Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Lluís Permanyer: ‘‘Els primers pantalons llargs que em vaig posar van ser per anar al Molino’’

Publicat

on

En Lluís Permanyer (Barcelona, 1939) és una autèntica enciclopèdia amb informació sobre tots els racons de la ciutat. Té una memòria prodigiosa i és capaç de recordar fets i anècdotes de fa més de 50 anys. Aquest periodista, cronista a La Vanguardia des de l’any 1987, és crític amb el govern municipal, amb la policia i amb tots els organismes que regulen d’una manera o altra la ciutat. L’avalen els més de cent llibres que ha publicat i resulta impossible esbrinar quants exemplars té al seu pis de l’Eixample. Parlem amb ell sobre el Paral·lel i sobre la Barcelona que va ser i viatgem de la seva mà, amb certa nostàlgia, per una ciutat que poc o res té a veure amb el que és ara.

Té 78 anys i està jubilat, però no para de treballar!

Cada dia vaig a La Vanguardia, on tinc una secció fixa els dijous; també estic a ràdio Barcelona, a Rac1, faig documentals i escric llibres. Els columnistes que es queden a casa acaben parlant d’ells i anar a la redacció és més divertit.

Va estudiar Dret però va tirar per un altre camí.

Vaig estudiar sense cap vocació. Odiava aquesta ciutat, corrupta i sota la dictadura, i vaig intentar fer-me diplomàtic per poder marxar, però al final no ho vaig fer i al no fer res relacionat amb el dret vaig decidir dedicar-me a allò que m’agradava, la lectura. Vaig treballar a cinc editorials on he fet de tot, menys d’amo i venedor. En una de les editorials va ser on tímidament vaig començar a escriure.

I va entrar a La Vanguardia.

L’any 1966 vaig entrar a la secció Internacional i vaig estar-hi 22 anys. Hi estava perquè podia viatjar, comprar llibres prohibits, relacionar-me amb les democràcies… I quan, amb la democràcia, vaig detectar que els ciutadans recuperaven l’interès per la seva ciutat –que concretament aquí va ser amb l’ajuntament socialista– vaig creure que seria més útil al diari parlant de Barcelona que del Vietnam. Vaig estar tres anys preparant un banc de dades, bolcant informació de 600 llibres. Quan el vaig tenir vaig pensar que ja podria començar a opinar, i em van dir que sí.

Va acabar convertint-se en cronista, tot i que va rebutjar el títol per part de l’Ajuntament.

Van intentar fer-me cronista oficial però no vaig voler perquè un company del diari em va dir “quin sou cobraràs de l’ajuntament?”. Mal assumpte! Si un periodista, que hauria de saber que és un càrrec és purament honorífic, no ho sap… La gent del carrer què pensarà? I si tens un sou de l’Ajuntament, les teves opinions valen? Per això també he rebutjat la Medalla d’Or de la Ciutat, he rebutjar ser Ramblista d’Honor, etc. Jo sóc militant d’un partit únic i unipersonal que és el de la ciutat de Barcelona, reparteixo llenya i elogis a qui toqui.

Què és el que més estima d’aquesta ciutat?

El que més m’agrada és la diversitat i que mai no te l’acabes. Jo vaig sempre a peu a tot arreu i cada dia descobreixo un detall, alguna cosa nova. M’agrada la vida mediterrània, l’efervescència al carrer i observar la gent. I banyar-me a la platja de la Mar Bella, que hi ha una aigua i una sorra netíssimes, més que les de Sitges. Penso que no sabem la ciutat que tenim, perquè com l’hem tingut sempre, no li donem valor.

Parlem ara del Paral·lel. Quina va ser l’època de més esplendor d’aquesta avinguda?

Sobretot durant la primera Guerra Mundial i fins la Guerra Civil.  El primer teatre del Paral·lel, el Circo Español es va instal·lar al 1892 i només van caldre uns anys per veure que allò funcionava. Després, amb la Guerra Mundial i la neutralitat d’Espanya, es podien fer uns negocis formidables. El diner fàcil crema a les mans i el lloc ideal per gastar-lo, en l’època del xampany francès i de la cocaïna legal, era allà. Per aquella època el Paral·lel era un lloc de lleure tant per a la classe obrera com per a la burgesia i els espectacles de revista eren d’un luxe gairebé parisenc.

