Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Gisela: “Els teatres del Paral·lel estan fent obres de molta qualitat i el que envolta això hauria d’estar a l’altura”

Publicat

on

La cantant Gisela Lladó (Barcelona, 1979) va saltar a la fama fa 17 anys arran de la seva participació en la primera edició d’Operación Triunfo. Des d’aleshores no ha deixat de treballar, sobretot en el terreny dels musicals i els espectacles per al públic familiar. Compta amb la seva pròpia productora teatral i ha posat veu i banda sonora a moltes pel·lícules de Disney. Ara protagonitza Rouge, Fantastic Love: el musical que s’acaba d’estrenar al Teatre Apolo sota la direcció de Ricard Reguant. La Gisela segueix sent aquella noia que va enamorar tota una generació a començaments de segle: dolça, innocent i apassionada. Ens rep al seu camerino i ens parla sense embuts del seu passat i del seu gran amor per la música.

Qui era la Gisela abans d’entrar a Operación Triunfo?

Era una noia que estudiava periodisme, que muntava a cavall, que li agradava molt la música i cantar. Feia classes de música, cantava al cor de l’escola… Però per motius familiars i per desconeixença del món musical no sabia com entrar-hi. Era una noia molt normal. Com ara, vaja!

La de ‘triunfita’ és una etiqueta que mai et trauràs?

Costa de treure, però jo tinc altres etiquetes que ja han superat a la de ‘triunfita’, com per exemple la de ‘Chica Disney’, per les meves col·laboracions a les pel·lícules de Disney. He traspassat de generació.

Vas haver de sacrificar altres somnis per dedicar-te a la música?

Amb OT la vida em va canviar 180 graus. Tenia 21 anys i vaig deixar d’estudiar per dedicar-me al que m’agrada. Vaig entrar en un món complicat, envoltada de persones que no coneixia, tocant temes que mai havia tocat, signant contractes… Però no tinc la sensació d’haver renunciat a res perquè he tingut l’oportunitat de fer el que volia.

No és fàcil trobar un lloc en aquest món. A tu t’ha ajudat ser una cara coneguda?

Amb OT se’m van obrir algunes portes, però també se’ns van tancar d’altres perquè hi havia gent que rebutjava aquesta marca. D’altra banda, si tens talent, esforç i un equip darrera que vetlla pels teus interessos, les coses surten. A més, jo sempre he apostat per ser una artista multifacètica. Abans d’entrar a l’acadèmia ja m’estava formant en diverses disciplines: feia claqué, jazz, dansa, interpretació… Penso que els artistes com més coses saben fer, més valen.

Ara estrenes Rouge Fantastic Love al teatre Apolo. Per què no ens l’hem de perdre?

Perquè és un show increïble on podreu escoltar més de 150 fragments de cançons. Els arranjaments musicals són espectaculars, el vestuari de Jordi Dalmau és brutal i és un espectacle molt divertit on tot s’explica amb cançons.

Amb el paper de Roxanne passes de fer de bona nena a interpretar una ‘vedette’.

Sí, és un registre molt diferent però no deixa de ser una obra per a totes les edats. El personatge em dona la possibilitat d’explorar la Gisela més profunda, més dona i més madura.

Com és treballar sota la batuta de Ricard Reguant?

En Ricard és un director molt compromès amb la seva feina, que estima molt la professió i que, tot i que té bastant clar el que vol veure, accepta les propostes que li fem els artistes. És molt fàcil treballar amb ell perquè és respectuós i diu les coses amb cura.

Ell vol convertir el Paral·lel en un nou Broadway. Ho veus possible?

Crec que és factible però tothom ha de posar de la seva part. L’Ajuntament hauria d’ajudar més a l’hora d’envoltar aquests teatres, que el Paral·lel com a carrer estigui més potenciat, que hi hagi botigues bones, que la restauració sigui de primer nivell… Els teatres estan fent obres de molta qualitat i el que envolta això hauria d’estar a l’altura. Si hi hagués més vida al carrer,  la gent aniria més al teatre.

La teva carrera s’ha orientat al teatre i al públic infantil. Haguessis preferit que anés per una altra banda?

No. M’encanta el teatre, és on em sento més còmoda i ho gaudeixo molt. El que sí que m’agradaria és fer més cine, desenvolupar una mica més la meva carrera com actriu.

