En primer lloc, explica’ns una mica la teva trajectòria i el teu vincle amb l’Institut Consell de Cent.
Fa 12 anys que treballo a l’institut, que abans de l’any 1996 era una escola de primària. Primer vaig estar cinc anys de coordinador pedagògic i, quan el director es va jubilar, vaig agafar la direcció. També dono classes de geografia a segon de batxillerat.

Quins són els valors d’aquest centre?
Com a qualsevol centre, basem l’educació en pilars com la solidaritat, el respecte i la tolerància. Però en el nostre cas intentem fer incidència sobretot en què la gent sigui participativa i ens preocupa molt l’exclusió social. Nosaltres som un centre de màxima complexitat i per això és prioritari treballar la diversitat, la convivència i l’entorn. Ens importa tant el que fan els alumnes dins el centre com fora d’ell.

Sou un centre d’agrupament sord. Què significa això?
És una continuïtat del que fa l’Escola Tres Pins, també del barri, a la primària. Som un centre en què conviuen alumnes sords i alumnes oïdors en modalitat bilingüe, és a dir, llengua de signes en català i llengua oral. Tots fan el mateix temari, estan a classe junts i al pati també, però a les classes en què hi ha alumnat sord, hi ha una psicopedagoga de suport que s’encarrega d’adaptar la informació del professor.

I els alumnes oïdors aprenen el llenguatge de signes? Com és la relació entre ells i l’alumnat sord?
A segon de l’ESO fem una optativa perquè ens agrada que tot el centre tingui uns mínims coneixements en llengua de signes. Les optatives són les úniques matèries que varien pels alumnes sords i oïdors. I, pel que fa a les relacions, varia molt segons la promoció; és lògic que els alumnes sords es facin més entre ells, però aquí fins i tot han sorgit relacions de parella entre sord i oïdora.

Durant el confinament, tot l’alumnat ha pogut accedir a la virtualitat per continuar les classes?
Els que més han patit i s’han quedat una mica desplaçats han estat els de l’aula d’acollida, que són els alumnes que arriben a l’institut des de l’estranger. Ells ho han passat pitjor perquè tenen moltes limitacions i problemes de comunicació, per això van ser dels que van tornar al juny a les aules, juntament amb tot el batxillerat.

Parlem de la nova normalitat. Com ha estat la tornada a les aules després de la pandèmia?
Tot l’equip directiu hem passat l’estiu pensant com ho podríem organitzar tot i donant forma al pla d’obertura que ens havien d’aprovar. Fem horari intensiu en lloc de matí i tarda i tenim tres portes d’entrada en lloc d’una. Nosaltres prioritzem que tot l’alumnat vingui presencialment, però a batxillerat tenim grups de 35 alumnes, pel que a les matèries comunes els hem de dividir en dos grups, però de professor només en tenim un, que passa 30 minuts a un grup i 30 minuts amb l’altre o fa el que anomenem classes mirall.

Ja teniu un primer grup confinat. Explica’ns com ha funcionat el protocol.
Es va confirmar un positiu d’un dels grups de segon de batxillerat i, al cap de dos dies perquè el dia següent era festiu, es van fer PCR a tot el grup, i va sortir un altre positiu. Per tant, aquest grup estarà 14 dies fent les classes de manera virtual des de casa. A més, els germans dels alumnes confinats que assisteixen al centre, també s’han de confinar. És tot un efecte dominó, però val a dir que la comunicació i l’actuació amb el CAP Les Hortes de moment funciona molt bé i de forma molt ràpida.

El professorat sent que està especialment exposat al virus? S’han fet PCR a tothom?
El protocol està molt enfocat a la primària, però a batxillerat els professors estan normalment una hora al dia amb cada grup d’alumnes i mai no estan més de de 4 hores amb el mateix grup, per això no se’ls han fet PCR. Això provoca cert neguit entre el professorat, que no entenen per què no se’ns fan les proves a tots. Els alumnes es comporten molt bé, però treballem amb molts alumnes i són adolescents. No es pot controlar tot.

No deu ser fàcil que els adolescents siguin capaços de mantenir regles com la de no tenir contacte físic entre ells…
Estem gratament sorpresos, però el més complicat és l’hora d’esbarjo perquè s’han de baixar la mascareta per menjar l’entrepà i són els moments més perillosos, ja que hi ha més contacte. La sort és que ara tenim més espai de pati perquè hem pogut incorporar els Jardins de Walter Benjamin com a pati del centre.

