Entrevista a Elvira Vázquez, impulsora de la Fundació El Molino

@molina_jordi / Al davant d’El Molino, a l’altra banda del Paral·lel, hi ha els estudis de la FEM. Un cop dins, en un despatx blanc presidit per una maqueta en moviment del music hall, ens rep l’Elvira Vázquez (Cartagena, 1953). Li preguntem en quin punt es troba el concurs de creditors d’El Molino. També li preguntem per les complicitats i les protestes que ha generat la remodelació del Paral·lel.

Elvira Vázquez assegura que aquest no és el pitjor moment d’El Molino / Fotos: Ana Inés Fernández

 Quin és el diagnòstic actual d’El Molino?

Fa 14 anys que treballo en aquest projecte i, durant tot aquest temps, hi ha hagut quatre moments molt complicats. Aquest seria el cinquè i, per descomptat, no és el pitjor. Ara tenim El Molino construït, un edifici que s’ha demostrat que desenvolupa una funció important per al barri. A més, vull recordar que aquest és un dels pocs projectes de ciutat que ha tingut unanimitat política. El conveni es tanca un 10 de març del 2009, a l’Ajuntament, amb Jordi Hereu d’alcalde, i el 23 de desembre d’aquell mateix any s’aprova per tots els grups que aquest projecte vagi endavant.

En quines condicions està la plantilla?

Estem obligats a complir amb el concurs i és el què fem. Paguem un mes enrere i l’altra part la pagarem en el moment que es pugui pagar. Si presentem el concurs el dia 15, ens permet pagar trenta dies enrere, només al personal, i la resta tot queda en la massa societària.

Creu que, després de tots aquests anys, se li reconeix el treball realitzat?

Hem invertit molts milions i la nostra aposta no s’ha reconegut prou. Però això no em preocupa, és un risc que s’ha de córrer. La meva il·lusió sempre ha estat el valor que això tenia per al barri. Fa uns anys havien tancat l’Arnau i el Thalia, el Molino estava ple de rates i el Barts no existia. Tampoc no havien vingut els Bulli. A molta gent de dins i de fora del Poble-sec, El Molino els generava il·lusió. Això em va animar a dedicar-hi molts anys de la meva vida.

Us va fer molt de mal l’article (clic aquí) de La Vanguardia sobre la suspensió de pagaments?

El que ens va fer més mal va ser el concepte ‘suspensió de pagaments’. Dos dies abans, La Vanguardia publicava un article sobre una empresa de la filla de Lluis Llongueras, de 200 treballadors, que havia presentat un concurs de creditors. En aquell cas s’especificava ‘concurs’, però en el nostre s’insistia en ‘suspensió de pagaments’, que fa més mal. A més, ens van dedicar tres pàgines i la portada del ‘Vivir’. I en un dissabte, que ho llegeix tothom. Penso que la periodista va aprofitar la notorietat d’El Molino per lluir-se amb una exclusiva que es fonamentava amb dades que no estaven contrastades.

A banda d’aquest article, algunes veus, com la de Quim Monzó, han qüestionat (clic aquí) la vigència de l’oferta artística d’El Molino.

Quim Monzó és molt lliure d’opinar el que vulgui, però no ha vingut a la nova etapa d’El Molino i, per tant, opina sense informació. Nosaltres oferim espectacles contemporanis i de qualitat. Des de fa 3 anys, fem el festival de Burlesque i estem en un circuit internacional de 28 festivals, l’únic d’Espanya. Tenim un coreògraf, Jean Emile, que ha treballat a la Netherlands d’Holanda i ha estat 9 anys al Cirque du Soleil. Ara bé, per a gustos, els colors. Nosaltres no fem El Molino que es feia, mirem de recrear la seva ànima.

 No obstant, hi ha un dèficit de públic …

Però no focalitzat només en El Molino, a tot arreu. Al Paral·lel funcionen obres molt específiques, com Los Morancos o Bertín Osborne, que tenen un públic aproximat de vint mil persones i omplen durant sis setmanes. O, La Família irreal, que és una bona producció, però que funciona perquè a la gent li encanta riure-se’n de la Família Reial. El problema està en l’increment del de l’21% de l’IVA, ​​en la SGAE i que molta gent no pot pagar l’entrada ni amb descompte.

Quan la FEM es va presentar, escoltàvem noms com els d’Emilio Sánchez Vicario o Miguel Bosé… No els hem vist gaire —o mai— per l’avinguda. S’han pogut generar falses expectatives.

Són persones que és molt difícil que puguin venir, però estan al costat de la iniciativa. L’Emilio està als Estats Units i en Miguel va de bòlit. El suport a un projecte és una cosa, i una altra de ben diferent és l’assistència. També hi va haver gent que pel fet que estigués en Miguel va pensar que això seria una cosa elitista, i mai no ho ha estat. Sempre hem concebut el projecte en funció del barri. A qualsevol que ha volgut parlar amb nosaltres li hem obert les portes i li hem dit que la única cosa que volem és donar suport,  a canviar res. Nosaltres proposàvem que la nostra influència pogués portar que el Paral·lel estigués il·luminat.

