Connecta amb nosaltres

Cultura

El teatre de barri, tocat de mort?

Dau al Sec, Teatre del Raval, Sala Fènix i Oracles. Són quatre sales petites i de proximitat al voltant del Paral·lel. Quina situació els espera després de la pandèmia?

Publicat

on

La crisi de la covid-19 ha afectat molts sectors, especialment al cultural. En aquest número de PARAL·LEL OH! hem volgut conèixer la realitat de quatre petits teatres del Poble-sec i el Raval, per saber quines conseqüències creuen que tindrà la crisi en les seves sales i com veuen el futur.

La incertesa de la Fènix

La Sala Fènix, al carrer de la Riereta, 31, passava per un dolç moment just abans que esclatés tot. “Estàvem omplint i fent una de les millors temporades dels darrers anys”, diu Felipe Cabezas, el seu director. Ara, però, es troben en un moment d’incertesa absoluta, sense poder obrir fins a nou avís i vivint d’estalvis i petites ajudes a autònoms que es concedeixen en l’àmbit comunitari i estatal. Cabezas té clar que no es poden permetre obrir per acollir un terç o la meitat del públic: “És inviable econòmicament i desnaturalitza l’essència de la professió”. Des d’aquesta sala esperen poder reobrir al setembre en condicions de normalitat i creuen que, “si les ajudes destinades a cultura arriben a temps i són democràtiques, generoses i equitatives, el sector podrà aguantar”.

Oracles. Teatre a casa

Després del tancament de La Vilella, la Sala Oracles (al carrer Tapioles, 12) es convertia en una de les sales de proximitat més veteranes, tot i comptar només amb 3 anys de vida. Aquest espai artístic també començava a aixecar el cap després d’una dura crisi viscuda el 2019: “Feia mesos que consolidàvem una programació de qualitat amb nits temàtiques per diversificar el públic”, diu Orland Verdú, director de l’espai. Verdú ha optat per oferir continguts online en viu durant la quarantena: “Hem trencat el confinament a través de la pantalla i ara emetem online per a tot el planeta. Estem investigant una forma híbrida que combina teatre i vídeo en temps real”. Si la normativa ho permet, Oracles tornarà a obrir aviat amb la meitat de la seva capacitat i serà l’espai oficial on un grup d’artistes presentarà la seva recerca/documental La situació de l’art i els artistes barcelonins en temps de coronavirus. Verdú es mostra optimista malgrat tot: “Tenim la intuïció que els espais petits i mitjans podrien arribar a ser d’una importància vital, perquè si la crisi de la covid-19 es cronifica, voldrà dir que els espais multitudinaris ho tindran més magre per la massificació. El nostre repte és fer conviure un futur digital amb un present que impliqui una comunicació viva”, resumeix.

Teatre del Raval. Crua realitat 

En el cas del Teatre del Raval (Sant Antoni Abat, 12), un clàssic del barri amb 12 anys d’història i programació estable, expliquen que han passat crisis importants, però anaven aguantant i lluitant per consolidar el teatre i no haver de tancar portes. L’esgotament, sobretot econòmic, els hi ve de lluny: “Ara ens trobem en una situació dramàtica” diu Empar López, directora de la sala. “Com és possible que hàgim lluitat tants anys perquè ara tot això se’n vagi en orris? Tenim 200 localitats, i amb les mesures d’ara només podríem tenir 30 persones, amb un personal que hem de mantenir igualment. Per a nosaltres és un desastre i hem decidit que, quan obrim, ho farem amb tot l’aforament i amb unes condicions de seguretat”, argumenta. Respecte al futur del sector, López no es mostra optimista: “S’han promès unes ajudes i no sabem ni com ni quan arribaran, ni quins teatres les cobraran, tot i que se suposa que és per a tothom. Crec que hi haurà molts cadàvers pel camí perquè no n’hi haurà per a tots. També crec que la crisi serà tant brutal que el teatre serà una cosa que no tothom es podrà permetre. Això farà que moltes persones que viuen del teatre, no només artistes, passaran per moments molt durs”. Finalment, respecte al teatre en versió digital, la directora també té la seva opinió: “Em sembla totalment fora de lloc. Això no té res a veure amb el teatre, fer teatre a través d’una pantalla va en contra de l’essència, l’emoció i la tendresa que és el teatre”, conclou.