Era una demanda històrica!
Ja fa 10 anys que volíem incorporar-los com a pati perquè tenim una porta que hi va a parar directament. Els jardins són un espai infrautilitzat pel barri, un espai molt degradat on durant tot l’estiu hi viuen persones sense sostre amb tendes de campanya. Ara, per fi, podem tenir un ús compartit entre el barri i el centre i no només l’utilitzem com a pati sinó també com a espai de classe de visual i plàstica, de geografia, d’educació física… perquè està molt ben condicionat.

Per últim, heu percebut un augment de l’absentisme a les aules d’ençà de la pandèmia?
No hem tingut problemes en aquest sentit, tot i que sabem que sí que n’hi ha hagut als cursos de primària, perquè als pares els costa més portar els fills petits a l’escola. En el nostre cas, hem tingut absentisme només si els alumnes s’han trobat malament, per precaució, però no per por ni per negacionisme.

Per a qui encara no sàpiga què és el gimnàs social Sant Pau, ens en fas cinc cèntims?
És un gimnàs que té 80 anys i que el 2012 va ser recuperat per part dels treballadors i treballadores, en un moment en què el projecte passava una situació molt delicada i va estar a punt de tancar. En aquell moment ens convertim en cooperativa sense ànim de lucre i entenem que tenim l’obligació de tornar el que ens han donat els barris del Poble-sec, Sant Antoni i Raval. En aquests barris ens trobem amb un seguit de necessitats que cal cobrir. De mica en mica el gimnàs es va convertint en un projecte social perquè ens trobem en una situació complicada per al barri i hem de prendre decisions per posar el nostre gra de sorra. Actualment, previ a la Covid-19, hi ha 57 entitats que ens deriven persones com a usuàries del Sant Pau i tenim 1.432 socis, dels quals 928 no paguen res.

Com es pot sostenir això?
El nostre projecte té problemes econòmics greus. La despesa en consums s’ha doblat i el nombre de persones que han necessitat fer esport ens ha superat. Això, amb un model que no ha tingut ajut per part de l’Ajuntament, ha estat difícil. Es dona la paradoxa, a més, que d’aquestes persones que no paguen, 353 són derivades per part de l’Ajuntament. Aquesta és la peça que no ha encaixat.

També heu tingut problemes amb la propietat de l’edifici. En quin punt es troba això ara?
L’edifici és privat, és d’una família de vuit cosins. A nosaltres ens vencia el contracte el 30 de juny d’aquest any i ja havien intentat desallotjar-nos, però ho hem pogut evitar fins ara. Ara se’ns ha acabat el contracte i estem negociant la compra de l’edifici. L’Ajuntament té, des del 25 de maig de 2018, l’obligació de comprar-lo, perquè es va aprovar en plenari sense cap vot en contra, però veiem que no es realitza aquesta compra i nosaltres hem buscat alternatives privades i hem presentat tres opcions a l’Ajuntament. El problema és que la propietat vol cobrar més del que val l’immoble, per tant, per a nosaltres el més lògic seria que l’Ajuntament comprés l’edifici, però li oferim altres opcions público-privades per poder salvar l’edifici. En els pròxims mesos hi hauria d’haver una solució.

Previ a la Covid-19, quin era el perfil de les persones usuàries del centre?
Tenim socis que ho són des de fa 25 anys, de tots tres barris. Tenim una representativitat del que hi ha als barris, gent que se’n pot anar de vacances als Estats Units i gent que ho passa malament per arribar a final de mes. Els clients que econòmicament no tenen problemes conviuen amb els que no tenen possibilitats de pagar la quota, però la màgia del Sant Pau és que ningú sap qui paga i qui no, les normes són les mateixes per a tothom i això fa que sigui un projecte molt enriquidor, a més que, des dels anys 40, tots els nens dels Escolapis i l’escola Griselda han après a nedar aquí. El que també li dona molta força al gimnàs és que, abans de la Covid-19, oferíem cada dia 50 dutxes a persones que viuen al carrer mentre obríem als matins. És un projecte molt arrelat als barris i al teixit associatiu.