Tens també la teva pròpia productora, Dream Planet. Com vas decidir engegar aquest projecte?

Va ser un salt bastant natural perquè ja portàvem diverses produccions i al final n’aprens. Em van contractar per a un espectacle i no estàvem del tot d’acord en com estava funcionant, aleshores vam dir: “per què no ho fem nosaltres? Podem fer-ho, tenim els coneixements i el poder adquisitiu per tirar-ho endavant”. Ho vam fer i funciona molt bé, hem estat cinc anys amb Gisela y el libro mágico.

“Si hi hagués més vida al carrer, la gent aniria més al teatre”

Tens ganes de fer una nova producció com aquesta?

I tant! Estem pensant en fer la segona part de l’espectacle.

I per quan un nou treball discogràfic?

Tinc cançons al calaix que en qualsevol moment podrien veure la llum, però em fa una mica de “madra” perquè no és un món en què jo ara estigui ficada i cada cop costa més la promoció, vendre… Ho fas més que res per promocionar-te i per poder fer concerts.

També tens un Video Blog on publiques vídeos de diversos tipus. Quina part hi ha de personatge en ells?

És que la Gisela és molt personatge! No tinc cap vergonya i cadascú que s’ho prengui com vulgui. És un blog per descobrir una altra Gisela, on parlo de qualsevol cosa: d’estil de vida, maquillatge… És una feina paral·lela.

Ens consta que tens un gran exèrcit de fans. Com és  la teva relació amb ells?

Intento que hi hagi comunicació fluida. Hi ha un nucli d’unes 400 persones i no és molt però són persones que porten amb mi 17 anys, són família! Al club hi ha una nena de 9 mesos que es diu Gisela. Ens hem fet grans junts.

Entrevistes

Felipe Alonso: ‘‘Ser quiosquer és molt esclau, però el millor de la meva feina és el tracte amb la gent’’

El Felipe ha guanyat el Premi Poble-sec i diu que no se’l mereix. Aixeca la persiana cada dia a les 5.30 des de fa 45 anys i ho fa amb energia i amb una il·lusió que, malgrat els anys, conserva intacta. Per fer aquesta entrevista passem un matí al seu quiosc, el de la plaça del Setge de 1714, i veiem com atén a tots els seus clients amb un somriure, els anomena pel nom, els pregunta per la dona, pels fills. Alguns veïns passen per la plaça només per saludar-lo, per xerrar una estona. El Felipe és molt més que el quiosquer del barri, és un amic. I es mereix, i tant, aquest reconeixement.

Publicat

on

El teu quiosc és tota una institució al barri. Explica’ns els seus orígens
El meu pare estava malalt del cor i no podia treballar. En aquella època no hi havia pagues ni ajudes, però li van donar la concessió d’aquest quiosc, perquè aleshores ho cedien a malalts i a persones discapacitades. Al principi, el meu germà ajudava al meu pare i després vaig entrar jo a fer-me’n càrrec.

Com era el Poble-sec d’aquells anys?
Aquest barri era una meravella. Totes les plantes baixes de la plaça eren comerços, bars, ens coneixíem tots. Treballàvem fins les vuit o les nou del vespre i el cap de setmana ens reuníem als bars per fer el vermut. Aleshores hi havia les antigues gramoles i posàvem la nostra música, ens ajuntàvem un munt de gent… Bons temps.

La plaça del Setge de 1714 era plena de vida. Res a veure amb el que és ara…
Han baixat totes les persianes, és insuportable. Tot això eren comerços i tots treballaven molt i bé. Jo els comprava a ells, ells em compraven a mi, era un intercanvi beneficiós per a tots. Però ja no queden botigues de tota la vida.

A més de les botigues de tota la vida, la majoria de quioscos del barri també han desaparegut.
Quedem tres a tot el barri. Jo resisteixo perquè no em queda més remei, perquè em falta poc per jubilar-me i he d’aguantar com sigui…

Quan et jubilis, què passarà amb el quiosc?
No sé si algú el voldrà agafar. Els meus fills no volen saber-ne res. Si el puc traspassar, ho faré, però no sé si val la pena.

