi ha les cobles, que si les vols has de pagar 600, 700 o 1.000 euros. Aquesta és la trista realitat a Catalunya, hi ha algunes excepcions que es poden contar amb els dits d’una mà i encara me’n sobren. És la petita gran diferència que hi ha. Clar! SI els que paguen o haurien de fer-ho veuen que hi ha consistència, que tot rutlla i hi ha gent implicada… però, per desgràcia, no és així.
Qui són els que “paguen”?
Les administracions. Si funcionés com allà podria dir: “tenim un grup musical que acompanya l’esbart i ens fa falta un timbal, dues gralles i un acordió. Ens ho podeu subvencionar d’alguna manera?”. Però la cosa no va així. Tu arribes i dius: “vull fer una actuació. Necessito 1.000 euros per a una cobla”. Fa uns anys funcionava ara ja no.