Com us ha transformat l’emergència sanitària?
Nosaltres vam tancar tres dies abans que fos obligatori perquè ja vam veure que no podíem mantenir la seguretat dels nostres socis. En un primer moment no vam tenir capacitat de fer res, però al cap d’un mes, els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona ens van proposar de treballar plegats com a centre social. Va ser una decisió molt encertada i estem molt contents d’aquesta col·laboració. Ara venen cada dia 150 persones a dutxar-se, canviar-se amb roba neta que els oferim i, en sortir, agafen un àpat.

Qualsevol persona pot utilitzar aquests serveis?
Qui tingui necessitat de menjar, roba o dutxa pot venir.

I el veïnat del barri, pot contribuir-hi d’alguna manera?
Els veïns han respost a totes les crides i ens han ajudat molt. Ara mateix necessitem roba i, si hi ha donacions de menjar, que sigui menjar que no s’espatlli i que ho pugui cuinar algú que viu al carrer. Pel que fa a mans, ara mateix estem bé, però potser necessitarem voluntariat si la situació segueix així.

No hi ha previsió de tornar a recuperar el servei de gimnàs?
Ara mateix vivim amb molta incertesa, però ens hem compromès amb l’Ajuntament a estar fins el 15 d’octubre i, a partir d’aleshores, tornar a obrir com a gimnàs, però no sabem realment què passarà.

Com veus la situació del Raval arran de la crisi sanitària? Ha empitjorat molt?
Quan vam obrir el centre com a espai social durant la crisi sanitària, vam veure que venia un perfil nou; usuaris que venien amb vergonya, amb molta inseguretat. Era gent que havia estat treballant a l’economia submergida, que no tenia accés a ajudes i que, amb l’estat d’emergència, s’havien quedat sense recursos. També ens hem trobat un perfil de gent que compartia pis, no ha pogut pagar i s’han quedat al carrer, no són famílies perquè els desnonaments s’han aturat fins setembre, però sí que hi ha hagut gent que ha perdut la casa. Cal tenir en compte que l’emergència sanitària no ha passat i ara ve una emergència social, que arriba amb retard. Fins ara els jutjats no han actuat, però ara començarà una onada de desnonaments.

Estaria bé acabar amb una mica d’optimisme…
Tota la situació és emocionalment molt desgastant, però a mi em fa ser optimista veure com s’organitzen els veïns i els barris. S’han fet xarxes autogestionades per repartir menjar, ordinadors per als infants que ho necessitaven, roba… On no arriba la resposta de les institucions, han arribat els veïns. Això és esperançador.

Des de quan existeix el Sindicat de Barri i quina és la vostra tasca al Poble-sec?
El Sindicat de Barri del Poble-sec existeix des de fa uns cinc anys en el marc de l’ateneu La Base. Neix de la necessitat de la defensa del dret a l’habitatge. Al Poble-sec hi ha una guerra oberta en matèria d’habitatge pel tema de l’especulació, la gentrificació i els pisos turístics. El preu del lloguer ha pujat moltíssim i el mercat especula amb un bé bàsic per a tothom; aquest és el punt de partida i la raó de la nostra existència. El que fem és oferir assessorament col·lectiu i suport emocional a persones que s’enfronten a un desnonament, un judici o a una situació de vulnerabilitat davant de la propietat. Si estàs sol davant d’aquesta mena de situacions, ets molt més vulnerable.

De quina manera us organitzeu al sindicat? Quantes persones en formeu part ara mateix?
Som unes 30 o 40 persones fixes, però en algunes assemblees hem arribat a ser 70. Som un moviment molt horitzontal i amb perfils molt diversos; gent jove que no es pot emancipar, mares solteres sense papers, persones amb pocs recursos, amb poca xarxa, etc. Fem assemblees setmanals, on ens trobem totes, i després treballem en comissions. Tenim també estructures populars, com el grup de dones, el comitè revolucionari d’aliments o un grup d’esport.

Durant el confinament heu engegat algunes campanyes, com la Vaga de Lloguers. En què consisteix aquesta proposta?
Amb la crisi de la Covid-19 moltes persones van perdre la feina o les seves empreses van entrar en ERTO, això suposa una nova crisi social que no volem pagar-la els mateixos de sempre i, per tant, si nosaltres no cobrem, no paguem. És una evidència, perquè quan la gent no cobra no pot pagar l’habitatge. El que es volia era donar un paraigua de suport a aquelles persones que no poden pagar el lloguer i s’han d’enfrontar sols als monstres dels bancs, els inversors, els grans propietaris, etc.