Com era la vida nocturna del Paral·lel?

Després dels espectacles, que acabaven tard, seguia la festa fins que la gent tenia corda, no hi havia controls horaris com ara. En alguns llocs hi havia joc, en altres ball… Les nit tenien molta vida. Penso que no sabem la ciutat que tenim, perquè com l’hem tingut sempre, no li donem valor.

Té alguna anècdota relacionada amb aquesta avinguda?

Els primers pantalons llargs que em vaig posar van ser per anar al Molino. Tenia 15 anys i anava amb els amics d’estiueig, que em treien cinc anys. Hi he anat moltes vegades. Una d’elles amb el pintor Vila Casas, que hi anava cada dia. A l’acabar l’espectacle vam anar al camerino de la Mari Mistral, la gran Vedette que triomfava, i ens va rebre amb la seva mare, que l’ajudava a vestir-se. Quan la vam felicitar pel show, la mare va dir “vosotros habéis visto el especátulo pero no el cuerpo que tiene”. Aleshores la noia es va treure la bata i anava despullada. A sobre, ens va dir “¿Queréis que me peine el Fidel Castro?”… Imagina’t la situació!

Què creu que passarà amb el Molino?

La companyia s’ha dissolt perquè la situació econòmica és complicada però mentre no es vengui segueixen fent alguns actes. No troben inversor i l’Ajuntament tampoc mou fitxa. Què passarà no ho sé perquè amb aquest Ajuntament pot passar qualsevol cosa. És una catàstrofe, no els interessa gens tot això…

Com veu la situació de la ciutat, la gentrificació, l’expulsió dels veïns…?

Malament, els qui dirigeixen l’Ajuntament no saben gestionar l’èxit. No cal inventar res a la ciutat, només cal fer que funcioni. Però com no en saben i no els interessa, la ciutat no funciona.

Què proposa?

Sempre dic que si jo fos alcalde tindria cura dels detalls, que és el que han de fer els regidors i alcaldes. A la ciutat, ja pots fer tots els discursos que vulguis, que si als carrers la neteja no funciona, l’enllumenat no funciona, hi ha narcopisos… no serveix de res.

Entrevistes

“Mai m’hagués imaginat que aquí hi hauria tanta gent que m’estimaria”

Els 3.800 kilòmetres que separen Conakri, la capital de Guinea, de Barcelona no van ser un impediment perquè l’Ibrahima, un jove de 16 anys amb les idees molt clares, decidís aventurar-se a perseguir el seu somni: venir a Barcelona a trobar una sort millor i poder ajudar la seva mare. Només fa 9 mesos que va arribar però ja parla català, és fan de Txarango i llueix amb orgull la camisa blau cel dels Castellers del Poble-sec. Per fer aquesta entrevista ens trobem a Can Bandarra, on arriba acompanyat de la seva educadora, la seva professora de castellà i la tècnica del Pla d’Acollida de la Coordinadora d’Entitats; persones que, en aquest temps, s’han convertit en la seva família.

Publicat

on

Vas arribar fa només 8 mesos. Com era la vida al teu país? 
Abans d’arribar aquí jo vivia feliç amb la meva mare, però la nostra vida allà era difícil. Vaig deixar l’escola i em vaig posar a buscar diners des dels 10 anys, al principi treballava netejant cotxes i cases, sortia de casa al matí i tornava a la nit, sempre treballant per ajudar la meva mare. Vaig fer de fuster, vaig treballar a un locutori i també ajudava a una persona que feia temes audiovisuals (gravacions, muntatge de vídeo…) a Guinea no hi ha un lloc on estudiar audiovisuals però jo vaig aprendre’n.

Per què vas decidir venir a Barcelona?
La vida allà no és fàcil i sabia que si volia ajudar la meva mare havia de sortir del país. Tota la gent de Guinea sabem què és Barcelona, però no la ciutat, sinó el club de futbol. La meva idea era venir a provar sort amb el futbol, però és el que vol tothom i jo el que necessito és treballar, fer qualsevol feina excepte coses dolentes, perquè no és això el que m’han ensenyat a casa.

