Entitats
Dan Esteban: “El més bonic dels castells és que tothom hi té un lloc”
Anna Pruna / En Dan Esteban (Barcelona, 1973) és informàtic, viu al Poble-sec i té la sang del blau cel dels Castellers del barri, una colla que compta amb més de 100 censats i que assaja tres cops per setmana al carrer Blesa. En Dan, al capdavant de la colla des del gener, creu que els castells són una excel·lent eina d’integració i que tothom hi pot trobar el seu forat. Els Bandarres acaben de celebrar la majoria d’edat amb una diada de Festa Major on han demostrat que, a més de la gresca, també els defineix la qualitat.
Com neix la teva afició pel món casteller?
Recordo una calçotada a Valls amb els meus pares, quan era petit. Van muntar un petit castell i vaig fer d’enxaneta allà mateix. Jo, com molts nens castellers, sempre m’estava enfilant als llocs i de seguida em va agradar això dels castells. No obstant, no va ser fins els 34 anys que vaig començar a formar part d’una colla perquè era molt tímid.
Dan Esteban, l’actual cap de colla del Castellers del Poble-sec / Maria Hepburn
I com et decideixes a formar part dels Bandarres?
Va ser per un amic que feia poc que ho era, jo vivia al Poble-sec des i sempre havia volgut ser casteller, un dia em va portar a un assaig i de seguida em van animar a quedar-me. El més bonic dels castells és que tothom hi té un lloc. Tothom té una posició i l’entitat també necessita moltes més coses a part de fer pinya, com les tasques d’organització. És una eina d’integració molt bona sobretot per als tímids.
Com arribes a ser cap de colla?
Em vaig presentar perquè tenia la sensació que ningú no ho volia ser i perquè vaig tenir l’instint que ho podia provar. També perquè tinc la sort de comptar amb un gran equip de tècnica amb qui consensuar les decisions. En realitat tots treballem a una, fem una pinya i aconseguim els objectius.
Quines responsabilitats té el cap de colla?
El cap de colla decideix tècnicament els objectius de la colla i la manera d’assolir-los. Decideix, de manera directa o indirecta, qui està a cada posició juntament amb els equips de pinyes, troncs i canalla i els caps de pinya.
Explica’ns una mica d’història d’aquesta colla, per què us dieu Bandarres?
Sempre hem tingut pocs recursos, la samarreta la portem de color blau cel perquè volíem anar de verd però sortia més barata la blau cel. Els fundadors eren gent a qui els agradaven els castells però no havien format part de cap colla. La història del malnom bandarres ve de que ens agrada fer festa i que la gent se senti a gust. Tenim fama de canalles però això no s’ha de confondre amb que tinguem poca qualitat a l’hora de fer castells. Recordo que al 2015 vam ser l’única colla que va descarregar a la primera la clàssica de 8!
Hi ha rivalitat entre les colles?
Es podria dir que és una rivalitat sana perquè al final estàs competint amb tu mateix. Intentem fer el millor castell i alhora les altres colles ens ajuden i nosaltres a elles, fent pinya perquè sabem el que costa i perquè és intrínsec en el món casteller ajudar-nos els uns als altres.
Què se sent fent castells?
Pots passar dels moments de nervis més bèsties (jo m’he passat anys amb insomni la nit abans de la diada) a moments de felicitat absoluta. És molt intens perquè estem lluitant dia a dia amb molts factors i quan tot s’ajunta per poder assolir el que volem, aquell moment és d’eufòria, molt emocionant.
Tothom pot ser casteller?
Sí, tothom qui vulgui pot formar part dels Castellers del Poble-sec. Penso que al barri encara som molt desconeguts i, de fet, molta gent ve de fora. També molts creuen que els castells només són pels catalans però en realitat és una eina d’integració, a la colla tenim gent de tot arreu i tothom és benvingut!
Esteu contents amb la darrera diada, la de Festa Major?
Va anar molt be perquè ens havíem proposat tecnificar la canalla i fer una formació de gent que ha entrat nova per poder construir castells de gamma alta de 7 i de 8 ben aviat. A la diada vam fer tres castells de set i mig, la qual cosa posa la colla en un bon nivell per seguir creixent.
Creus que els castells s’haurien de convertir en esport?
Quan tu vols fer castells més grans, la gent ha de tenir una preparació física millor. Hi ha colles grans que, al mateix temps que preparen la tècnica, també fan preparació física. És una activitat tradicional que antigament la feia gent del camp després d’un bon esmorzar de forquilla, i això és el que a molta gent li agrada mantenir. Jo no crec que els castells siguin un esport perquè m’agrada mantenir l’aspecte tradicional però sí que busquem que la gent que vulgui estar més preparada físicament dins de la colla pugui fer-ho.
Penses que s’hauria d’exportar la tradició fora de Catalunya?
A mi m’encanta que es faci perquè no exportem només una tècnica, exportem valors d’igualtat, de treball en equip i altres valors intrínsecs al nostre país. Exportar cultura i tradició sempre és bo.
Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars
Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.
Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula
Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.
L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.
Anna Pruna / S’ha finançat amb una campanya de crowfunding
L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.
Un dels espectacles de la companyia
‘El Hilo de Ariadna’
Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.
Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’
No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).
Més que pel·lícules
El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.
L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.
Properes projeccions:
Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE
Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués
Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE
Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE
Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE
-
Hemerotecafa 3 mesosZONA SEC 244
-
Culturafa 2 mesosEl Molino reobrirà les seves portes aquest octubre com a espai musical i gastronòmic
-
Hemerotecafa 3 mesosParal·lel OH! 144
-
Entrevistesfa 3 mesosAlèxia Pascual: “Soc més que la noia que cantava a ‘Eufòria’”
-
Hemerotecafa 2 mesosZONA SEC 245
-
Culturafa 2 mesosEl Mercat de les Flors presenta una temporada basada en els ‘vincles’
-
Societatfa 3 mesosL’Ajuntament encara no ha presentat la demanda judicial per netejar el solar de Piquer
-
Culturafa 3 mesosL’escena teatral aixeca el teló amb tots els ulls posats en el Victòria