Dau al Sec. Fent barri

La més novella de les sales del Poble-sec és Dau al Sec (Salvà, 86). Oberta fa un any i escaig, la crisi els va enxampar en un moment d’expansió: “Començàvem a omplir la sala a cada nova exhibició programada. Teníem moltes demandes per cedir i llogar l’espai, molta activitat cultural i propostes en col·laboració amb les escoles del barri”, explica Mercè Managuerra, directora de la sala. Dau al Sec ha hagut de suspendre tota la programació, així com els bolos que tenien contractats: “Hem perdut diners i, sobretot, hem hagut d’aturar-nos en un moment àlgid”, lamenten. A més, al tractar-se d’una sala relativament nova, encara no comptaven amb el recolzament de cap administració i no s’han pogut acollir a cap ajuda. De moment, però, intenten mantenir l’activitat dins de les possibilitats: “Estem preparant tallers gratuïts per als nens i nenes del Poble-sec que no tinguin possibilitats d’anar a casals o colònies el mes de juliol. També tirarem endavant el Premi Dau per a joves creadors teatrals emergents. Tot el que puguem fer mentre els teatres romanguin tancats”, conclouen.

Cultura

L’escena musical es revifa a El Molino i Paral·lel 62

Publicat

on

El Poble-sec és, sens dubte, un epicentre de l’activitat musical de Barcelona amb El Molino i la sala Paral·lel 62 (antiga BARTS) com a protagonistes. El primer, reobert no fa ni una setmana (amb una oferta que combina música, gastronomia i còctels), presenta una oferta d’artistes internacionals que abasten des del jazz fins al flamenc, amb alguns dels noms més destacats de l’escena actual.

Entre l’extensa programació de la mítica sala, destaca el concert del 8 de novembre, en el qual el saxofonista de Nova Orleans Donald Harrison buscarà transformar l’espai en un club de jazz de la seva terra natal. En paral·lel, la llegenda del jazz Eliane Elias actuarà els dies 9 i 10 de novembre.

El 17 de novembre arribarà el trompetista Keyon Harrold, reconegut per la seva fusió de jazz, soul i afrobeat, mentre que els germans Hernández, de ‘Maestro Espada’, portaran el folklore de la seva terra el 21 de novembre.

La cantautora Mayte Martín farà un homenatge al passat i un agraïment al flamenc el 23 de novembre, i el 24 de novembre la saxofonista Lakecia Benjamin revisitarà el seu àlbum ‘Phoenix’. El 5 de desembre serà el torn del Lluc Casares Sextet, amb un repertori jazzístic influenciat pels grans mestres que el van inspirar.

A banda d’aquests concerts, ‘El Molino’ comptarà amb espectacles de stand-up, o monòlegs en viu, per tal d’oferir propostes per a tota classe de públic i convertir-se en la referència del gènere.

Paral·lel 62

Pel que fa a la sala Paral·lel 62, aquesta tornarà a programar per onzena vegada El Petit Príncep (a partir del 5 de desembre). A més, el Festival de Jazz de Barcelona portarà Shabaka aquest 30 d’octubre, i la multiinstrumentista MARO visitarà l’espai el 10 de novembre, en un concert que serà l’última oportunitat de veure-la amb els guitarristes Pau Figueres i Darío Barroso. •

Continua llegint

Cultura

MiróMatisse: més enllà de les imatges

La Fundació Joan Miró presenta, fins al febrer de 2025, aquesta exposició amb la col·laboració del Musée Matisse de Niça