Com t’afecta l’anomenada crisi del paper? 
El paper desapareix. Li queden anys. Jo el que venc més són joguines, cromos i recàrregues de mòbils. Abans, un diumenge podia vendre 400 exemplars d’El Periódico i ara, amb sort, arribo a 40; de La Vanguardia en venia 500 i ara amb 30 passo. Caldrà canviar el sistema de vendes o fer alguna cosa, el problema és que no tenim un gremi com cal, en tenim dos o tres però cadascun tira per la seva banda.

Quina relació tens amb la teva clientela?
A la majoria els conec amb nom i cognoms. Precisament a la festa del Premi Poble-sec em vaig trobar amb clientes de fa 20 o 30 anys que van venir perquè estava jo. I em va fer molta il·lusió. És un negoci que deixa molt poc benefici, molt esclau. Però el millor de la meva feina és el tracte amb la gent, jo sé quin diari llegeix cada client i quan venen ja els ho tinc preparat. Els meus clients s’han acabat convertint en amics.

Explica’ns com és el teu dia a dia al quiosc.
Obro a les 5.30 i tanco a les quatre de la tarda. I això ara, perquè abans tancava a les nou del vespre. No em moc d’aquí perquè estic sol, abans tenia dos nois que treballaven amb mi però ara ja no puc. Quan surto d’aquí me’n vaig a casa a descansar, i així tots els dies.

Cada dia parles amb molts veïns, què és el que més els preocupa del barri? 
Els lloguers, la salubritat del barri, la seguretat… L’altre dia, quan vaig arribar per obrir el quiosc, sortien rates per tot arreu. Aquest barri està cada dia pitjor, està abandonat. Els pisos turístics estan liquidant a tota la gent del barri, gent que porta 30 i 40 anys aquí. A més, aquests pisos turístics només generen soroll i porqueria: crits, borratxeres, pixats per tot arreu… Aquí no hi ha control policial.

Una altra cosa que et preocupa és aquest arbre de la plaça del Setge…
Aquest és un eucaliptus bord i cada any se li trenquen dues o tres branques de set o vuit metres. He avisat a més d’un perquè no li caigui a sobre. Una branca d’aquest arbre acabarà matant algú, per no parlar de la porqueria, els mosquits i les paneroles que genera… He trucat moltes vegades a Parcs i Jardins per denunciar-ho, però passen de tot.

Què ha significat per a tu rebre el 9è Premi Poble-sec?
Jo els vaig dir que no volia aquest premi, que hi havia gent que se’l mereixia molt més que jo, el Pinocho de la Boqueria, que és del barri, per exemple, o molts altres. Al final, el vaig acceptar però el dia que me’l van entregar davant de tot el barri em vaig quedar bloquejat, estava molt emocionat. Per a mi és un premi molt important perquè és del barri.

Continua llegint

Entrevistes

François Jozic: ‘‘Hay mucha gente que no entiende la música electrónica, que cree que no es cultura’’

Este verano se ha celebrado la séptima edición de Brunch -In the Park con una afluencia de 90.000 personas. El festival nació de la mano de François Jozic, un belga que se afincó en Barcelona en 2008, cuando la crisis le hizo replantearse su carrera en el mundo de las finanzas. Desde que el Brunch llegó a Barcelona, la polémica ha estado servida: buena parte del Poble-sec –el barrio que acoge el evento– lo ve con buenos ojos, pero otra parte destaca las molestias derivadas del festival y su público.

Publicat

on

¿Qué es Brunch -In the Park?
Es un festival diurno de música electrónica que tiene lugar doce domingos de verano en los jardines de Joan Brossa, en Montjuïc.

¿Cuál es el perfil de los asistentes?
Durante la primera parte del día hay muchas familias, tenemos actividades para los niños, oferta gastronómica y música chill con artistas locales. El aspecto familiar del evento cambia a partir de las seis de la tarde, cuando hay público más joven y solemos acabar con la actuación de dos artistas internacionales. El 70% de los asistentes son de Barcelona y del área metropolitana. El resto son turistas.

¿Cómo surgió esta iniciativa?
Tomamos la idea después de haber vivido en varias ciudades del mundo donde hay festivales con este tipo de características y vimos que en Barcelona no había oferta de eventos de música electrónica diurnos.

¿Está estigmatizada la electrónica?
Hasta ahora esta música estaba confinada en club
s, discotecas… muy vinculada a la noche. Se suele relacionar con las drogas y hay mucha gente que no la entiende, que creen que no es cultura. Por eso nos parecía interesante sacarla de la noche y que la pudieran disfrutar familias y todo tipo de público.

