Anna Pruna / L’amor cap al teatre d’en Roc Esquius (Súria, 1982) li ve de família, el seu oncle va engegar el teatre local de Súria i la seva germana també és actriu. No obstant, aquest actor, director i dramaturg va dedicar-se durant 10 anys a l’enginyeria informàtica abans de llançar-se de cap al món de la interpretació. Quan ho va fer, va iniciar la companyia DARA: una aposta de teatre professional que tracta temes d’actualitat. Fa uns anys va tenir un cop de sort i va entrar a l’elenc de La Riera com a Cosme, el cap de sala de la fonda. Sempre en actiu i buscant noves fórmules, a l’agost estrena Claqué o no al Tantarantana.
Havies estudiat enginyeria i t’hi dedicaves. Què et va empènyer als escenaris?
Per a mi el teatre era un joc. Tota la vida he fet teatre amateur però va ser fent d’enginyer, que és una feina purament mental, quan la meva germana em va suggerir fer un curs de teatre per treballar més la part física. Quan vaig acabar la formació d’actor encara treballava d’enginyer. Al principi muntàvem obres amb companys i anava fent fins que vaig entrar a La Riera i això ja em va permetre plantejar-me seriosament dedicar-me a ser actor.
Roc Esquius, membre de la companyia DARA/ Cedida
Com neix la companyia DARA?
Quan jo treballava d’actor ocasional sempre havíem parlat amb la Mireia Pàmies de fer alguna cosa junts. Volíem fer alguna cosa original però no sabíem el què. Aleshores em vaig aventurar a escriure una obra. Aquí va néixer I me i en aquell moment, quan ja m’havia adonat que ningú vindria a buscar-nos per treballar si no ens buscàvem la vida, vaig parlar amb algunes companyes amb qui sempre havíem fet pinya i es van pujar al carro. Som 4 actors i ens diem DARA perquè és una companyia que parla de temes d’actualitat, de coses d’ara.
Els inicis no deuen ser fàcils…
Sobretot amb la primera obra no va ser fàcil. A Barcelona no aconseguíem teatre perquè no érem “fills de ningú”.
Vam aconseguir arrencar amb un bolo a Olesa de Montserrat, allà va anar molt bé i a partir d’aquí ens van sortir
vàries propostes de teatre jove. Vam insistir molt per entrar a Barcelona però només vam aconseguir actuar a l’alberg de la Mare de Déu de Montserrat, on fins aleshores no havien ofert teatre. Però nosaltres teníem clar que volíem estrenar a Barcelona. D’allà vam anar a Porta 4 i a la sala Ivanow, on ens va descobrir el Julio del teatre Tantarantana i ens va voler allà. Des d’aleshores hem treballat a Barcelona i també hem fet bolos a Madrid.
Parleu de coses d’ara però les obres que feu són més aviat futuristes o de ciència ficció.
En el fons ens anem molt enllà però és una excusa per parlar dels somnis, de l’encasellament, de gent que vol fer coses que per a la resta del món són impossibles… A més, sembla molt llunyà però jo sempre dic que l’home anirà a Mart abans que s’acabi la Sagrada Família!
El nou espectacle que estreneu a l’agost va en la mateixa línia?
Parla dels canvis de feina, de com estem en un moment en què som hereus de la crisi i ja hem assumit certes coses com a normals, com per exemple que la feina no és per sempre. Hi ha moltes persones de 35 o 40 anys que, de sobte, decideixen acabar amb la seva professió i fer una cosa completament diferent. És una comèdia que parla d’això, la protagonista és una científica molt important que decideix començar a ballar claqué. Però hi ha algú que li ho vol impedir…
Com definiries el tipus de teatre que feu?
Ens agrada dir que fem comèdies intel·ligents, tot i que sona pretensiós. No són comèdies de situació, ni intentem que tot siguin gags. Parlem d’un tema, un tema que ens toca, més existencialista, però vernissat de comèdia. El nostre públic està rient durant tota l’obra però surt amb material per pensar. Som incansables a l’hora de buscar noves fórmules per apropar-nos al públic.
Creus que per a molts actors novells crear una companyia pròpia és l’única manera d’anar treballant?
La companyia DARA
Hi ha diversos models d’actors. El que, per la raó que sigui, està fent la formació i algú es fixa en ell. Altres, que són boníssims, però passen sense pena ni gloria fent molt teatre auto produït o treballant en altres coses per guanyar-se la vida. Hi ha qui fa mil cursos amb directors i actors perquè –com aquí no hi ha un sistema de càsting més o menys sanejat– és la manera de cridar la seva atenció. O si tens la sort que surts a la tele i aleshores el telèfon comença a sonar.
Per què el teatre a Catalunya no passa el seu millor moment?
Crec que el problema és que hi ha poc públic. Cap política del país va dirigida a respectar la cultura o apropar-la a la població. Hi ha la idea que la cultura és un luxe i pels actors és molt difícil accedir a circuits professionals. Però també crec que amb tenacitat i professionalitat es pot arribar. Això sí, és una professió molt inestable a menys que es produeixin oportunitats com la que he tingut jo amb La Riera, però això va ser un miracle que no compto amb que es torni a repetir.
Sortir a la sèrie d’èxit de TV3 t’obre portes?
Totalment. És molt trist però tu no ets actor fins que no surts a la tele, encara que sigui el pitjor paper de la teva vida. És bastant injust perquè hi ha gent boníssima que no ha tingut la sort de poder fer tele, o no han volgut.