La il·luminació és un altre dels punts negres. L’avinguda encara és fosca, no creu?
Una de les coses més importants d’aquest projecte és el tema de la il·luminació, i encara hi ha molta feina a fer. No ho està. El Paral·lel, precisament pel que vol demostrar, ha d’estar millor il·luminat.

La quarta edició de la FEM comptava amb 60.000 euros de l’Ajuntament. Considera que es va respirar l’ambient festiu que reivindica el Paral·lel?

Els dos primers anys vam fer un esforç econòmic enorme per complir amb aquest objectiu. De fet, el primer any hi havia 9 escenaris al carrer. Els temps de crisi han fet que la festa tingui menys recursos. Ara, el resultat final també està en funció de la gent del barri. I hi ha gent que parla molt però no fa res. Les idees tenen un cost.

El Paral·lel corre el risc d’acabar com La Rambla?

Espero que no. La remodelació que estem dissenyant parla de moltes coses però defuig d’aquesta. Parla que el comerç pugui créixer, de les mesures que s’han de prendre per conquerir la nostra clientela, que més enllà del turisme, ha de ser de Barcelona i, especialment, dels districtes que tenim a tocar. A la Rambla la gent menja a terra, hi ha una onada de botigues de souvenirs i samarretes i, quan arribes a la Boqueria, no pots entrar. Ni l’Ajuntament ni la FEM volem això per a l’avinguda.

Li ho pregunto perquè la crida al turisme també té riscos. Estem veient com en els darrers temps perdem botigues de tota la vida en benefici de franquícies o com pugen els lloguers…
La remodelació no pensa en el turisme, sinó en sobreviure. En tot cas la responsabilitat la té, en gran part, l’Ajuntament. Ara tenim uns serveis que abans no teníem. A més, el tancament dels negocis de tota la vida no succeeixen només al Poble-sec, és habitual que propietaris de vuitanta anys abaixin la persiana perquè els fills no volen seguir amb el negoci familiar. La por i la inseguretat que hi havia fa uns anys han disminuït i, fins i tot, vam fer una plaça que no existia. La nostra aposta ha aconseguit èxits, però costa de trobar l’equilibri entre que els veïns no se sentin envaïts, i que gaudeixin de les novetats que els podem aportar.

Col·lectius com l’Assemblea de Barri del Poble-sec han estat molt crítics (clic aquí) amb la gestió de la FEM al Paral·lel. Es pregunten per a quines persones està pensada la remodelació de l’avinguda?

Després de la presentació del projecte de remodelació els vaig dir que estaven convidats i que tindrien temps per intercanviar idees. Les coses són com són, hi ha un sistema i tu pots estar dins o fora. Si hi ha col·lectius que volen dialogar han de tenir unes formes. Cal seure i parlar, no val només exigir. Ells no poden presumir, de la mateixa manera que no ho faig jo, de fer més pel barri que els altres. Tots tenim la voluntat de fer-ho millor, una altra cosa és que ho aconseguim. Però, insisteixo, jo encantada de seure amb ells. Jo ho he tractat.

 A què es refereix quan diu que hi ha un sistema? Qui està dins i qui està fora?

En general, a la vida, a les estructures governamentals i a tots els nivells. Hi ha una organització, hi ha universitats, hi ha una administració… Això és així. I davant d’això pots estar d’acord, o no. A mi com no m’agrada la paraula antisistema, dic que hi ha persones que estan conformes i persones que no ho estan, i que cadascú, en funció de les seves capacitats i del seu compromís, faci el què cregui convenient. La gent ha de cuidar les formes si vol dialogar, sinó et quedes fora.

A ciutats importants com Buenos Aires, el teatre ‘a la gorra’ està present no només al carrer, sinó a teatres emblemàtics. ¿Us plantegeu impulsar algun circuit alternatiu a l’avinguda?

Els teatres estan fent un esforç titànic per mantenir-se i, de vegades, hem d’assumir preus més elevats del que voldríem. Ara bé, hi ha formats petits, com l’Almeria Teatre o el Guasch, on a mi m’agrada molt anar, que estan fent teatre amb il·lusió i a preus molt raonables. Nosaltres no som escèptics als moments en què vivim i a les dificultats de les companyies i el públic i també hem cedit un espai.

L’hem vist en una reunió per decidir la gestió cívica del CC Albareda. Hi té algun interès en aquest equipament?

No estic a cap altre procés que no sigui la FEM. L’Ajuntament em va convidar a una reunió en què la Unió de Veïns també m’hi volia. Però insisteixo, a mi qui em va convidar va ser la Merche Alvira. La gestió l’ha de liderar qui presenti el millor projecte. Ara bé, em preocupa molt que el barri estigui enfrontat. Jo mateixa vaig fer seure les dues parts implicades en el conflicte perquè es donessin la mà, perquè som veïns i la meva voluntat és fer el que pugui per apropar-los.

Articles relacionats:

• El Paral·lel de les persones que es rebel·len