Publicat

on

Per

L’exposició MiróMatisse: més enllà de les imatges arriba per desafiar clixés i posar de manifest les profundes connexions entre dos grans artistes, Henri Matisse i Joan Miró. Encara que pertanyen a generacions diferents –Matisse va néixer el 1869 i Miró el 1893– i estan associats amb moviments artístics diversos com el fauvisme i el surrealisme, respectivament, la mostra revela les relacions constructives entre les seves obres i concepcions de l’art.
Aquesta exposició, a la Fundació Miró, no només es basa en la biografia dels artistes, sinó que explora com van influir-se mútuament a través de les seves crítiques a la tradició de les imatges a Occident. Més enllà d’allò superficial, l’exposició busca analitzar moments decisius en què les influències van ser especialment productives, com el pensament del fauvisme en Miró a finals de la dècada del 1910 i l’estímul que les obres de Miró van aportar a Matisse a mitjan anys trenta. Finalment, MiróMatisse: més enllà de les imatges compararà les pràctiques compartides dels dos artistes, incloent llibres il·lustrats i grans composicions monumentals, culminant en una confrontació final entre les seves obres més significatives, que posen de manifest el seu llegat artístic. L’exposició és una oportunitat per redescobrir i reevaluar el treball d’aquests dos mestres de l’art modern.

Continua llegint

Cultura

Un psicòleg enamorat

L’escriptor i psicòleg Ismael Clavero ens ha enviat un conte on ens parla del poder de les dedicatòries als llibres…

Publicat

on

Per

Algun diumenge, passejant per les parades del mercat de llibres de segona mà, a Sant Antoni, m’he topat amb la meva obra: Viure en parella. Una guia imprescindible. D’entrada m’empipa que el lector s’hagi desfet per quatre cèntims d’un títol que tant em va costar d’escriure. Però després, com a bon psicòleg especialista en el món de la parella, no puc estar-me de tafanejar si hi ha anotacions als marges o alguna dedicatòria d’amor a la primera plana. Poc em podia imaginar trobar-me la meva de pròpia:
Per a tu, Pep,
a qui més estimo.   
Per sempre junts.
Emili
És l’exemplar que havia regalat a qui, fins fa quatre dies, era el meu company de vida.
–Quan li han portat aquest llibre?– he inquirit al venedor, un paio ventrut amb els botons de sota la camisa descordats.
–Fa una estona. Me l’ha dut un noi escanyolit i una mica malgirbat.
El Pep, no hi ha dubte.
Quan l’home s’ha tombat per atendre altres clients, he amagat la meva obra sota l’americana i m’he esvanit silenciós, com un gat afamat. Instintivament, m’he dirigit cap on ha estat casa meva, a prop d’El Molino, on he viscut cinc anys amb el Pep. L’he caçat al portal en plena mudança, ajudat per un nano de rínxols rossos deu anys més jove que jo. Traïdor!
Quan han pujat a buscar més paquets, m’he apropat al portal i he entaforat el llibre dins el camal d’uns texans que sobresortien d’una de les capses. Abans, hi he afegit una renovada dedicatòria a sota de l’antiga: Cabró!
Passada una estona, mentre dinava a casa els pares, se m’ha dibuixat un somriure venjatiu al rostre, imaginant la cara del Pep quan es retrobi amb la meva obra una altra vegada.
Al següent diumenge el maleït llibre tornava a estar a la mateixa parada de Sant Antoni. Aquest cop, el llibreter revingut no m’ha tret l’ull de sobre i he hagut d’afluixar quinze euros per endur-me’l. Seguidament, m’he assegut en un banc, absent. Un transeünt m’ha preguntat si em trobava bé. No he respost.
Dilluns al matí, abans d’obrir el meu consultori, he anat a l’oficina de correus per reenviar el llibre a l’única adreça que em queda del Pep: l’institut on fa de mestre.
Diumenge, no m’he pogut estar de tornar a Sant Antoni i tan bon punt el llibreter m’ha vist venir de lluny, m’ha cridat agitant el llibre amb el braç.
–Senyor Emili, aquí!– Els ulls li brillaven.
Com és que sap qui soc? Haurà guipat la fotografia de la contraportada?
Al ja cèlebre full de dedicatòries n’hi consta una nova del Pep: hola, seràs capaç de deixar-me en pau?
En exhibir tres bitllets de cinc, el paradista m’ha fet que no amb l’índex:
–Són cent vint-i-cinc. Els llibres amb història augmenten el seu valor…
–Em pren per ximple?
Ara mateix, i havent fet auto-teràpia, estic centrat en la redacció del meu segon llibre: Decàleg per tancar una relació de parella satisfactòriament. Però una obsessió malaltissa comença a pertorbar-me les nits d’insomni: enviar el nou manuscrit quan l’hagi enllestit a ja sabeu qui.
ISMAEL CLAVERO (www.enequilibri.net)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024