Fuera de los meses de verano, ¿celebráis otros eventos?
Hacemos otros seis eventos en el Poble Espanyol, Brunch -In the City, la versión más urbana del Brunch y en agosto hacemos el festival DGTL en el Fórum, un festival de electrónica pero con la sostenibilidad como pilar fundamental.

Hemos oído que el Distrito se plantea descentralizar el festival. ¿Por qué?
En primer lugar consideran que hay que descentralizar la cultura en general, para que llegue a otros barrios. Otro tema es la privatización del espacio público, pero lo que proponen es privatizar el espacio público en otro sitio. También hay un pequeño grupo de vecinos de la zona que están montando un lobby bastante poderoso y que dicen hablar en nombre de todos los vecinos cuando afirman que el Brunch les representa una molestia.

¿Qué habéis hecho al respecto?
Hicimos una encuesta con un gabinete independiente para saber exactamente cuál es la opinión que tiene el barrio de nosotros y, de hecho, es bastante positiva. Hay un promedio del 14% de personas que están descontentas, pero no con el evento en sí sinó con el incivismo, el ruido i la suciedad del barrio. Nosotros no empeoramos una situación ya existente. En estos años hemos hecho muchos esfuerzos en el Poble-sec: el escenario está encajado con contenedores marítimos, de manera que hay una barrera acústica muy fuerte; hemos puesto 20 lanzaderas para evacuar 2.500 personas de forma gratuita sin que pasen por el barrio y tenemos agentes del silencio para reducir el ruido. Nos hemos ganado la confianza de la asociación de vecinos del barrio.

¿Habéis hablado con grupos detractores, como la Asociación de Vecinos de La Satalia?
Con ellos nos hemos reunido varias veces, incluso en casa de la presidenta Ana Menéndez para ir a escuchar el impacto y no se oía nada. Utilizan el tema de las molestias para defender una visión diferente del uso de la montaña como reserva natural, y es una posición legítima. Pero hay que tener en cuenta que nosotros usamos solo el 0,5% de las 400 hectáreas de la montaña, en una zona abandonada. Me he reunido muchas veces para buscar soluciones pero como lo único que proponen es que se cancele el Brunch, no hay diálogo.

Os habéis reunido recientemente con el ICUB. ¿Cuál es su postura?
El ICUB tiene claro que el Brunch es un evento de ciudad porque es el tercero en asistencia después del Primavera Sound y el Sónar. Es un evento que se tiene que quedar en Barcelona con sus doce ediciones pero si el Distrito quiere estudiar espacios alternativos, vamos a verlo. En la reunión se habló de ubicaciones como Sant Andreu, Nou Barris o Sarriá. Vamos a estudiarlas pero lo que les pedimos es que no hagamos un cambio radical, vayamos poco a poco. Nosotros queremos ser una empresa sostenible y entendemos la política de descentralización de la ciudad, pero Joan Brossa tiene una característica muy particular y es que estamos a casi medio kilómetro de las primeras viviendas. Todos los parques que nos ofrecen están, en el mejor de los casos, a 200 metros de las viviendas.

¿Qué es el programa ‘Alegria i Compromís’?
Significa que la alegría del festival sin compromiso no tiene sentido. En el barrio hemos hecho muchas acciones sociales: repartimos cinco mil kilos de comida al año a la gente más humilde, colaboramos con Bona Voluntat en Acció y con el Observatorio contra la homofobia, patrocinamos las camisetas técnicas del APA Club Esportiu… Hemos aportado mucho al barrio y hemos hecho muchos vínculos.

Continua llegint

Entrevistes

Margarit: ‘‘Ens fan falta més recursos per acabar de desenvolupar el projecte que la ciutat es mereix’’

Per a algú que s’ha passat tota la vida ballant no és fàcil tancar-se en una oficina, però la directora del Mercat de les Flors, Àngels Margarit (Terrassa, 1960), viu aquesta etapa amb il·lusió i amb un munt d’idees al cap i sobre la taula. Margarit pertany a la primera generació de ballarins contemporanis que va sortir de l’Institut del Teatre als anys 70. El 1984 crea la seva pròpia companyia, Mudances, amb la qual ha treballat fins fa ben poc. Parlem de la seva trajectòria, de la programació d’aquesta temporada i de la seva voluntat d’acostar el barri a la Casa de la Dansa.