Ens vols explicar com va ser el trajecte fins a arribar aquí?
No m’agrada parlar d’això perquè en aquell trajecte vaig viure coses que em fa mal recordar. Si hi penso, no puc dormir. Vaig venir en pastera, érem 60 persones dins d’una pastera i conec gent que no va arribar, que va morir pel camí. És per això que no vull parlar d’aquest tema.

On vius aquí? En un centre tutelat? 
Quan un menor sense referents familiars arriba a Catalunya està tutelat per la DGAIA. Jo visc al centre Kiriku, que està gestionat per Eduvic. Al centre on visc tots els nois són d’Àfrica, però de països diferents, hi vivim 115 persones i comparteixo habitació amb 3 persones més. Cada grup de 12 a 16 persones tenim una educadora.

Eres conscient que t’esperaven aquestes circumstàncies a Barcelona?
No, jo vaig venir aquí sense saber res. I encara no sé res. Quan vaig arribar, vaig estar amb la Creu Roja uns dies, fins que ens van venir a buscar del centre Kiriku. De moment estic vivint però no sé on trobaré la meva sort.

Com és el teu dia a dia? 
Visc al centre i cada dia estudio llengües: al matí fem classes de català i, a la tarda, de castellà. Al Poble-sec –dins el Pla d’Acollida Poble-sec per a Tothom de la Coordinadora– també hi faig català i castellà. Ara he començat el nivell 3 de català, perquè m’he saltat dos nivells. N’estic molt orgullós!

El parles molt bé. 
Quan vaig arribar aquí i vaig conèixer els castellers, vaig escoltar molta gent parlant en català i vaig pensar que jo volia parlar com elles i ells. M’encanta com sona el català, també escolto molta música en català, m’agrada molt Txarango. Tinc bones professores i estudio molt, molt. Vull aprendre, vull fer les coses molt ràpid i estudio molt per aconseguir el meu objectiu.

Quin és aquest objectiu?
Guanyar diners per ajudar la meva mare, que viu a Guinea i està malalta. Al centre on visc, cada cap de setmana em donen 10 euros i jo els estalvio per enviar-li a ella.

Ens deies que vas escoltar català als castellers. Com els vas descobrir?
Amb els companys del Pla d’Acollida vam encarregar-nos del sopar de final de temporada de la colla, i quan els vaig veure assajant vaig decidir que volia provar-ho, em va agradar veure tanta gent jugant, rient… Des d’aleshores vinc sempre: els dimarts a l’assaig, els dijous a fer millora, el divendres i quan hi ha diada. Ja he fet el bateig a la colla i tinc camisa. L’endemà del bateig, vaig arribar a la classe de normalització lingüística cridant: “Soc casteller!!!” I tothom va al·lucinar.

N’estàs orgullós! Per què t’agrada tant formar part de la colla?
Mira, quan jo estava al trajecte per arribar fins aquí, mai m’hagués imaginat que aquí hi hauria tanta gent que m’estimaria, pensava que no hi havia persones bones. El que més m’agrada és la gent i sentir-me tan estimat. Aquí tinc gent molt important per a mi i estic molt feliç.

Creus que tothom posa facilitats per a la integració dels joves nouvinguts com tu? 
Algunes persones sí, i n’estic molt agraït. A cada lloc hi ha gent bona i gent dolenta. Aquí també hi ha persones que pensen que tots els migrants som dolents, i no és veritat. Només pots saber com és una persona si la coneixes.

A més d’estudiar idiomes i d’estar als castellers, també fas altres activitats?
Ara vaig a una escola d’audiovisuals a Sants, també faig tallers al centre de geografia, d’història… Al casal de Sant Just, que és on visc, també hi faig ioga, fotografia i teatre, però el teatre l’he hagut de deixar perquè no tenia temps de tot. Ah! I els dimecres faig batukada a Sant Just.

Quantes coses! Ja saps a què et vols dedicar en el futur?
El que més m’agradaria és ser director de cinema.

Ara estàs a punt de fer 17 anys. Saps com canviarà la teva situació quan en facis 18?
Això no ho sé. Hi ha pisos per a nois majors d’edat però estan saturats i és complicat. Jo soc conscient que al centre Kiriku hi estaré només un temps… Sé que molts joves del centre han marxat a França o a buscar sort a un altre lloc. Econòmicament no estic preparat pel que hagi de venir, però mentalment sí que ho estic. De moment el meu objectiu és estudiar molt, parlar la llengua i poder-me comunicar.

