Entitats
Ferran Carvajal: “A certs polítics els interessa tenir una societat poc crítica”
Ferran Carvajal, actor, director, ballarí i coreògraf
Ferran Carvajal, davant del Bar Seco.
@4tito4 / Potser com a Ferran Carvajal (Vilafranca del Penedès, 1976) passa desapercebut, però com a Narcís de ‘El cor de la ciutat’ ja canvia. Un personatge que l’ha ajudat, assegura, pels treballs posteriors que han arribat. Però ser “sempre un aprenent” i “no deixar enrere la curiositat”, les seves claus per estar al mercat. Tot i això, no amaga la seva crítica sobre un sector cada cop més precaritzat. Una visió que també estén a la política i la societat tenint la cultura com a pretext.
L’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), en el marc del Dia Mundial del Teatre, va fer públic un missatge de denúncia de les males condicions laborals.
Si en el món laboral normal, per dir-ho d’alguna manera, és així, imagina’t al nostre sector. És molt habitual, sobretot després de la crisi, la precarització que ha patit. És una feina molt de vocació i sembla que hagis de donar les gràcies per poder-t’hi dedicar. Per altra banda, i no vull justificar-ho, és interessant l’aparició de noves creacions a diversos nivells. La gent s’està buscant la vida per tirar endavant. De totes maneres, espero que no es converteixi en la norma i hi hagi uns mínims laborals.
Ha servit per sacsejar el sector doncs?
És un món que és molt ampli. Hi ha gent que hem tingut la sort de poder sobreviure fent el que ens agrada i molta altra que està picant pedra. És una selecció natural, perquè la televisió, per exemple, fa que les escoles de teatre s’omplin de gent i la realitat és la que és. No hi ha tantes possibilitats per a tothom. Passa aquí i a qualsevol lloc. Això ens obliga a ser més flexibles, no acomodar-nos. És una mena de carrera de fons.
Deies que la crisi ha contribuït aquesta precarització. Hi ha falta de sensibilitat política?
Si hi hagués hagut més cultura, però cultura en majúscules haguéssim arribat tan lluny? Crec que a certs polítics els interessa tenir una societat poc crítica, que no denunciï qüestions que al final són les que s’estan vivint.
De la mateixa manera que amb el sotrac polític dels últims mesos alguns dels que estaven al carrer ara estan a les institucions, no hi ha actors que reivindiquin el seu espai?
S’està produint d’alguna manera, però ha de ser un canvi més profund. Quan hi ha una època d’austeritat s’aprofita per retallar en allò que es considera més prescindible. I la cultura i l’educació són els pilars des d’on s’haurien d’establir les qüestions vitals.
Ara faig d’advocat del diable i reprodueixo paraules que no són noves: “Voleu CAP’s, hospitals i escoles o anar al teatre?”
És una trampa molt cínica i fàcil. Si tots tinguéssim un pensament més humanista, global i profund no es diria. La cultura és un món molt transversal. Forma part de totes les àrees en les que ens movem dia a dia. No és només un grup de persones que surt a l’escenari, que també. Són les tradicions, la manera de comunicar-nos, el que llegim… el que ens fa créixer. Si no l’alimenten no té sentit. Per què hem de triar? Ho volem tot.
En el pregó de la Festa Major de l’any passat vas anomenar el fenomen de la gentrificació.
És un fenomen que està passant no només a Barcelona, també a vàries ciutats del món. El volum de turistes ha crescut molt en els últims anys. És complicat gestionar-ho. Al Poble-sec tenim la sort del que anomeno la llei de la gravetat. És a dir, al tenir la muntanya fa que tot vagi cap en fora. De vegades em diuen: “Coneixes el bar que han obert aquí dalt? Ja fa un any que hi és”, potser és a dos carrers d’on visc i com tendim anar cap a baix. De totes maneres, ve molt de turista i s’ha de trobar l’equilibri. Ara et parlo com a un dels socis del Bar Seco, sóc al primer que li interessa que hi hagi moviment, perquè donem feina a gent. Però a la vegada volem formar part de la vida quotidiana del barri. Estem molt implicats amb el veïnat i cuidar-lo molt, no el volem perdre. No m’agradaria que Barcelona es convertís en un Disney World.
Has pogut anar treballant els últims anys… a ‘Infidels’ i ‘Hospital Central’, a la televisió, ‘La Ratonera’ d’Agatha Christie al teatre, entre d’altres. Quina grau de culpa té el personatge del Narcís de ‘El cor de la ciutat’?
Tot ajuda. Segurament m’ha possibilitat fer d’altres feines, perquè és un personatge conegut. Però depèn de moltes coses també, no és només que l’encertis i tinguis un personatge bonic, que el puguis defensar bé. He vist treballs de companys molt bons, però no han tingut la sort d’aparèixer en el moment oportú. El Narcís m’ha aportat moltes coses i li estic molt agraït. És com un amic i ha sigut algú molt important a la meva vida.
En que estàs treballant, a banda d’haver estrenat ‘Simon Boccanegra’ al Liceu.
En paral·lel això estic amb en un espectacle multidisciplinar, de teatre dansa audiovisual que anirà al Mercat de les Flors a l’octubre. Un monòleg que dirigeixo, una cosa molt personal. Una història que parla de compromís, l’amistat entre un mestre i un deixeble.
Com ja has dit ets un dels socis del Bar Seco, un establiment des del d’on es fan activitats culturals.
És un establiment amb una aposta gastronòmica, pel qual hi ha nous xefs. Filosofia de Km 0 i productes de proximitat. A banda té l’associació cultural del Seco, que intentem vincular cultura i gastronomia. Bàsicament fem coses amb la Festa Major i enguany complim deu anys, hem de veure com celebrar-ho i el temps se’ns llença a sobre.
Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars
Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.
Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula
Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.
L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.
Anna Pruna / S’ha finançat amb una campanya de crowfunding
L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.
Un dels espectacles de la companyia
‘El Hilo de Ariadna’
Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.
Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’
No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).
Més que pel·lícules
El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.
L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.
Properes projeccions:
Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE
Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués
Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE
Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE
Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE
-
Hemerotecafa 3 mesosZONA SEC 237
-
Entrevistesfa 3 setmanesJosep Guzmán: “Conèixer la història local genera sentiment de pertinença”
-
Societatfa 2 mesosNeix l’associació Coordinadora Pro Museu del Transport de Barcelona
-
Hemerotecafa 2 mesosParal·lel OH! 138
-
Entrevistesfa 3 mesosIvan Miró: “Per plantar cara al feixisme hem de construir memòria col·lectiva”
-
Hemerotecafa 3 setmanesZONA SEC 239
-
Societatfa 3 mesosDesconcert a Poeta Cabanyes
-
Hemerotecafa 2 mesosZONA SEC 238