Publicat

on

Fa gairebé dos anys que capitaneges el Mercat de les Flors. Quina valoració fas d’aquesta primera etapa?
Molt positiva. Aquesta temporada és la primera que desplega totalment el projecte que vaig presentar perquè a la temporada anterior hi havia una part heretada del Cesc Casadesús, que em va ajudar molt a fer la transició. Estic contenta de la feina que estem fent i alhora voldria fer més coses però estem una mica estancats amb el tema dels recursos, ens farien falta més per acabar de desenvolupar el projecte que la ciutat es mereix, com a mínim arribar al sostre que hi havia abans de la crisi.

‘Dansa desbordada’ és el títol de la programació d’aquesta temporada. Per què desbordada?

La temporada està formada per artistes que trenquen fronteres i formats a tots els nivells, de llenguatge, d’espai, de temps… Per això és un desbordament. Fa molt de temps que tota la creació escènica és híbrida, anem tallant fronteres i estem en diàleg amb moltes disciplines. Però aquest any ho és especialment.

Quin espectacle recomanaries al públic que encara no s’atreveix amb la dansa?

El de Batsheva Company (del 21 al 24 de febrer) o 10.000 gestos de Boris Charmatz (9 i 10 de març). Si volen un espectacle per a totes les edats, no es poden perdre el de Pierre Rigal (del 27 de desembre al 4 de gener) o La Partida de Vero Cendoya, on veuran que l’esforç físic de la dansa és brutal.

I parlant d’esforç físic. Com portes això d’estar asseguda en un despatx en lloc d’estar ballant?

És el que porto pitjor. La part més intel·lectual la continuo desenvolupant però la part de treball del cos la trobo a faltar. Jo crec que es pensa diferent si et mous que si no et mous, la nostra química funciona diferent.

Tu portes tota la vida movent-te. Vas sortir de l’Institut del Teatre als 70 i el 1984 crees la companyia Mudances
.
Abans d’això vaig estar quatre anys amb el grup Heura. Sortíem de l’Institut i érem un col·lectiu que va ser una escola per a tots nosaltres, aprenent uns dels altres i treballant molt a la pista. Aleshores no teníem on continuar estudiant ni companyies on anar. Després vaig marxar del grup i vaig decidir que necessitava fer un treball propi, i així va néixer Mudances.

La companyia s’ha dissolt. No podies compaginar-la amb el càrrec?

El març del 2017 vam tancar perquè les estructures no poden estar vives si no les estàs nodrint contínuament. Això no vol dir que jo no torni a fer-ho però ara mateix em sembla incompatible la disponibilitat que necessito al Mercat amb la creació. En aquesta etapa prefereixo estar pel que he d’estar.

Atraure més públic és una prioritat per a tu?

Em sembla important perquè la cultura transforma a les persones i ens dona una altra manera de relacionar-nos. Vull créixer en públic però sobretot vull tenir un diàleg amb la gent i buscar la manera d’anar més enllà de l’espectacle a través de xerrades, tallers…

Què són els tallers per a espectadors actius?

És una de les activitats de la programació expandida. Es tracta d’aproximar la gent a les peces que es presenten des de llocs diferents. Tots els tallers giren al voltant de la programació i hi ha pràctiques, conferències, assajos… El nostre deure és arribar a tothom i a través d’aquestes pràctiques obrim la porta a nous públics.

I arribar a la gent del barri? Sempre s’ha dit que la Ciutat del Teatre està d’esquena al Poble-sec.

Per a mi una de les coses més importants és conèixer els veïns. Hi ha un projecte que volem desenvolupar per esbrinar qui hi ha a la plaça a cada moment del dia. Volem convidar-los a explicar-nos coses a dins del teatre: portar la plaça al teatre. També volem crear vincles amb els museus i amb les escoles del barri.

El debat sobre la presència de dones al capdavant d’institucions culturals està latent i tu ets de les poques directores artístiques de la ciutat.
Evidentment no hi ha igualtat d’oportunitats però últimament s’està treballant molt perquè això passi. Crec que és important que es doni l’impuls però també penso que hi ha certes operacions que no afavoreixen. De vegades no cal posar etiquetes a les coses, inventar una nomenclatura o vestir-les de lila perquè siguin feministes. El que cal és no perdre l’ocasió de demanar igualtat d’oportunitats.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.