Continua llegint

Entrevistes

Juani de Lucia: “El Bagdad es la cuna del porno en España”

Pizpireta, sin pelos en la lengua y con las ideas muy claras: Juani de Lucía es una mujer de armas tomar. Nació en Cádiz y hace más de 40 años que es la cara visible de la Sala Bagdad (Nou de la Rambla, 103), un templo del porno que abre cada día del año –excepto los festivos navideños– y da trabajo a más de 30 artistas. Hablamos con ella sobre la historia y los secretos de la sala y, cómo no, hablamos de sexo. Juani no quiere confesarnos su edad “¡Eso no se pregunta a las mujeres!” pero podemos aseguraros que su vitalidad, su fuerza y sus ganas de trabajar están intactas.

Publicat

on

Háblanos de los orígenes del Bagdad y de cómo empezó tu andanza aquí…
Antes de entrar nosotros, este local pertenecía a la mítica vedette La Bella Dorita y era un tablao flamenco que se llamaba la Bodega del Toro. Cuando ella ya era mayor, quiso traspasar el local y lo cogió mi marido. Lo inauguramos el 20 de diciembre de 1975, justo un mes después de la muerte de Franco. Yo en ese momento estaba estudiando, era muy jovencita, pero conocí a mi marido, me enamoré y me embarqué con él en esta aventura. Empecé en la parte administrativa porque yo había estudiado peritaje mercantil, pero no tenía ni idea del mundo de la noche ni de la farándula.

¿Cómo decidís convertirlo en un local de sexo?
Mi marido, que es un gran empresario, ya había tenido otras salas de fiestas con espectáculos eróticos. Cuando abrimos, empezamos haciendo striptease. En aquel tiempo, prácticamente en la dictadura, las artistas no se podían quitar el sujetador, se tenían que quedar con las pezoneras y era impensable que se quitaran el tanga.

¿Qué es la Sala Bagdad? Hay quien cree que es un prostíbulo o una sala de striptease.
La gente tiene un gran cacao en la cabeza… El Bagdad es un local pionero de espectáculos porno. No trabajamos con prostitutas, trabajamos con actrices porno que se dedican a hacer espectáculos en vivo.

También ofrecéis shows privados?
Si viene una pareja o una despedida de soltero y quieren un espectáculo privado, también lo hacemos. Vienen parejas que quieren que otra pareja les haga un show porno solo para ellos; señoras que, por sorpresa, le regalan a su marido un espectáculo de striptease… Y también hacemos fiestas privadas para grupos y empresas.

¿Los espectáculos están adulterados o se trata de sexo en vivo, sin trampa ni cartón?

Lo que tiene el Bagdad es que ofrecemos sexo explícito sin trampa alguna, a veces con eyaculación incluida. La sala es pequeña y el público está muy encima, tocando al artista.

¿Son espectáculos participativos?
Por supuesto. Es un espectáculo interactivo y el público participa activamente, sexualmente. Se practica sexo en el escenario con el público que viene.

¿Cuál sería, en general, el perfil del público de la sala?
Son personas de nivel adquisitivo medio alto. Viene mucho turista (un 75% del público), de Estados Unidos, de México, ingleses, noruegos, rusos y asiáticos. Vienen personas de varias edades, desde grupos de chicos y chicas jóvenes hasta parejas más mayores.

¿Dirías que el sexo está todavía estigmatizado?
Hay mucha hipocresía y doble moral, pero después de 40 años aquí cada día me sorprendo del público que viene: personas mayores que permiten que su pareja haga un trío en el escenario delante de todo el mundo; hombres con su corbata y su americana que acaban teniendo sexo con nuestra artista trans… Aquí la gente se transforma.

Por el Bagdad han pasado famosos como Nacho Vidal o Rocco Siffredi. ¿Qué otros nombres destacarías?
Actualmente tenemos a grandes nombres del porno como Dinio, su hermano Rafa, Marco Banderas, Susy Gala, Sophie Evans, Alba de Silva… Nacho Vidal empezó aquí. Todas las estrellas del porno pasan por aquí, el Bagdad es la cuna del porno en España, es una escuela, como La Masia pero del porno.

