@pruna_ana / L’escriptor Xavier Theros va néixer el 1963 a Sants i viu al Poble-sec des de fa 14 anys. Coneix la ciutat i els seus secrets com es coneix a un bon amic i escriu sobre les històries més recòndites que han tingut lloc en ella. Publica els seus textos a diversos mitjans i acaba de treure la seva primera novel•la, La Fada Negra, que l’ha convertit en el guanyador del premi Josep Pla. En Xavier porta l’antena connectada allà on va, rebent de tot arreu històries per alimentar els seus textos i es proposa reivindicar moments de la història amb els quals creu que la memòria de la ciutat no ha estat prou justa…
A la teva entrada de la Vikipèdia hi diu: “Escriptor, dramaturg, poeta i actor”. Com et defineixes?
La meitat de les coses no són veritat! (Riu) Jo sóc antropòleg de formació acadèmica, sóc poeta perquè m’he passat molts anys escrivint i fent recitals de poesia, i sóc escriptor.
Ets del Poble-sec. Com vius els canvis que està havent-hi al barri?
El Poble-sec ha passat de ser un barri a ser el centre i els veïns ho portem malament perquè la sensació és que ens estan fent fora del barri. Però és un procés que no es dona només aquí, sinó a tota la ciutat. No podem aturar un fenomen com el del turisme i això anirà a més, podem mirar l’exemple de París, que ens porta 50 anys d’avantatge en això, on el centre és una zona per turistes i la gent viu a les corones perifèriques de la ciutat. Hem creat centres monumentals i els hem dotat de tanta llegenda i tanta literatura que arriba un punt en què només són aptes pels turistes perquè tu no els pots pagar. Al centre els lloguers són totalment prohibitius quan fa 30 anys el barri Xino era el més tirat que hi havia.
‘La fada negra’ ha guanyat el Josep Pla. Què hi trobem al llibre? És una novel•la històrica?
És una novel•la negra però ambientada en la Barcelona de 1843 dins d’un episodi històric molt poc conegut que és la revolta de la Jamancia i el posterior bombardeig de tres mesos que va anorrear gairebé un terç de la ciutat. És una història de crims on un capità de vaixell que ha estat expulsat de la Marina ve a Barcelona i és escollit perquè sigui el cap de la policia en una de les casernes de Barcelona. Ell no ha fet mai de policia i es troba davant d’algú que està matant nens a la ciutat. Ha de fer la investigació en mig d’una ciutat bombardejada i famolenca.
Per què has triat aquest context històric?
En primer lloc perquè introdueix un ambient de dramatisme, claustrofòbic, del que devia ser aquella ciutat encara amb les muralles, on l’espai de què disposava la gent era pràcticament el mateix que al segle XIV però en canvi la població s’havia triplicat. I en segon lloc perquè tant la Jamancia com el bombardeig són pràcticament desconeguts pel barceloní. Se suposa que un bombardeig que dura tres hauria d’haver quedat més viu a la memòria de la gent… Curiosament no ha estat així i la gent recorda més un bombardeig que hi ha haver uns mesos abans, el d’Espartero, però la realitat és que aquest últim era una anècdota: Va durar una nit i pràcticament no va produir víctimes mortals.
Ha estat una sorpresa guanyar el premi?
Sí! M’ha sorprès moltíssim perquè era la meva primera novel•la. Bé, la primera que acabava perquè n’he començat tres, però les altres dues no les he acabat perquè no tenia prou ofici i el tema no m’interessava tant com per arribar fins al final. Aquesta última ha estat una novel•la molt accidentada, vaig perdre els primers capítols perquè els vaig esborrar accidentalment, l’he canviat moltíssimes vegades… Li he dedicat moltes hores i molt d’esforç però és la novel•la que m’ha servit per saber com s’escriu una novel•la: A base de pífies!
També ets poeta. Formes part d’ Accidents Polipoètics, poesia a dues veus juntament amb Rafael Metlikovez. Com sorgeix aquest projecte?
A principis dels 90 veníem d’un moviment de poesia underground, alternativa, amb persones molt crítiques amb l’ambient poètic que hi havia a l’època. Crèiem que la manera d’arribar al públic no era a través de premis, revistes i concursos literaris. Vam començar a fer recitals als bar, ateneus… On podíem! I ens vam crear el nostre propi circuït i el nostre propi públic, que no estava acostumat a llegir poesia però que li agradava sentir-la en directe.
Xavier Theros al Bar Borrell, un dels més antics del barri / Anna Pruna
Quins són els teus referents literaris?
El meu referent literari és Dickens però el principal referent per a aquesta novel•la és Joan Amades perquè va recollir moltíssimes tradicions i llegendes de la Barcelona clàssica per tradició oral.
En què t’inspires per escriure els teus textos? D’on treus tanta informació?
No hi ha una manera de fer-ho però quan et dediques a parlar de la ciutat arriba un punt en què tens l’antena posada tot el dia: Al forn, al carrer… Per tot arreu vaig acumulant informació i sempre porto a sobre una llibreta per anar prenent notes. I moltes vegades són coses que trobo mentre buscava una altra cosa, això em passa sobretot als arxius.
Quins projectes de futur tens?
Ja estic escrivint la segona novel•la. És el mateix personatge protagonista de la primera però cinc anys després. Serà una sèrie en què el personatge sempre és el mateix però no és una continuació de la primera història, és una història independent.