Quines són les conseqüències legals d’això per a les persones que han secundat aquesta vaga?
A efectes legals, quan tu no pagues, pots enfrontar-te a una demanda per impagament de lloguer, una demanda que pot acabar en ordre de desallotjament. Però la campanya no diu “no pagueu” d’entrada, hem fet sobretot una assessoria col·lectiva per articular una lluita organitzada. Hem intervingut entre propietat i llogaters per arribar a acords i s’ha demostrat que, quan nosaltres entrem en joc, sempre hi ha una resposta. Per això té sentit i és necessària la força col·lectiva.

Quin model de lloguer seria l’òptim des del vostre punt de vista?
Nosaltres estem a favor de què tothom tingui un lloc on viure i no som polítics per buscar el millor model. En una societat capitalista, els mínims posats per l’Estat són els lloguers socials; aquest model diu que has de pagar un 30% dels teus ingressos, que han de ser molt, molt mínims perquè si no, no te l’ofereixen. Quan intervenim, nosaltres intentem negociar un pagament entre el 10 i el 30% dels ingressos de la família, però què passa quan aquella família directament no té ingressos? Què passa quan no poden treballar perquè no tenen papers? Nosaltres no parlem de lloguer social, parlem de lloguer assequible.

Hem seguit de prop la trajectòria del Bloc Llavors del carrer Lleida. Al març va haver-hi un desallotjament dels ocupants. Quina és la situació actual?
L’any passat, el Parlament va aprovar un decret llei que obligava als grans propietaris (posseïdors de 15 bens immobles) a fer contractes de lloguer social a tots els okupes que portessin més de sis mesos en els seus immobles ocupats, si aquests immobles havien estat buits durant dos anys. Ens vam intentar acollir a aquesta llei perquè el Bloc Llavors complia tots els requisits i l’ocupaven famílies vulnerables, però el que va passar és que la llei no tenia aplicació penal, només suposava una sanció administrativa cap a la propietat, a qui els sobren recursos per pagar una multa. Per això es va poder fer efectiu el desallotjament, que va ser molt violent i en data oberta, una pràctica que, pel que marca la LEC, no és legal. Actualment hi ha tres pisos ocupats que segueixen resistint perquè estan en un procés judicial diferent.

Què passa ara amb els pisos turístics amb la caiguda del turisme arran de la Covid-19?
Alguns propietaris estan fent contractes temporals fins que la situació reverteixi. Altres pisos turístics han estat ocupats. Un dels casos és el del carrer Hortes, 4, on hi havia un bloc de pisos sencer buit, que preocupa molt els veïns perquè l’han ocupat persones d’un perfil violent i agressiu.

Okupació també significa, a vegades, narcopisos i problemàtiques com la del cas que esmentes.
No és cap secret que, quan hi ha cases buides, també ho aprofiten les màfies d’okupació i dona lloc a moltes activitats delictives, com el narcotràfic o la prostitució, a més d’agressions i violència masclista. Nosaltres som molt conscients que la delinqüència és fruit de la desigualtat i que cal mirar més enllà, perquè que ens agredim i ens culpabilitzem entre els pobres només és una victòria dels rics. Aquesta situació ens preocupa perquè està generant discursos molt racistes en els que no volem entrar i la resposta de les institucions està sent nul·la.

En vista de casos com el d’Hortes, 4, hi ha veïns preocupats perquè puguin trobar-se casa seva ocupada, per exemple, en tornar de vacances.
Hi ha una campanya de la por per part dels mitjans de comunicació massius, que contribueixen a  preservar els interessos de lobbies. Si algú marxa temporalment i troba el seu habitatge violat, no és okupació. La okupació és  un delicte d’usurpació recollit al codi penal i al codi civil. Que tu marxis i t’entrin a casa és una violació del domicili (allanamiento de morada), un delicte molt greu penat de forma molt severa. Aquests casos són totalment excepcionals i anecdòtics, però és el que ocupa espai a la premsa, quan realment l’okupació és un moviment molt més ampli i és una forma de donar resposta habitacional a moltíssima gent que no pot pagar el lloguer o la hipoteca del lloc on viu.