¿Cómo seleccionáis a los artistas?
A mí me viene la gente y me pide trabajo, me mandan sus fotos y su experiencia y yo hago la selección. No hacemos castings al uso, yo tengo mucha intuición para saber si alguien tiene valía, aunque no tenga experiencia. Eso me pasó con Nacho Vidal: en el momento en que lo vi, supe que iba a llegar lejos.

¿Os afectó la crisis?
Sí que la notamos, pero uno de mis lemas para mantenerme aquí es que, aunque estemos en crisis, el espectáculo no decae, seguimos manteniendo la calidad. Lo que sí que nos afectó en 2017 fue el procés, porque tenemos mucho público que viene de fuera y bajó mucho la cantidad de gente en los meses de octubre y noviembre, que por lo general son muy buenos porque hay congresos y ferias, lo que nos reporta mucho público.

Durante todos estos años has vivido en primera persona la transformación del Paralelo. ¿Añoras tiempos mejores?
Recuerdo cuando empezamos aquí, en el Paralelo, que era el momento de apogeo de los music halls, del Molino, del Arnau… La gente salía al teatro con sus pieles, con sus joyas… Era muy bonito. Ahora todo ha cambiado y me da pena ver cómo están el Molino y el Arnau, pero hay que tirar para adelante y hay que evolucionar.

También llegó internet y el consumo de sexo ahora es más accesible que nunca. ¿Os habéis adaptado a ello?
Nosotros fuimos los pioneros en hacer shows a través de webcams interactivas, cuando no existía la banda ancha ni la fibra óptica. Montamos unos estudios de video-chat y las chicas trabajaban desde allí. Emitíamos junto con Private, que estaban muy introducidos en el mercado americano. Las chicas estaban en los estudios y se conectaban durante 24 horas al día. Este servicio todavía lo ofrecemos, pero ahora las chicas trabajan desde casa.

¿Qué relación tenéis con el entorno? ¿Habéis tenido problemas por ser un local de sexo?
En más de cuarenta años nunca hemos tenido un problema. Nunca ha tenido que intervenir la policía y ni siquiera hemos tenido que llamar a una ambulancia. Tenemos control de acceso y no generamos ningún tipo de escándalo. Las personas que pasan por la calle, que van con sus copas de más, pueden ser más o menos conflictivas, pero con nuestros clientes no ha habido nunca ni un problema, son personas que pagan su entrada de 90 euros y no vienen a crear problemas.

¿Qué ocurrirá con la sala cuando tu marido y tú os jubiléis?
Ya tenemos quien se hará cargo de la sala… ¡Larga vida al Bagdad!

Continua llegint

Entrevistes

‘‘Ser mujer y ser migrante significa doble opresión’’

Son jóvenes, colombianas, creadoras y feministas. Carolina Torres (Bogotá, 1981) y Violeta Ospina (Bogotá, 1986) son dos vecinas del Poble-sec implicadas en varios proyectos artísticos enfocados desde la perspectiva de género: Carolina es actriz y directora, creadora del exitoso espectáculo No es país para negras. Violeta es co-fundadora de las radios comunitarias Radioactius y Radio Cavaret. Ambas entienden el feminismo desde una perspectiva antirracista y nos hablan de conceptos como electroguarritrap, feminismo interseccional o políticas de la escucha. No se asusten.

Publicat

on

En primer lugar, contadnos a qué os dedicáis. 
V: Yo estudié artes vivas y soy una artista indisciplinada o, mejor dicho, transdisciplinar. Trabajo para varios proyectos, como Jiser (una asociación que promueve la creación artística y el uso del arte como herramienta de transformación social en los países del Mediterráneo), Radio Cavaret o Radio Web Macba. También he estado implicada en el Arnau Itinerant y fui una de las iniciadoras de Radioactius. Para alimentarme doy clases de informática a personas mayores.
C: Soy actriz, directora y performer. Trabajo con distintos espectáculos y para ganarme la vida hago laboratorios de creación y doy clases de zumba.

