@pruna_ana / L’Ester Bonal (Barcelona, 1964) és una entusiasta de la seva feina. Gran amant de la música, l’any 2004 impulsa un projecte de la Fundació l’ARC Música: El Xamfrà, un centre de música i escena que treballa per la inclusió social al Raval. A partir del 2008 n’assumeix la direcció. També és professora de l’ESMUC i ha treballat durant molts anys a instituts del Raval. L’Ester creu que l’art és la millor eina de cohesió social i aposta per un model educatiu que valori conceptes més enllà dels curriculars. Ens trobem a la terrassa de l’ESMUC, aprofitant uns minuts de descans que té en la seva atrafegada vida.
L’Ester Bonal a l’Auditori// Anna Pruna
La música és un element fonamental de la teva vida. Des de quan t’hi dediques?
Fa 30 anys que em dedico a l’educació musical. Des dels 5 anys vaig anar a l’ARC, un centre on es feia música d’una manera molt lliure. També he cantat a corals des dels 5 anys, la música sempre m’ha acompanyat. A partir dels 15 anys vaig començar a dirigir corals infantils, més endavant em vaig formar en cursos de pedagogia musical perquè em volia dedicar a l’educació, tot i que com a carrera vaig estudiar farmàcia. Després em vaig treure el CAP de música i vaig començar a ser professora de música a instituts.
Com explicaries què és el Xamfrà?
És un projecte que va sorgir el 2004 des de la fundació l’ARC. És un centre de música, teatre i dansa per la participació cultural, la inclusió social i el desenvolupament educatiu dels nens i nenes en un entorn on, per motius socioeconòmics o de distanciament cultural, no accedien a aquest tipus d’activitats. El motiu d’engegar el projecte va ser perquè durant els anys que vaig estar als instituts em vaig adonar que la música era una eina de cohesió, de treball en equip, de cooperació.
Quins són els principis pedagògics del Xamfrà?
El nostre centre d’atenció són les persones. Els nens, els joves i els adults amb diversitats funcionals múltiples, Xamfrà és per a tothom. Una de les singularitats de Xamfrà és que el preu no sigui mai un impediment per la participació, funcionem amb una tarifa plana de 50€ per trimestre que paguen només les famílies que poden. Tots els nens estan becats. Hi ha famílies que paguen la taxa del seu nen i d’un altre, hi ha molta solidaritat entre famílies. A Xamfrà hi ha un 50% de famílies que hi venen perquè els agrada el centre però podrien permetre’s anar a un altre centre i un 50% de famílies que no podrien anar a un altre lloc per motius econòmics.
Quina relació teniu amb les famílies dels alumnes?
No hi ha un protocol però sempre hi som. I com que sempre hi som hi ha un clima molt familiar. Les famílies se’ns acosten i participen molt, muntant attrezzos, berenars…
Com treballeu la convivència entre les diferents cultures i classes socials del Raval?
Quan arriba un nen nou, el grup de seguida l’acull. El procés d’acollida no el fem nosaltres, el fan els propis nens. Nosaltres hem creat un clima d’acollida i hem prioritzat el fet de que allà tothom s’hi ha de sentir bé, ells s’empelten d’això. Quan parlem de temes culturals, hi ha uns elements en els llenguatges no verbals, com la dansa i la música, que són intrínsecs a les persones i que transcendeixen l’origen cultural o antropològic de qualsevol.
Quina és la metodologia de l’escola?
Tot es fa en grup, també els instruments. Hi ha grups de percussió, de violí, de guitarra. A Xamfrà no fem proves d’accés ni hi ha nivells, tothom qui vol venir, ve. Els posem més o menys en grups per edats. Aquí l’epicentre és el nen, el creixement de la persona, no la música. La música, el teatre i la dansa són eines per educar a través d’elles.
Com has vist evolucionar el barri en tots els anys que hi portes treballant?
El Raval és un barri que té capes. Moltes vegades és terra de pas, la gent ve un temps i marxa a un altre barri o a una altra ciutat. És un barri on continua havent-hi molta droga, prostitució, màfies, de tant en tant hi ha brots de violència… És un barri que no és fàcil.
Alumnes del Xamfrà// Xamfrà
Un dels temes que el Raval treballa és el de la segregació escolar. Com es pot combatre?
Amb política educativa molt més contundent que la que tenim. Hi hauria d’haver un control real d’inclusió dintre de les escoles perquè no es pot concertar amb escoles que són segregadores, amb escoles com l’Opus. I no hi ha ningú en política educativa que tingui els nassos de tallar determinats concerts perquè hi ha grups educatius de poder als que ja els està bé aquest model, perquè això és perpetuació de classe.
Tu, més que com a professora, et defineixes com a educadora. Quines aptituds ha de tenir l’educador per motivar els alumnes?
Cal tenir un bon concepte de tu mateix i intentar transformar tot el que no t’agrada de tu. Per a un mestre els seus alumnes han de ser el millor del món. Si tu poses expectatives en el procés i en els nens, ells creixeran feliços i evolucionaran bé. L’important és saber que el que fas té sentit. I jo, malgrat que a vegades m’he preguntat si servia d’alguna cosa el que faig, treballo intentant tenir la convicció de que sí. També penso que ser educador és arriscat perquè has d’actuar segons el teu criteri ètic, segons la teva honestedat personal i pedagògica i intentar ser conseqüent.