¿Qué es para vosotras el feminismo?
C: Yo lo entiendo como la lucha por unas minorías que no están bien equilibradas dentro del sistema: las mujeres, las personas trans, las lesbianas, las mujeres racializadas… Es algo complejo y a veces siento que el feminismo se malinterpreta entre las propias mujeres. Para que exista el feminismo, el primer paso es que entre nosotras seamos gremio, que no luchemos entre nosotras, que nos apoyemos. Y eso es algo por lo que todavía hay que trabajar.
V: Para mí el feminismo es una forma de entender políticamente lo que hago como artista. Siempre lo he mamado porque mi madre era directora de la Escuela de Género en Bogotá y las discusiones sobre los derechos de la mujer siempre han estado muy presentes en casa. Cuando llegué aquí, se me abrió un abanico de posibilidades y descubrí otro tipo de pensamientos feministas que existen pero que no son tan visibles, como el feminismo antirracista.

¿Qué significa este concepto?

V y C: Significa entender qué es ser una mujer migrada y qué hay detrás de ese proceso de migración, que va más allá de ser mujer y tiene que ver con una cuestión institucional de racialización de los cuerpos. El feminismo es necesario en tanto que el estado hace parte de ese sistema patriarcal y racista: ser mujer y ser migrante significa doble opresión.

¿Por eso se ha empezado a hablar de feminismo interseccional?

V: Hemos de ser conscientes de que no todo el mundo entiende el feminismo de la misma forma. Por ejemplo, en otras comunidades –como las magrebíes o las negras– no pueden entender nuestro lenguaje de género académico y el feminismo blanco. El feminismo interseccional promueve la igualdad más allá de los derechos de las mujeres blancas, de clase media y con una educación superior.

El auge de la extrema derecha es un mazazo contra los valores feministas.
 
V: ¡Está ocurriendo en todo el mundo! En Brasil, en Estados Unidos… Cada vez las mujeres son más pobres, los negros son más pobres, el sur es más pobre. Por eso la huelga es tan importante. El auge de la extrema derecha es preocupante porque la derecha apuesta por el negacionismo, por no reconocer cuestiones del pasado ni del presente, y por su incapacidad crítica. Y el feminismo precisamente es un espacio crítico, si no hay feminismo, no hay crítica social.

¿Creéis que hace falta más pedagogía sobre el feminismo?

C: Es importante la pedagogía y, sobre todo, el debate. Hay mucha gente, también mujeres, que no saben qué es el feminismo porque hay muchas fake news y mucho mensaje mal entendido. Es fundamental escuchar qué piensa cada una sobre qué es el feminismo y no tener miedo a discutir, porque también puede ser enriquecedor.
V: Creo que es muy importante hacer pedagogía. En mi caso he empezado a hacer talleres de radio con personas mayores, en los que hablamos de todo tipo de temas relacionados con el género. El feminismo ha de servir para crear pensamiento crítico.

Carolina, uno de tus proyectos es el espectáculo No es país para negras. ¿De qué trata?
C: Es una obra afro española que coescribí junto con la actriz que la protagoniza, Silvia Albert. Es un viaje por la vida de Sílvia, una negra nacida en un país de blancos, una mujer a la que nadie identifica como española por el color de su piel. Entonces ella decide empezar a reconocerse y buscar sus referentes. Estoy muy contenta con este espectáculo porque ha sido un éxito que desde hace tres años no ha parado de rodar y en mayo estaremos en la Sala Fénix.

Y tú, Violeta, háblanos de tu Radio Cavaret.

V: Esta radio se basa en las políticas de la escucha y nos interesa más escuchar que explicar, somos amplificadores de lo que ocurre, pensamos que los oídos tienen que abrirse y hablamos de género, de sexualidad, de descolonización y de temas varios.

Carolina, también estás implicada en un proyecto de reggaetón feminista. ¿En qué consiste?

C: Tengo un personaje que se llama Miss Ex y es la reina del eletroguarritrap, un nuevo género musical. Este personaje sale de una obra de teatro, Maria Youtube or not To Be, y aparece como una mujer transgresora y subversiva que lleva máscara. Las canciones son una burla a las clásicas letras del reggaetón y están escritas desde el punto de vista de la mujer. Tengo temas como La Almeja o Quítame la seca.

Para terminar, contadnos cuáles son vuestros referentes del feminismo antirracista. 

C y V: El espacio T.i.c T.a.c (taller de intervenciones críticas transfeministas antirracistas combativas) la Revista Pícara, María Galindo (feminista boliviana) y Perry Medea.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.